Josep Coloma Pellicer: periodisme i batalla cultural a Alacant (1875-1936)

L’alacantí Manuel Lillo i Usechi ha publicat aquest any una biografia de Josep Coloma Pellicer. Potser el nom no li diu res al lector. Fins i tot, entre els alacantins seria difícil trobar algú que sàpiga de qui parlem. Una llàstima, perquè fou el director i gairebé únic redactor del setmanari satíric El Tio Cuc, de gran rellevància en l’Alacant de les primeres dècades del segle XX, setmanari al qual el mateix autor dedicà un altre llibre, L’Alacant d’El Tio Cuc. L’un i l’altre, són imprescindibles per a tindre una visió complementària de la història d’Alacant.

Coloma nasqué a finals del segle XIX en una Alacant que experimentava grans canvis econòmics i urbanístics, i on destacaven figures com Eleuterio Maisonnave o José Canalejas, un cunero molt estimat per bona part dels alacantins. Una ciutat amb una taxa d’analfabetisme del 60%, i on els que havien estudiat ho havien fet en castellà. Una Alacant que rebia immigració des dels pobles de les comarques properes. El mateix Coloma era fill de dos iberuts emigrats a la ciutat. I tot això en un període convuls i sota el signe de les rebel·lions.

Ben prompte Coloma començà a escriure i a participar en diverses publicacions: la Granera, el Cacahuero, El Nano de Jijona, El Cullerot i Milord Quico, totes elles publicacions satíriques que utilitzaven el valencià amb ortografia castellana. També fou periodista en l’Heraldo de Alicante, del qual arribarà a ser director, i des d’on criticarà les diputacions provincials qualificant-les d’inútils, corruptes i perjudicials als interessos de les províncies i al dret dels ciutadans. Compostes majoritàriament de munyidors electorals i cacics que incapaciten regidors i destitueixen ajuntaments si són enemics polítics. Després de l’Heraldo, fundà i dirigí El Popular, essent pràcticament el seu únic redactor. Des d’aquest diari practicarà una mescla de republicanisme i canalejisme, perquè l’empremta de Canalejas era molt fonda a Alacant.

El novembre de 1914 eixia a la llum la seua publicació més emblemàtica per als Alacantins, El Tio Cuc, inspirada clarament en La Traca de Carceller, que arribaria a ser una de les publicacions més importants de la ciutat. Un setmanari satíric escrit en valencià amb una tirada superior a la d’algunes publicacions de la premsa local i que rebia cartes de totes les comarques del sud i centrals. La sàtira era un element molt arrelat en aquella societat i era considerada com una saludable crítica que tallava abusos i que constituïa un instrument de gran eficàcia per a aconseguir objectius polítics i socials, segons deia Álvaro Botella, o com l’arma més terrible que es pot imaginar. Res com el ridícul per a fer caure del seu pedestal als que indegudament l’ocupen (Antonio Martínez Torrejón).

El setmanari tindria dues èpoques. La primera finalitzaria el setembre de 1918. Hi ha qui diu que havia rebut diners d’Alemanya per a posicionar-se a favor seu durant la Primera Guerra Mundial (malgrat que Coloma havia signat un manifest antigermanòfil el 1917) i la derrota alemanya suposà la pèrdua del suport econòmic i el seu tancament.

El 1923, coincidint amb l’inici de la dictadura de Primo de Rivera, inicià la seua segona etapa. El primer exemplar elogiava el nou règim, potser per esquivar la censura, potser perquè era una més de les seues contradiccions personals. Intentà influir en el Règim encoratjant a actuar contra l’alta jerarquia eclesiàstica mentre defensava el paper dels rectors, contra els alts caps militars, les empreses públiques, contra alcaldes i alts càrrecs de l’administració primo-riverista. Potser la censura era laxa o bé menystenia una publicació satírica.

El 1928, Alacant adoptà entusiàsticament la nova festa de les Fogueres de Sant Joan ideada per Josep Maria Py copiant les Falles de València. Coloma fou un ferm defensor des del començament de les Fogueres i li dedicà uns extensos especials on descrivia els monuments alçats als carrers de la ciutat.

Manuel Lillo també fa un recorregut per l’obra teatral de Coloma. En aquell Alacant, les empreses del Teatre Principal havien de mantenir l’equilibri entre una burgesia que no era capaç de fer rendible el teatre i el poble que requeria altres gustos allunyats d’eixa burgesia. Escrivia columnes d’opinió en els diaris alacantins i també fou l’autor d’obres com El mateix sender, El secret o Alacant, la dels lunars, que no serien de gran qualitat, però que mostraven com era la ciutat i la societat del moment, a banda de plasmar el valencià que es parlava. Com diria Emilio Costa al Diario de Alicante: són una encertadíssima sàtira de coses locals, que acredita la sagacitat i l’alacantinisme de Coloma.

Aquest alacantinisme derivarà cap al valencianisme i a participar en la constitució de l’Agrupació Regionalista Alacantina (ARA). També col·laborà en la celebració de la III Setmana Cultural Valenciana a Alacant, en què participà, fins i tot, l’alcalde Llorenç Carbonell. De la mà d’Enric Valor, El Tio Cuc adoptarà les Normes del 32. Publicar en valencià normatiu feu que una part dels seus lectors deixaren de comprar el setmanari. Per a una població que havia estudiat en castellà era fàcil llegir el valencià escrit amb grafies castellanes, però no sabia interpretar les grafies valencianes. No obstant això, amb el temps recuperarà el seu públic i publicarà cursets de valencià per a posar-hi remei.

Malgrat ser una persona respectada i estimada a la ciutat, no li mancaren els enemics pel seu republicanisme i anticlericalisme, per les crítiques a la dreta, especialment la filofeixista, fins i tot per les seues contradiccions personals, qui ho sap, el cas és que, segons Jaime Lorenzo, Coloma arribarà a patir tres atemptats dels quals eixí il·lés. Amb el triomf de la CEDA el 1934, El Tio Cuc es refugià en la informació internacional i en els cursets de valencià per a evitar la censura.

Bona part dels intel·lectuals alacantins patiren l’exili i la repressió franquista. Parlem d’una ciutat de fortes conviccions republicanes i laiques, si no anticlericals, i on la maçoneria havia calat fondo en una part de la població. Qui no la patí fou Josep Coloma, i no perquè no s’haguera mostrat com un furibund antifranquista, sinó perquè la mort l’agafà al cap de pocs mesos d’esclatar el sollevament militar. Coloma, des de les pàgines del Tio Cuc, es mostrà com un ferm defensor de la República. Criticà i insultà els líders colpistes: Mola, Cabanellas, Queipo, Yagüe… La seua mort el novembre de 1936 li evità, amb total seguretat, d’acabar com Vicent Miquel Carceller, director de La Traca, que morí afusellat.

Gràcies al treball de Manuel Lillo i altres com ell, els alacantins, els valencians en general, recuperem a mossos la nostra història. Conéixer-la ens permet entendre el present i construir el futur. Una bona manera és veure el documental ‘El Tio Cuc, la veu del poble’, de Jaume Lloret, que poguérem veure el passat dia 24 al Casal Popular Tio Cuc d’Alacant. On millor? Cal conéixer la nostra història perquè qui perd els orígens, perd identitat.

Fitxa bibliogràfica

Títol: Josep Coloma Pellicer: Periodisme i batalla cultural a Alacant (1875 – 1936)

Autor: Manuel Lillio i Usechi

Editorial: Publicacions de la Universitat d’Alacant

Data de publicació: 2026