La revista degana en valencià

Morera, director de projectes

Els primers anys de la dècada dels seixanta, València, hereua d’una rica tradició teatral, renuncià a tindre una oferta dramàtica estable i van fer crisi totes les possibilitats escèniques, tant el teatre comercial com el teatre d’aficionats i el teatre universitari. Moltes sales tancaren o es transformaren en cines. Els aficionats que volien deixar de ser-ho emigraren a Madrid per a fer-se professionals. Així, entre altres, se’n van anar els actors Pedro del Rio, Antonio Ferrandis, l’actriu Lola Cardona, el crític José Monleon i el director José Maria Morera. L’èxode fou notori i València tardà dècades en recuperar-se.

Des dels vint anys, Morera, fill de la reputada rellotgeria del carrer Russafa, simulava que estudiava Dret en la vella universitat del carrer la Nau, pèrò en realitat es dedicava a organitzar lectures dramatitzades d’Alfonso Sastre (Escuadra hacia la muerte) i de Mihura (Tres sombreros de copa). Per a produir muntatges, el pas següent consistí en aprofitar les plataformes del règim: el SEU (Sindicato Español Universitario), que el 1955 havia obert al carrer de les Comèdies un Club Universitari que tenia un teatret de butxaca, en el qual solien fer representacions els estudiants aficionats. Ací es fundà el Teatro Club (1956), que tractà de divulgar el teatre europeu contemporani, tal com es feia en les sales Dido de Madrid i Windsor de Barcelona (que dirigia Adolfo Marsillach).

Si en el SEU coincidí amb Vicent Ventura, fou en altres instàncies proclius a la renovació de l’escena valenciana com l’Ateneu Mercantil, la Secció de Teatre de Lo Rat Penat i l’Aula Ausiàs March de la Universitat de València, on Morera col·laborà amb Josep Alarte Querol, Frederic Martí, Rafael Llorenç Romaní, Tomàs Abad o Eduard Lloret.

Fins a 1964, aquest ambient fou el seu caldo de cultiu i, a mesura que guanyava prestigi com a director, s’atrevia cada vegada més amb obres crítiques. Sense deixar de recórrer a Alfonso Sastre (Cargamento de sueños, 1955, amb Sanchis Sinisterra), introduí Jean Cocteau (La voz humana, 1958), Agustín Cuzzani (El centro forward, murió al amanecer, 1958), Seis farsas famosas (Teatre Principal, 1959), en què actuaren els joves Raimon, Andreu Alfaro, Eliseu Climent i Antonio Díaz Zamora).

Per indicació de Sanchis Guarner, el seu punt d’inflexió fou la posada en escena d’Els misteris del Corpus de València, que entusiasmà el públic de la plaça de l’Almoina i del Teatre Principal (1959). Ací, l’any següent, mentre dirigia la farsa El juego de Patelin y la estrella per al públic infantil, coincidí amb Armando Moreno, gestor de la sala, en què la seua muller, Núria Espert, interpretava exitosament la comèdia de Jacques Deval El comprador de horas. I Morera se’n va anar amb la seua companyia com a ajudant de direcció durant tres anys fins que el 1964, decebut per l’ambient valencià, on li resultava impossible deixar de ser considerat un bon aficionat i ser apreciat com a professional, s’establí definitivament a Madrid, on arribà a situar-se com un gran formador i director d’actors; treballà, entre altres, amb Gemma Cuervo, Fernando Guillén, Carlos Larrañaga, María Luisa Merlo, Josep Maria Pou, Vicente Parra o María Luisa Ponte. El 1974 dirigí en el Liceu Vinatea, de Matilde Salvador, amb llibret de Xavier Casp.

Quan tornà a València (1987), durant l’alcaldia de Clementina Ródenas fou nomenat director de la Fundació Municipal de Cinema, lloc del que dimití quan, sent alcaldessa Rita Barberà, mantingué fortes discrepàncies amb González Lizondo sobre l’orientació de la Mostra. Poc després el recuperà la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, on fou director general de Patrimoni i, posteriorment, de Promoció Cultural, on s’enfrontà amb el repte de donar sentit al renovat Teatre Romà de Sagunt, a través del Centre Dramàtic que substituí l’IVAECM.

José Maria Morera era un gran seductor. Format en la producció i direcció teatrals, tenia la gràcia de crear equips per a aconseguir l’èxit del públic. En la conselleria harmonitzà un bon grup integrat per Vicent Todolí Femenia, Rodolf Sirera, Luis Quirante, Paco Tamarit, Toni Pastor, Rosa Enguix, Julián Esteban Chapapría, Ricardo Sicluna, Arturo Zaragozá, Paquita Aleixandre, Rafael Coloma i uns quants professionals més que treballaren en les respectives àrees amb il·lusió i coratge. Allà dirigí la seua última obra, formant per a l’escena política la seua última gran actriu, la consellera Pilar Pedraza. Fou en aquells anys quan més el vaig tractar, ja que solíem freqüentar La Petxina, on em feia confidències sobre l’ofici teatral i em referia els plans que havia ordit per a salvar els entrebancs i esculls de l’administració. Morera no feia un pas que no haguera meditat abans, o que no haguera consultat amb el seu germà, a qui dedicava els matins dominicals.

Quan aquella etapa es va acabar, es va recloure en el Consell Valencià de Cultura, on va ordir les entrevistes en què nombroses associacions valencianes van plantejar els seus punts de vista sobre la qüestió lingüística, a fi d’assolir l’autoritat adequada perquè es desprenguera lògicament el dictamen que donà lloc a la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Resident a Ondara des que es va jubilar definitivament, fa cinc anys va cedir el seu voluminós i interessant arxiu a l’Ajuntament de Dénia, compost per 63 caixes amb llibres, diaris d’assaigs, dibuixos, esbossos d’escenografia i de vestuari, cartes, fotografies, etc. A partir d’aleshores tot el seu passat fou ja només record. El maig de 2015 es va fer a Dénia una exposició molt completa de tot aquest llegat i allà ens vam reunir amb ell per última vegada. De fet, ja havia fet mutis pel fòrum, amb discreció i elegància, dos de les seues moltes qualitats.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top