Josep Gosalbes, un humanista alacantí a la conquesta d’Europa

30/07/2020

Alacant és una ciutat mil·lenària. Existia ja en època cartaginesa, romana, visigòtica i andalusina. El seu nom apareix en les fonts clàssiques grecollatines i en les fonts medievals àrabs i romàniques. És cert que al llarg del segle xx Alacant va patir una enorme transformació que trastocaria la personalitat de la ciutat, i alguns van voler deixar de costat la imatge d’una ciutat mil·lenària per a caure en una idea pròxima a la d’una gran urbanització anònima del Levante feliz, però la història de la ciutat és la que és i no es pot canviar. Les ciutats mil·lenàries occidentals, i més encara les de la vora del Mediterrani, van conéixer durant els segles xv i xvi un renaixement cultural d’origen italià, el Renaixement per excel·lència, que comportaria la proliferació d’artistes, intel·lectuals i escriptors que solem denominar humanistes. Alacant no va ser menys i també va tenir els seus propis humanistes, el més important dels quals va ser Josep Gosalbes de Cunedo.

Aquest autor, que va viure la segona meitat del segle xvi, signava les seues obres qualificant-se a si mateix amb els epítets llatins de l’època per a referir-se als alacantins, Alonensis i Illicitanus, el segon dels quals es disputava amb la ciutat d’Elx fins al segle xx. Els seus cognoms apareixen als documents medievals de batejos alacantins, cosa que mostra la clara identificació de Gosalbes i la seua família amb la ciutat d’Alacant.

Sabem molt poc de la seua infància més enllà que, segons narra en un poema, passava els estius a Mutxamel, fugint de la ciutat, tal com han fet els alacantins durant segles. Sí que està clar que era metge –sempre es presenta com a medicus– i que va estudiar medicina a València, on va coincidir amb l’humanista aragonés Juan Lorenzo Palmireno, qui seria professor seu i amb qui faria amistat. Segons ens conta Gosalbes, els dos feien passejos per la ciutat per parlar de ciència, filosofia i religió, com aquells peripatètics seguidors d’Aristòtil.

Josep Gosalbes va escriure alguns llibres d’emblemes, un gènere literari d’èxit en aquella època format per epigrames acompanyats amb imatges i títols que invitaven el lector a fer la seua pròpia interpretació, normalment referides a qüestions morals o ètiques. Els poemes d’emblemes de Gosalbes es van perdre tots en un terrible naufragi, tal com descriurem a continuació.

En 1588, Gosalbes va embarcar-se en l’expedició contra Anglaterra coneguda hui com Armada Invencible, concretament al galió d’origen portugués San Mateo, en el qual probablement participaria com a metge de la tripulació. Aquesta nau va lluitar de forma heroica enfront de Calais, va patir l’atac primer dels anglesos i després dels holandesos, i quedà totalment destrossada en la costa holandesa. Els tripulants supervivents, Gosalbes inclòs, van ser tancats a la presó holandesa de Medemblick. Aquest moment seria, molt probablement, el més desgraciat de la vida de Gosalbes: empresonat, sense futur i amb tots els seus versos perduts, tal com contaria en un poema en què narra la seua presó entre els holandesos. Però la sort li va canviar de forma sorprenent quan va rebre l’ajuda del principal humanista europeu del moment, Just Lipsi, respectat per catòlics i protestants, qui va assabentar-se de la presència d’un poeta de gran cultura entre els presos. Després d’entrevistar-se amb ell, Lipsi va decidir ajudar-lo a eixir de la presó. Poc després, amb l’ajuda de certa noble holandesa i algunes peripècies, Gosalbes escaparia de la presó i fugí fins a la zona catòlica en mans del rei d’Espanya. Des de llavors, l’amistat amb Lipsi seria ferma per a sempre, com demostren les cartes que es van escriure. La residència de Gosalbes serà, a partir d’eixe moment, la ciutat de Brussel·les.

Gràcies a la correspondència amb Lipsi, escrita en llatí cultíssim i plena de citacions clàssiques, sabem que Gosalbes va fer l’intent d’entrar en el claustre de professors de la venerable Universitat de Lovaina, suposem que com a professor de Medicina. Alguns dels seus poemes estan dedicats a professors d’aquesta universitat, una mostra de l’intent d’aconseguir el seu favor i suport, però no tenim constància que aconseguira entrar-hi. Després d’açò perdem la pista sobre els últims anys de la seua vida.

Josep Gosalbes de Cunedo va deixar escrita una enorme obra poètica que es va publicar a Brussel·les els anys 1595, 1596 i 1601. Tota la seua obra la va escriure en la llengua de cultura de l’època, el llatí, com feien la majoria dels humanistes. El seu estil és culte, elevat i amb freqüència difícil, i mostra l’altíssim nivell intel·lectual de l’autor. Les referències a la cultura clàssica, tant als autors clàssics llatins, especialment Virgili, com a la mitologia, són d’un nivell altíssim.

Gosalbes va escriure sobre diferents temes, com la religió, mostrant animadversió contra el protestantisme que resulta comprensible en un catòlic que va viure guerra, derrota i presó en les guerres de religió de l’època. Altres poemes estan dedicats als nobles catòlics, suposem que per buscar patrocinadors i mecenes. Resulta curiós un llarguíssim poema dedicat a la reforma del calendari gregorià de 1582, en què s’expliquen en vers les noves datacions. Malgrat viure lluny d’Alacant, Gosalbes no va oblidar la seua terra i va dedicar alguns poemes a la seua ciutat, als alacantins il·lustres coetanis i especialment a la creació del Bisbat d’Oriola en 1564, fet que alliberava les comarques del sud valencià de la dependència religiosa de Múrcia. Un poema dedicat a la muntanya d’Alacant, el Benacantil, i la cara que forma la roca de la muntanya (coneguda hui com la Cara del Moro) és una clara mostra de la seua estima per la ciutat natal. Resulta entranyable llegir als seus versos una escena bucòlica en què els pastors parlen de temes profunds, com si d’una bucòlica de Virgili es tractara, però als peus de la muntanya Fontcalent, ben a prop d’Alacant. En realitat, tot el paisatge alacantí descrit per Josep Gosalbes fa referències al món clàssic i està ple de nimfes, centaures i altres éssers mitològics, com és propi de la literatura del Renaixement. Als seus versos, Alacant i les comarques properes eren també una mena d’Arcàdia feliç.

L’obra de Gosalbes va tindre un cert èxit i les escoles alacantines imitaven els seus poemes per a aprendre poesia. Però amb el temps, els seus versos van caure en l’oblit. Hui Gosalbes és un autor totalment oblidat tant en l’ambient acadèmic com en el popular alacantí. Des de la Universitat d’Alacant, un equip de llatinistes estem treballant en l’edició i traducció de la seua obra completa. Tant de bo aquest treball servisca per a recuperar la seua memòria i perquè Alacant recobre l’orgull de poder comptar amb aquest humanista entre els seus fills més il·lustres i reconeguts.