Josep Lluís Blasco, polític en l’ombra

Josep Lluís Blasco (Sagunt 1940-2003) és un dels pocs filòsofs valencians reconeguts, no em toca a mi parlar-ne. Això ja ho faran els professionals de la matèria. Va ser company de curs, i de moltes més vivències més que compartirem, a vegades amb divergències, i, en altres, marcades per compromisos en l’àmbit de la política, entesa als termes que esmentaré.

El cas fou, que a la tardor de 1958, els dos ens trobarem al mateix primer curs de la Facultat de Dret, un curs que va encetar ben aviat la lluita contra el franquisme, i el valencianisme a la Universitat, en alguns els meus papers ja he parlat àmpliament sobre el tema. Blasco era fill d’un alcalde franquista i professor de llatí, arribà a la universitat amb un pensament cristià progressista. Vingué a fer Dret, però, la seua vocació intel·lectual anava per altres vies, doncs, aleshores, acabat el primer de dret es passà a filosofia, malgrat que acabaria les dues carreres.

Blasco anà aproximant-se al nucli de Diàleg, que era una revisteta que va aglutinar a la nostra colla, parlem dels anys 58-63, tal acostament es concretà en els seus articles a la citada publicació, i més tard a Concret que la substituí. Tanmateix, participà en prou de les iniciatives de la ADEV (Agrupació Democràtica d’Estudiants Valencians) i, per tant, del nou valencianisme. Com que ell estava en una residència al Carrer Misser Massó i jo al Col·legi Major Lluís Vives, o siga a cinc minuts l’un de l’altre, mantinguérem converses. A la “mili” a Ronda, continuarem junts, i com nosaltres Blasco va evolucionar, cap a l’esquerra i el valencianisme. Tal evolució el portà a integrar-se al Partit Socialista Valencià ja en la seua fase final.

Hi ha un període de temps, principis dels setanta, durant el qual aquest company es dedicà a assegurar el seu treball professional, les idees estaven presents i juntament amb alguna gent més participà en la creació el PSAN, on compartí la tasca amb Josep Guià, que sol ser el personatge que tothom reconeix i esmenta. La seua va ser una presència en l’ombra, fins que en un moment eixe partit es trencà, i se situa al davant de l’escissió.

En eixa fase vaig tornar a tindre més relació amb Josep Lluís, amb el qual coincidia també a Dénia, i sobretot, durant la transició, puix, la part del PSAN que ell regentava, solia mantenir més col·laboració amb els espais on jo em trobava, que era l’esquerra revolucionària.

L’aportació, però, més rellevant de Blasco es concretaria, però, en la Unitat del Poble Valencià. Des dels inicis, allà pels anys 82-84, primer com coalició i després com partit, el nostre company va estar l’ideòleg i dirigent més important de la UPV, puix, els altres, especialment aquells que són anomenats als llibres i que ostentaren càrrecs, van estar simples executors del pensament i les idees de Blasco. Doncs, ell sí que tenia idees, amb algunes vaig discrepar com ja he dit, però, cal reconéixer el seu bagatge. El pacte del 1987 amb Esquerra Unida, fou un moment d’inflexió, igual que la candidatura a les Europees amb Juanmari Bandrés com a cap de llista, i als dos casos Josep Lluís va estar a favor i la gent el seguí. També, posteriorment, en el que afecta al canvi d’orientació expressat en una candidatura a les Europees amb Conveniència i Unió, igualment, van ser opció fonamentades i raonades per Blasco.

Ara, alguns investigadors estan traguen a la llum el llarg recorregut del valencianista fusterià, doncs, caldria no oblidar la presència del “Blasco polític”, un tant a l’ombra, i que es feia visible a través dels seus acòlits. Pocs documents són coneguts, hi ha, però, alguns, a la premsa, o altres publicacions. Jo el situaria en una alternativa d’independentisme pragmàtic, amb continguts socialdemòcrates. El recorde com un company i amic, i com un polític de compromís, no d’ofici o benefici. Un intel·lectual que feia política i amb el qual podies fer un debat d’idees. Senyors i senyores que us dediqueu a la història, no oblideu qui hi era al darrere d’aquella UPV.