Josep Antoni Comes i el cinema

El ritme ambivalent, elegant, entre alegre i trist, del Vals núm. 2 de Dimitri Shostakovich obri les primeres imatges d’Els germans Comes i Pedreguer. Altruisme i generositat, escrita i dirigida per José Gayà, curtmetratge ja comentat per Felip Martí en les pàgines de Saó del mes de maig passat. Ben segur que a Josep Antoni Comes, bon aficionat al cinema, el vals de Shostakovich li hauria recordat una de les primeres seqüències d’Eyes Wide Shut del genial Stanley Kubrick. Perquè per a Comes, en una vida dedicada a una Església arrelada al poble, en defensa dels marginats, la justícia i la igualtat, el cinema era una de les seues passions.

Coneguí Josep Antoni Comes pel mes de desembre de 1998, quan vaig portar-li la meua crítica de la pel·lícula El show de Truman del director Peter Weir a la seu de la revista Saó, aleshores situada en el número 14 del carrer Àngel de l’Alcàsser. Fou l’actual director, Vicent Boscà, qui m’hi va introduir com a col·laborador. Prompte em vaig responsabilitzar de la secció de cinema que fins al mes de febrer del mateix any havien portat Antoni Llorens i Pedro Uris (1995-1998), crítics aleshores de la Cartelera Turia de la ciutat de València, tàndem que coneixia molt bé des dels inicis del cinema independent dels anys setanta. Aleshores era director de la revista Vicent Cardona; Emili Marín n’exercia d’administrador-gerent i Josep Antoni Comes, membre del Consell de Redacció, escrivia en diverses seccions. Comes havia estat el primer director des de la seua fundació en 1976 fins a novembre de 1987. D’aleshores ençà he estat escrivint a Saó al llarg de 25 anys. Temps per a mantenir una complicitat i amistat amb Josep Antoni Comes, fins a la seua desaparició en 2022. Persona afable, respectuosa, generosa i d’una profunda humanitat. Era molt fàcil admirar-lo i fer-se’n amic.

En ocasions, quan acabàvem els consells de redacció de Saó, sobre la mitjanit, el portava en cotxe a sa casa del carrer Comte Altea, encreuament amb el carrer Salamanca, on vivia en companyia de la seu germana Clementina, una altra persona de grans qualitats humanes i protagonista també del curtmetratge. Més d’una vegada em va fer pujar a sa casa per regalar-me llibres i revistes de cinema. Recorde, entre aquestes, exemplars de Nuestro Cine (1961-1971), una de les mítiques publicacions de cinema dels anys seixanta, fundada pels valencians José Ángel Ezcurra, també impulsor de Triunfo, i José Monleón, director de Primer Acto, revista teatral. Nuestro Cine, revista d’esquerres en la seua primera època, s’adscrivia al realisme crític d’inspiració lukasiana. Entre els membres d’aquell consell de redacció trobem noms de directors del «Nuevo Cine Español» com ara Víctor Erice i Antxon Eceiza, o historiadors com Romà Gubern. Tanmateix, Josep Antoni Comes era molt eclèctic en les seues preferències, perquè també em regalà una primera edició del famós llibre ¿Qué es el cine? d’André Bazin, impulsor de la teoria d’autor, a més de Formación cinematográfica de José María Pérez Lozano, director de la revista Film Ideal (1956-1970), l’altra coneguda publicació dels anys seixanta.

Una faceta interessant de Josep Antoni Comes va ser la participació en el moviment dels cine-clubs dels anys seixanta i setanta. Va presentar pel·lícules i dirigí els corresponents col·loquis en el Cine-Club Centre Escolar i Mercantil (CEM) creat pels jesuïtes en un local de l’Albereda de la ciutat de València, vinculat a la cartellera d’espectacles SIPE (Servicio Información Prensa y Espectáculos), també dels jesuïtes. Guarde amb afecció alguns dels esquemes de pel·lícules que publicà Film Ideal i que emprà Comes en les sessions del cine-club, com ara els dedicats a El gatopardo, Esplendor en la yerba, La clave del enigma, Centauros del desierto, Los paraguas de Cherburgo o La evasión.

Una passió pel cinema que vaig tindre el goig de compartir amb Josep Antoni Comes, en una atapeïda sala d’actes de Catarroja, al maig de 2004, amb motiu de la intervenció de tots dos en la taula redona, organitzada per la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Catarroja, amb motiu de la projecció de La Pasión de Cristo de Mel Gibson. Una pel·lícula que, tal com analitzàrem Comes i jo en el col·loqui, no ens agradava. En canvi, coincidírem en una mateixa estimació profunda per L’Evangeli segons sant Mateu (Il Vangelo secondo Matteo, 1964) de Pier Paolo Pasolini. Remembrances intenses que han reviscut amb el Vals núm. 2 de Shostakovich que emfasitzen els crèdits finals del curtmetratge Els germans Comes i Pedreguer. Altruisme i generositat. Gràcies, Josep Antoni, per aquests anys compartits!

Revista número 504, pàgs. 54-55. Juliol 2024.