Tens 0 productes a la teua cistella
08/04/2021
Peu de foto: Homenatge del CEIC Alfons el Vell a Josep Iborra (Gandia, 24-IV-1997). D’esquerra a dreta, Ferran Garcia-Oliver, Àngels Moreno, Josep Iborra i Gabriel Garcia Frasquet.
El dia 24 de febrer s’acompleixen deu anys de la mort de Josep Iborra, professor, assagista i crític literari, una labor en què resseguí atentament les novetats dels autors valencians al mateix temps que efectuava estudis de conjunt de les nostres lletres al llarg del segle XX. Una dedicació assumida amb voluntat d’omplir una mancança inajornable, de manera sempre constructiva i al marge de tendències o de capelletes. El propòsit d’aquestes línies, però, és recordar amb agraïment la seua figura polifacètica en un altre vessant cabdal: la formació del professorat.
Principalment, va realitzar un treball callat i altament eficient a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València, que dirigia Manuel Sanchis Guarner, on s’organitzaven els diversos nivells del Cursos de Lingüística Valenciana i la seua Didàctica, adreçats al professorat de primària i d’ensenyament mitjà. El programa incloïa, a més dels aspectes estrictament gramaticals, uns altres que tractaven l’actitud dels parlants davant la llengua o la producció literària des dels clàssics fins als moderns. Iborra s’hi encarregava de la coordinació de l’equip docent i de l’elaboració de nous continguts. El resultat va ser la formació de milers de mestres conscients i ben preparats abans que legalment es despenalitzara el valencià a l’escola, la qual cosa possibilità que la introducció de la llengua pròpia al sistema educatiu fora l’únic aspecte destacat de la Llei i Ús i Ensenyament del Valencià, on s’assoliren uns fruits immediats i remarcables.
També Josep Iborra va ser protagonista d’un acte d’alt valor simbòlic: la presidència del primer tribunal d’oposicions per a professors de valencià d’ensenyament mitjà l’any 1984 a Castelló de la Plana. Reunia tots els mèrits per a exercir aquella funció que significava alhora un reconeixement a la seua trajectòria: era un professor eminent, tenia amplis coneixements de la matèria que s’hi havia de jutjar i en l’ICE de la Universitat havia tingut la responsabilitat tant dels susdits Cursos de Lingüística com dels de Capacitació Pedagògica.
El tema escollit per al comentari de text dels opositors fou la segona elegia de Bierville de Carles Riba, «Súnion», el temple grec de marbre blanc que es dreça mutilat i orgullós sobre el Mediterrani. Unes ruïnes que simbolitzen la fidelitat, la noblesa, la força contra l’adversitat i l’esperança silvestre en un futur possible. Potser eren les virtuts que volia que caracteritzaren aquella primera fornada de docents. En acabar tot el procés, es reuní amb els aprovats en una cerimònia que bé podia semblar una unció de cavallers per a véncer en la batalla contra les inèrcies, la indiferència o fins i tot l’autoodi, introjectats al llarg de segles de persecució política de l’idioma. Les armes amb què havien de lluitar era la preparació didàctica i acadèmica, l’amor a la llengua i al poble, i un poder de fascinació, que els pressuposava, per tal d’inculcar-lo. Fou una bella al·locució iniciàtica que sempre els acompanyaria.
Josep Iborra solia dir que tenia una mala salut de ferro, però alhora era constant i incansable. Ben bé es podria dir que, en certa manera, posseïa la natura del diamant. Fràgil i alhora duríssim, capaç de crear enllaços poderosos i de multiplicar la llum que el travessava. Frangible de cos però amb plenitud d’unes potències de l’ànima d’arrel agustiniana, laicament considerades, que tantes vegades degué explicar en les seues classes de filosofia. La memòria, o siga la cultura, nodrida incessantment per la seua passió pels llibres, «els companys agraïts i freqüentats» que deia Petrarca. L’enteniment, és a dir, la comprensió i la intel·ligència posades al servei del seu poble i de les estratègies per dignificar-lo. I, fruit de les altres dues, la voluntat immarcescible de laborar per tal d’aconseguir-ho.
Josep Iborra va ser un mestre i un amic per als qui vam tenir la sort de tractar-lo, i alhora un autèntic homenot valencià, figura rellevant i imprescindible de la nostra història cultural. Com el jo poètic de «Súnion», va ser «ric del que ha donat» i va ennoblir els receptors amb un llegat que tenim l’obligació de salvaguardar i acréixer.
