La revista degana en valencià

Entrevista a Josep Almudéver, brigadista internacional

Estar al costat de Josep Almudéver és estar davant d’un supervivent de la nostra Guerra Civil. Però no només això: Almudéver és un lluitador infatigable per la llibertat i la justícia, i als seus 96 continua tenint una memòria increïble i parla perfectament el valencià. Tot i viure a França, tots els estius torna al seu poble natal, Alcàsser, per no perdre la seua identitat i recuperar les hores que l’exili polític li va impedir gaudir. Per a nosaltres ha estat com parlar amb la història, una història viva.

 

–Dels quasi 45.000 brigadistes internacionals, solament cinc continuen vius, i vosté és un d’ells. Quin és el principal missatge que li agradaria fer arribar a la ciutadania?

Que la guerra no va ser civil; això ho van traure els qui no tenien dignitat. Una guerra civil es dóna quan són tots del mateix poble. El que creà a Franco va ser l’almirall alemany Canaris, que anà a buscar-lo amb un avió que isqué d’Anglaterra. De fet, el pilot va explicar com li van pagar per a recollir tres persones a les Canàries sense saber qui eren.

–Com s’explica que un xic de 17 anys lliure la seua vida a la República?

Perquè abans la fam ens va fer llestos, i eixa situació ara no passa.

–Però a banda de la fam, vostés ens van donar un exemple de compromís…

Vaig anar al Marroc, on estaven els meus avis. Allà hi havia una escola amb fills de portuguesos, d’espanyols, d’italians… menys marroquins. Els estrangers eren ells, no nosaltres. I eixes coses no les aguantava. Des de xicotet em vaig adonar de les desigualtats que hi havia.

–A la seua família li arribà una carta que deia: «Josep Almudéver ha sigut afusellat a Castelló a les 5 del matí del dia 18 de gener de 1938 per l’atroç delicte de traïció a la pàtria». Què va significar allò?

Tot va ser per culpa d’u d’Alcàsser. En 1938 vaig ingressar en la 129 Brigada Bateria Italiana Carlos Roselli de les Brigades Internacionals, i no podíem eixir de València si no teníem un vaixell de guerra que ens en traguera. Quan anàvem a eixir ens envien un telegrama dient que no podien enviar-nos el vaixell perquè ho impedia el Comité de No-Intervenció, així que haguérem d’eixir de nit. I u d’Alcàsser se n’assabentà i em denuncià. I per fer creure que havien agarrat el vaixell, envien un certificat a l’Ajuntament d’Alcàsser dient que havia sigut afusellat el 18 de gener, que és quan nosaltres vam arribar a Barcelona.

–I què pretenien enviant eixa carta a la seua família?

Era una forma de desmotivar i desmoralitzar l’enemic, però jo vaig arribar a Marsella, i al cònsol li vaig dir que volia tornar a València. Quan vaig arribar al Port, com que anava amb el carnet de les Brigades Internacionals, em vam portar amb el comissari, qui em va arreglar els papers perquè entrara en la Quarta Regionària de València. Quan vaig pujar a l’autobús per arribar a Alcàsser, tota la gent em mirava sorpresa. Vaig aplegar a Alcàsser i em van vore, tres dones van eixir corrent. Clar, pensaven que estava mort, però jo no en sabia res! Quan em van dir que m’havien afusellat a Castelló de la Plana em vaig quedar petrificat.

–Però, al març de 1939 va ser detingut…

Em van detindre al port d’Alacant, però allà va haver-hi una desgràcia. Quan vaig arribar estava ple de dones, i vaig vore baixar un camió en joves cantant el «Cara al sol» amb la metralladora, amb la finalitat de fer por. On estàvem els d’Alcàsser hi havia molts sacs de llentilles, i damunt dels sacs hi havia una dona embarassada. Suposadament el port era internacional i no podien passar els nacionals, però va arribar un vaixell amb italians, i de 17.000 persones que hi érem, 12.000 estaven armats. Hi havia 2.000 dones i 1.000 xiquets! Així que molts començaren a suïcidar-se. Al costat de la dona embarassada es va posar un home i va començar a afaitar-se, i quan acabà d’afaitar-se va agafar la navalla i es va llevar la vida. La dona, quan ho va vore, pegà tal crit que va donar a llum. No sabia qui era l’home que s’havia suïcidat, i després vaig saber que era l’alcalde d’Alzira. Aquesta és una de les moltes coses que allà van passar.

–Amb la detenció, el van portar al camp de concentració d’Albatera, on compartí calabós amb el Dr. Peset…

El dia 30 de març em porten a Los Almendros, i el responsable de l’assassinat del doctor Peset va ser el Comité de No-Intervenció, perquè hi havia un vaixell que eixia de Gandia amb el coronel Casado amb 300 italians, però no hi havia lloc per al doctor Peset! Aplegaren a Albatera l’1 d’abril, quan Franco donà la guerra per finalitzada. Ens van dir que els qui tinguérem documents que els mostràrem i ens enviarien a casa, i jo els vaig portar, i com que tenia un paper que deia que havia vingut de França, es pensaren que la República Francesa m’enviava per a salvar la República espanyola, i em van traslladar al calabós.

–Què va viure allí?

Ens donaven dues sardines i mitja a cadascú i cinquanta grams de pa i un litre d’aigua cada dia. Allí la gent es moria de fam. El cap del nostre grup era un capità metge, i a mitjanit ja no sentíem crits, i ens deia que ja podríem dormir tranquils. Clar, se’ls carregaven! El calabós era per a 60 persones i aplegàrem a ser-ne 180. Un dia em vam agarrar darrere del grup d’execució per tal que vera en directe els afusellaments. Va ser el 4 de juny; no ho oblidaré mai. U va cridar «Viva la República»; un altre «Visca el socialisme», i el tercer «Visca el comunisme». Un tir de gràcia a cadascú i a la fossa comuna. I des d’eixe dia em portaven a molts afusellaments. Però, a u li van disparar el tir de gràcia i va intentar alçar-se; segon tir i torna a intentar alçar-se, i així fins que va morir.

–I com va eixir d’allí?

Hi havia tants crims que fins i tot Franco en va tindre por. I va posar regulars, moros, i un dia em van cridar i em van dir que el fet que jo fóra francés no era motiu perquè estiguera al calabós. Em van preguntar on volia anar! Em deixaren en llibertat l’1 de març de 1940, però em tornaren a detindre, ara per roig!

–Finalment, el 19 novembre de 1942 li donen la llibertat condicional. Què significà això per a vosté?

Havia de presentar-me tots els mesos al jutjat. Vaig conéixer una xica de Silla i em vaig casar amb ella. A més, em van encomanar organitzar les Joventuts Socialistes Unificades i ho vaig fer per grups de tres, sense que un grup coneguera l’altre. D’aquesta manera, si la Guàrdia Civil agafava un grup, aquest no podia delatar els altres. El 16 de març de 1947 detenen un grup, i després els afusellen, i a la vídua d’u li diuen que al migdia vindrien per mi. La vídua m’ho va dir i va demanar un salconduit perquè poguera anar-me’n a Barcelona, i quan vingueren a buscar-me ja estava en Barcelona. Allà es van complicar les coses i me’n vaig anar cap a França. En aplegar a Sant Esteve d’en Bas veig que ve la policia per darrere i vaig baixar del tren en marxa. Vaig estar tres dies caminant sense menjar res i per fi vaig arribar a França!

–Després de les experiències, com va ser tornar a casa en llibertat?

L’octubre de 1952, l’ONU va rebre Franco, i van triar eixe dia per donar-me la llibertat definitiva, però em prohibeixen tornar a Espanya. Em donaren l’autorització per a tornar-hi el 5 d’agost de 1965. Havia estat 13 anys sense poder.

–Fent la vista enrere, com descriuria la seua vida?

No estic enfadat pel que m’ha passat, al contrari. Vaig a les universitats i conte les meues experiències. No em penedisc de res; tornaria a fer el mateix.

–Creu que és necessari un exercici de memòria històrica a casa nostra?

És fonamental no oblidar el que ha passat.

Entrevista publicada al nº 409, corresponent a novembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar

Inscriu-te al nostre butlletí

Top