La revista degana en valencià

Josep Iborra, complet i inèdit

22/10/2021

Retrat de Francesc Vera

Amb Una literatura possible, la Institució Alfons el Magnànim enceta la publicació de l’Obra Literària Completa de Josep Iborra. Es tracta d’un projecte editorial ambiciós amb què es vol fer accessible al públic d’avui l’extensa activitat intel·lectual de l’escriptor de Benissa en el camp de l’assaig literari, desconeguda per a molts lectors d’ara i, com ja sol passar, pràcticament descatalogada. Des de la primera ressenya  a Claustro del poemari Ales o mans de Fuster, en 1949, fins a la intensa activitat dels vuitanta, noranta i la primera dècada dels dos mil (a Saó, El Temps, Caràcters…), aquesta edició és l’oportunitat per repassar vora seixanta anys de dedicació apassionada a l’ofici de llegir i escriure amb uns estàndards de rigor, amenitat i crítica cada vegada més infreqüents.

El primer volum aplega una selecció de les més de vuit-centes ressenyes que Josep Iborra va escriure. Malgrat les limitacions del gènere, Iborra va saber fer de la ressenya un mitjà d’expressió ajustat als seus interessos, que, com permet veure l’utilíssim índex de noms que s’afegeix a aquesta edició, abastaven tota la història de la literatura i encara del pensament occidental. La novel·la hi té un pes apreciable, amb noms com Balzac, Mann, Blasco Ibáñez, Dostoievski, Flaubert, Proust, Tolstoi o Enric Valor; i els clàssics del pensament i l’assaig literari també hi són ben presents: Voltaire, Diderot, Montaigne, Valéry, Barthes, Sartre, Fuster, Josep Pla, Sagarra, d’Ors, Eliot…

Com a crític literari, Iborra sempre va reivindicar la seua condició de lector, la proximitat de l’obra tal com és experimentada per la personalitat del crític «en funció de l’experiència integral de la seua vida, en relació a la manera de situar-se en el món i en la seua època»; i es va oposar, en conseqüència, a qualsevol mena d’especialització tècnica de la literatura, ja fos en la forma d’una crítica acadèmica —científica?—, ja fos a la manera de la crítica estructuralista, que sovint fa l’efecte que converteix la lectura en un pretext per a una especulació teòrica allunyada de l’experiència particular de l’obra.

El crític-lector, més aviat, poua en l’experiència que n’ha fet, de la lectura, i aspira a posar-la en clar, a convertir-la, potser, en un expedient plausible de coneixement de si mateix, com volia Montaigne; per extensió, també aspira a fer-la comunicable als altres, situant la peça literària en relació amb determinats punts de referència i amb determinats valors, un marc de lectures prèvies inevitablement personal, subjectiu, però gens arbitrari, en el cas de Josep Iborra. La vasta cultura humanística que posseïa i el fet que ho llegia pràcticament tot el convertien en un dels pocs crítics capaços, llavors, de crear la imatge integral, sistemàtica, de la nostra tradició literària en un moment determinant de la seua història editorial, incloent-hi, sense distincions, la literatura autòctona i la literatura traduïda, la clàssica i la contemporània. Això és el que Iborra entenia com a «consciència de la literatura», la característica que legitima la crítica literària: «si no hi ha crítica», escriu Iborra, «no hi ha consciència i, per tant, tampoc “literatura”».

Al primer volum d’aquesta sèrie, el lector hi trobarà, doncs, una petita mostra de la biblioteca d’un gran lector, amb les anotacions corresponents, que eventualment ofereixen una primera introducció —o bé una visió complementària— a algun aspecte puntual de la història de la literatura. Una orientació, en definitiva. L’atenció al detall, la sensibilitat moral, juntament amb una gran capacitat de síntesi, fan d’aquestes ressenyes, com apunta Enric Iborra a la nota preliminar, «un exemple de concisió i de penetració alhora, d’una gran densitat».

El segon volum reuneix articles i estudis escrits entre els setanta i vuitanta, en general més extensos i acotats, que tracten especialment temes d’historiografia literària catalana. Hi trobem estudis sobre la novel·la i la poesia dels anys setanta, reflexions sobre la Renaixença, un conjunt monogràfic sobre Enric Valor, Carmelina Sánchez-Cutillas, Estellés… i encara molts materials inèdits que donen compte de l’efervescència literària que va experimentar llavors la literatura catalana al País Valencià. Molts d’aquests textos, de fet, els va escriure al mateix temps que apareixien les obres literàries que comenten, conscient que, com a crític literari, no podia restar-hi al marge si volia contribuir a la creació d’una tradició literària moderna actual al País Valencià: «m’hi trobava implicat i complicat en aquest procés», escriu, «hi volia detectar novetats, identificar característiques i tendències, constatar buits que s’omplien, o no, “animar”, en la mesura de les meues forces, aquell moviment literari que tots volíem cada vegada més poderós, més sòlid, més valuós».

Josep Iborra n’és part, d’aquest «moviment literari», per partida doble: com a crític literari va tractar de definir-lo i esperonar-lo; i com a assagista, en el sentit original del terme, va crear una obra literàriament exemplar. Francesc Pérez Moragón, l’autor del pròleg, conta que en una ocasió que preparaven un número de L’Espill i hi anaven curts d’assaigs, Fuster li va dir: «demana-li, a Iborra, unes quantes notes de les que ell fa; Iborra té una gran cultura, les ressenyes i els estudis són només una part del que sap». Ja en el 2005, amb Inflexions, i el 2007, amb Breviari d’un bizantí, el mateix Iborra va donar a conèixer una part d’aquestes «notes»: col·leccions d’aforismes, assaigs breus de temàtica general o literària, observacions filosòfiques o paràboles que mostraven la faceta més inquieta i creativa de la seua escriptura. Sense abandonar mai, però, la seua condició de lector, l’ofici de llegir, que en un recull semblant, L’estupor, publicat pòstumament el 2018, va qualificar com «una forma de felicitat». Els pròxims títols de la sèrie, amb la publicació dels diaris que va portar de 1965 a 1977 i de 1980 a 2010, encara inèdits, prometen donar continuïtat a aquesta escriptura i acabaran completant l’obra d’un dels assagistes valencians més notables de les últimes dècades.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top