Josep A. Comes: «M’agradaria que SAÓ mantinga els dos pilars de cristianisme i valencianisme»

Entrevistar Josep Antoni Comes no era una tasca fàcil. Ell va ser el primer director de la revista Saó, i amb els seus 86 anys continua sent com l’ànima, l’essència de la publicació, la història viva. Ell, amb una ment privilegiada, continua al peu del canó aportant, ara mateix que la revista fa 40 anys, el seu treball, el seu compromís als dos pilars bàsics de la publicació: la seua visió nacionalista i la seua creença en Jesucrist. Per als qui compartim la realitat de Saó, Josep Antoni no és més que un exemple, un Mestre, amb lletres majúscules. La seua fidelitat i compromís sempre ens encoratja. Sempre.

–En 1974, Josep Maria Soriano se’n va a Madrid a parlar amb tu sobre la necessitat de fundar al País Valencià una revista d’Església en valencià. Com recordes això?

–Soriano i jo ja ens coneixíem. Ell sabia que jo era periodista i em va comentar això. Em va semblar una bona idea, i no em va cridar l’atenció el fet que fóra en valencià. Havíem de buscar gent per començar el projecte, i ell va buscar algunes persones i jo unes altres.

–Just l’endemà de la mort de Franco, el 21 de novembre de 1975 vos reuniu al convent de dominics del carrer de Ciril Amorós el primer equip de redacció. Què va suposar eixa reunió?

–Encara no l’havien soterrat! No va ser una data pensada pel simbolisme, però va coincidir-hi. En aquella reunió vam plantejar què fer i com. A partir d’eixe dia vam començar a buscar les coses que necessitàvem, com les màquines d’escriure, el local, la impremta… En el plantejament inicial de la revista va haver-hi un debat: per una banda, Soriano tenia la idea d’una revista eclesiàstica que informara del que passava a les parròquies valencianes i en valencià. Però, jo tenia altra idea, una altra concepció: una revista cristiana, basada en l’evangeli, però que parlara de tot, no de l’interior de l’Església, sinó que abordara temes culturals i socials. A Madrid estant, jo era director d’Iglesia Viva i secretari de redacció de Pastoral Misionera, i clar, em vaig basar en el que elles feien, que parlaven del que passava al món. Al final triomfà la meua postura i un grup més reduït anàvem reunint-nos, però sabíem que ens portaria temps que isquera a la llum el projecte. Vam tindre sort, perquè com que jo era director d’Iglesia Viva i Antoni Duato n’era l’administrador, vam aprofitar el local.

–I el nom?

–El nom va ser una cosa que també vam discutir. Es va proposar Solc i Saó. El solc pareixia una cosa que es fa, però allí no hi ha res, fa forat i ja està. I, clar, s’havia de sembrar, calia preparar la terra, i per això va guanyar Saó, perquè quan tinguérem saó podríem sembrar i recollir els fruits.

–I pel juliol de 1976 n’ix el primer número. Recordes què vau sentir en tindre’l a les mans?

–Va ser una gran satisfacció perquè havia costat molt. Havíem de buscar-ne col·laboradors, però també necessitàvem tindre clar com havíem de donar-nos a conéixer i comunicar que anàvem a fer eixe projecte. Vam fer-ne la presentació el 5 de juliol a la llibreria Fontanal.

–Quina va ser la reacció en aquell moment de la jerarquia eclesiàstica?

–Ni se’n va assabentar! Vam enviar el primer número al bisbe auxiliar, Jesús Pla, i em va dir que no estava malament, però que hi havia una cosa que no li agradava, i que si anàvem per eixe camí, malament. I era una notícia xicoteta sobre un jove que van expulsar del seminari! Mai m’ha tornat a dir ningú res!

–En aquests 40 anys, quina ha estat la relació amb la jerarquia eclesiàstica valenciana?

–No hi ha hagut cap relació. No van fer res per tindre-la, perquè els semblava una bogeria de tres retorets. Mai m’han dit res en els anys que n’he estat director: ni per a felicitar-me ni per a renyar-me. I jo, ben content; féiem la nostra faena i no necessitàvem l’aval de la jerarquia per fer una cosa que volíem fer.

–La revista fa un gir amb la incorporació del sector agnòstic de la mà de Vicent Ventura. Com va ser això?

–El fet de ser una revista feta en valencià i valencianista els va atraure. Per exemple, en el número 7 parlàvem del divorci i dels casaments civil, i crec que això els va fer veure que no es tractava d’una revista d’Església. Ja ho déiem en el primer editorial: «Dins d’aquestes àmplies coordenades, solament es podran sentir exclosos aquells la pràctica religiosa i política dels quals siga preconciliar i contrària als interessos del País València, com a entitat diferenciada dels restants pobles que componen l’Estat espanyol, o oposada a l’exercici i defensa dels drets humans individuals i socials». Érem gent progressista.

–De la mà de Vicent Ventura va passar la plana major de la intel·ligència valencianista contemporània, des de Fuster a Guarner. Això què representava?

–Va representar tindre unes signatures impressionants. Sincerament, crec que això va ser un miracle. Ens deien «la revista dels tres retorets» amb un cert menyspreu, i mira per on hi va acabar escrivint Fuster, Guarner, Ventura, Enric Valor, Joan Francesc Mira… i moltíssims més. Clar, quan veus la nòmina de col·laboradors que han passat per la revista t’adones que hi han passat pràcticament tots. Crec que la clau és que mai se’ls va censurar res, que tenien tota la llibertat del món, i a més podien fer-ho en valencià. Als creients i als agnòstics que escrivien en Saó els unia –i els continua unint– la defensa del valencianisme.

–Ara veiem que les dues màximes autoritats del País Valencià (Ximo Puig i Enric Morera) han estat col·laboradors de Saó…

–Hem fet un tipus de revista que abasta un gran ventall de col·laboradors. I, clar, per a nosaltres és un orgull que els que van fer Saó ara arriben a ser les màximes autoritats valencianes. També està Vicent Soler, que ara és conseller, i ens ha acompanyat aquests anys.

–Malgrat això, no es converteix en una revista de gran difusió…

–No, però tal volta és que la gent no té massa clar això del País Valencià…

–Creus que influeix el fet que molts pensen que fa olor de ciri i altres que fa olor de rojos?

–Potser. Són dos elements característics de Saó: el valencianisme i el cristianisme. Encara que els lectors no siguen de missa diària, veuen que els temes religiosos no estan tractats d’una forma adoctrinadora, sinó que es tracten amb molta normalitat.

–Fent balanç dels 40 anys de la revista, va valdre la pena embarcar-se en el projecte?

–Clar que sí! Ho veig molt positiu, i la convivència entre cristians i agnòstics ha estat fantàstica. Amb Vicent Ventura he parlat moltíssim de la Santíssima Trinitat! Hi estava obsedit!

–No és també un miracle que Saó continue vivint després de 40 anys?

–Sí, també és un miracle. Tan sols cal veure la nòmina de col·laboradors d’abans i d’ara, que ho fan de forma desinteressada.

–Saó és com la teua filla?

–Mai ho havia pensat. M’ha vingut al cap aquests dies perquè estic llegint el llibre de Francesc Martínez (La revista Saó, 1976-1987. Cristians i esquerrans nacionalistes). Jugant jugant, mira on estem!

–Què són 40 anys de periodisme en valencià a casa nostra?

–Crec que Saó ha ajudat a normalitzar el valencià, ha ajudat a veure normal que s’escriga en valencià. I això és molt important. Quan va nàixer Saó no s’estudiava valencià a l’escola, veníem del franquisme, i per als nostres lectors no era habitual poder llegir una revista en la seua llengua.

–I per als propers 40 anys, què t’agradaria que aconseguira Saó?

–M’agradaria que fóra fidel a les idees fundacionals, que mantinga els dos pilars de cristianisme i valencianisme. Saó és una revista cultural en valencià, però també és cristiana. Si vol tindre una certa originalitat –encara que implique tindre enemics als dos bàndols– ha de mantindre els dos pilars. També hem d’apostar per la qualitat del que fem, per oferir un producte diferent de la resta i amb qualitat.

–Què és per a tu Saó?

–No sóc molt de metàfores… Saó és una revista que si no existira l’hauríem d’inventar.

Entrevista publicada al nº 417 (juliol-agost de 2016), dedicat als 40 anys de la revista Saó. Ací pots fer-te amb un exemplar