La revista degana en valencià

“Josep i els seus germans”

22/03/2022

Thomas Mann, 1933-1943

L’any 1974, George Steiner dictà cinc conferències que foren radiofonades mitjançant l’ajut i la producció de Paul Buckley, de la “Secció d’Idees de la CBC Arts Department” (Canadà). L’origen d’aquest cicle de conferències es remunta a l’any 1961 i van rebre el nom de “Massey Lectures” (en honor a l’antic governador general de Canadà, Vincent Massey). Les lectures d’Steiner pertanyen a la 14ª edició d’aquest cicle.

Posteriorment, Steiner publicà el conjunt d’aquest treball sota el nom de “Nostalgia for the Absolut” (Trad. cast.: “Nostalgia del Absoluto”, Biblioteca de Ensayo Siruela, Madrid, 2001) que recull els cinc textos de les corresponents emissions radiofòniques: I.- “Els messies seculars”,  II.- “Viatges a l’interior”, III.- “L’últim jardí”, IV.- “Els homenets verds” i V.- “Té futur la veritat?”.

El primer, segon i tercer fan referència a Marx, Freud i Levi-Strauss, com a fundadors dels seus respectius pseudo-mites, Prometeu, Moisés i el “bon salvatge russonià”. L’argumentari d’Steiner enraona, per separat, el declivi i caiguda de tots tres, els quals, ensems, havien estat els  autèntics substituts del pseudo-mite predominant anterior: les religions i el cristianisme en concret.

Quant a la quarta entrega (“Els homenets verds”), l’autor hi avisa amb molta subtilitat que aquesta va a ser de “ruptura”: “Els cultes de la insensatesa, les histèries organitzades, l’obscurantisme, que han esdevingut un tret  tan important de la sensibilitat i la conducta occidental durant aquestes dècades passades, són còmics i sovint trivials fins cert punt; però representen una absència de maduresa i una autodegradació que són, en essència, tràgics”. Per a tot seguit fer una crítica esfereïdora a l’Astrologia, a la Màgia, al Tarot; a la pràctica del Ioga, de la Meditació; a tot allò que ell anomena “corrents d’irracionalisme”.

La darrera emissió és un resum, a la  manera d’un esbós bàsic i ràpid, fet de moralitats, tot partint d’unes idees, uns principis i unes conviccions intel·lectuals totalment “sui generis”.

Em referiré ara principalment a la segona conferència, la titulada “Viatges a l’interior”, la lectura de la qual és la que, en definitiva, m’ha dut a escriure’l.

3

Tot comença quan el crític i pensador escriu: ”El cos probatori de la psicoanàlisi no és un cos de fenòmens orgànics o materials en el sentit que li és habitual, per exemple, al neuroquímic. És un particular ajustament d’hàbits lingüístics i conductuals en un temps i un lloc donats. L’estatut de la proposta psicoanalítica no és (com Freud ho esperà de manera persistent) el d’un postulat en la teoria de l’evolució de Darwin. (I Darwin va ser d’alguna manera el model de les ambicions freudianes). Les seves veritats són d’un ordre estètic, intuïtiu, com les que trobem en la filosofia i en la literatura. Els companys de Freud, els seus aliats en el seu gran viatge envers l’interior, foren, com ell mateix arribà a pressentir, Schopenhauer, Proust o Thomas Mann” (op. cit. p. 41).

I més avant, quan parla de la identificació del psicòleg amb la figura “talismànica i sàvia” de Moisés: “Per què Freud, tan íntimament afectat per la figura de Moisés, creador d’Israel i del monoteisme, féu d’ell un egipci? Mai no hi he trobat una explicació convincent”. (op. cit. P 47).

Durant i després de la meva lectura, el centre de gravetat de “Nostàlgia…” s’aplegà immediatament en dues paraules: “Mann” i “Egipte”; cosa que té a veure, sens dubte, amb la meva experiència emocional viscuda durant la lectura de “Josep i els seus germans”, de Thomas Mann, fa d’això una dotzena d’anys. Curiosa, inesperada i benvinguda coincidència!

3

Tos coneixem la història de Josep, l’interpretador de somnis, el provident del gran Egipte, la mà dreta del faraó. L’hem llegida o escoltada de menuts moltes vegades. La Bíblia li dedica una trentena de planes, al “Gènesi: “Josep i els seus germans (37-50)”. Mann, en canvi, s’endinsa en el transcórrer lent de la vida del desert i d’aquells que l’habitaven. Investiga i escorcolla mapes antics. Hi descriu els detalls fil per randa. S’hi esplaia amb tot el goig que li és possible amb la psicologia dels personatges, remenant els indrets més recòndits del seu ser.  I n’escriu una novel·la de,  posem per cas, dos mil cinc-cents fulls.

Tot en una meravellosa tetralogia: “Joseph und seine Brüder. Tetralogie” [Josep i els seus germans. Tetralogia], 1933–1943; “Die Geschichten Jaakobs” [Les històries de Jacob], 1933; “Der junge Joseph” [El jove Josep], 1934; “Joseph in Ägypten” [Josep a Egipte], 1936 i “Joseph der Ernährer” [Josep, el provident], 1943. Tetralogia que augmenta, en extensió i en profunditat, d’una manera impensable, la versió –o visió- bíblica.

Què hi pot haver ocorregut; com es poden infantar tantes idees, plans i paraules, tenint com a punt de partida un breu (dins el temps històric) episodi familiar, si no amb una lectura extàtica que Mann fa d’aquests fets bíblics, que ell va engrandint i narrant dins la seva imaginació i la seva obra, tot deixant que aquesta reposi tranquil·lament al calaix? Trigà, si fa no fa, deu anys a escriure-la.

I, si tot això acabés barrejant-se amb una atmosfera creativa, propícia al deliri; o s’endinsés en un oceà freudià de tots els somnis, i de les interpretacions d’aquests (que són en realitat com a fonts que brollen, adés i ara,  en la narració de la novel·la): no podríem afirmar que “Josep…” és, en efecte, una novel·la psicoanàlitica, en el sentit que està impregnada de conflictes humans catalogats i definits per Freud? Un text, en definitiva, on predomina la condició humana sobre les coses i sobre els paisatges.

Des de l’enganyifa de Jacob a Esaú, tot enganyant son pare Isaac; les concubines múltiples, dins i fora del matrimoni, de Jacob –amb la complicitat de la legítima Raquel; els onze fills i una filla de Jacob, només dos d’ells reconeguts -Josep i Benjamin-; la mort durant el part del segon de Raquel; l’adulteri, l’incest; la causa de l’enveja dels germans a Josep; fins el mateix desenvolupament literari de la personalitat –extraordinària, inversemblant- de Josep, com a intèrpret genial de somnis; la “histèria” de la dona de (l’eunuc) Putifar, Zuleika, que com que no aconsegueix ficar-se al llit amb Josep, acaba acusant-lo de violació; l’assassinat, el poder, l’amistat i tantes coses més que explicarien com d’afectat està el conjunt de la tetralogia pel pensament de Freud. Jo diria que fins i tot Mann, deixa a mitja llum la qüestió de l’homosexualitat masculina de Josep –o, per ventura, de la seva pròpia.

Al capdavall, feta una segona lectura, descobreixo com d’impregnada pel discurs freudià està aquesta obra de Mann. Si imaginéssim una pintura, de la categoria estètica de “Josep…”, podríem assegurar que la paleta estaria formada per colors –postulats- de la gamma freudiana –permeteu-me la comparança.

I és que, com deia Steiner, tant Mann,  com Schopenhauer i Proust, havien d’estar-li ben agraïts al pare de la psicoanàlisi, per haver-los obert les portes de la ment, almenys -vull pensar- en el sentit poètic, literari o filosòfic.

IMATGE:  “Josep i l’esposa de Putifar”, de Sebald Beham (1544).

Joseph und seine Brüder. Tetralogie [Josep i els seus germans. Tetralogia] 1933–1943. Die Geschichten Jaakobs [Les històries de Jacob], 1933. Der junge Joseph [El jove Josep], 1934. Joseph in Ägypten [Josep a Egipte], 1936. Joseph der Ernährer [Josep, el provident], 1943.

https://www.girona.cat/shared/admin/docs/b/i/bi_2015_06_mann.pdf

Inscriu-te al nostre butlletí

Top