La revista degana en valencià

Josep Nadal: «”Camals Mullats”, “Entre canuts” i “Esbarzers” sintetitzen la història de La Gossa Sorda»

La Gossa Sorda s’acomiada dels escenaris després de 17 anys portant la seua música pertot arreu. I ho fa al poble que els va veure nàixer i créixer: Pego. El proper dissabte 18 de juny milers de seguidors acudiran al poble de la Marina Alta a acompanyar a aquest grup emblemàtic que tan bones cançons ens deixa de llegat. I no solament això, perquè el seu llegat més important és l’haver plantat una de les llavors que han fet que el panorama musical valencià brille amb força en l’actualitat. Per això, parlem amb Josep Nadal, cantant de la Gossa Sorda, per a repassar la trajectòria d’aquest grup que, sense cap dubte, ha contribuït al renaixement que està vivint el País Valencià.

-Fa 19 anys va nàixer La Gossa Sorda a Pego. Per què?
-És un desig, un somni d’adolescència, i va arribar un punt en què es van ajuntar les peces i vam vore que era possible fer un grup. Des que ho pensem fins que vam fer el primer concert van passar tres o quatre anys. Formem part del moment històric en què vivim, i necessitàvem expressar-nos d’alguna manera, i la millor forma de fer-ho era mitjançant la música.

-Naix com una colla d’amics?
-Sí, el grup naix com una colla d’amics que se’n va a estudiar a València i pensem en fer un grup, i acaba materialitzant-se quan ens trobem amb la colla d’amics dels germans menuts, que són els que tenien més base musical.

-Van passar sis anys des que es forma Obrint Pas fins el vostre primer concert. Us coneixíeu o va ser una evolució paral·lela?
-La Gossa Sorda va tindre molta influència d’Obrint Pas. Recorde que vaig anar al seu primer concert, i quan vaig vore a Miquel Gironés tocant la dolçaina em vaig quedar flipant. Al cap d’uns mesos ells venen a l’institut de Pego on estàvem nosaltres a fer el concert de fi de curs, i des d’eixe moment tenim una relació molt fluïda.

-Què suposava en eixa època fer música en valencià?
-Era un fet bastant revolucionari. Suposava incomprensió de la gent que tenies al voltant, que no ho acabaven de vore. Havies d’explicar moltíssimes coses, i totes les entrevistes que ens feien començaven amb la pregunta de “per què canteu en valencià”, cosa que per sort fa quasi deu anys que no passa. A més, musicalment suposava trencar amb el que la gent escoltava en aquell moment, que veníem de tot allò de la “Ruta del Bacalao”. I tot el que no era “bacalao” estava arraconat.

-Amb el pas del temps, ets conscient de la llavor que vau sembrar?
-Conscient no eres en el dia a dia. D’això te n’adones si pares i observes el panorama de grups, festivals, concerts… A hores d’ara tot el món coneix el moviment musical, ja no és una qüestió residual de quatre il·luminats. Fent un cop d’ull enrere, sí que vegem que s’han aconseguit coses. I per a nosaltres és més important això, el moviment en si mateix, que les quotes de popularitat a les que ha pogut arribar el grup.

-Ha costat molt arribar a la situació actual, on cada vegada n’hi ha més grups, més estils i més qualitat?
-Ha costat molt. S’ha de tindre en compte que hui en dia ,si hi ha un grup de gent valencianoparlant, o canta en valencià o se’ls ha passat pel cap fer-ho. I abans era tot el contrari. A més, d’alguna forma ha anat desapareixent el sanbenet que la música en valencià havia de ser tota reivindicativa, i això ha donat una certa normalitat. Evidentment, els que fem música reivindicativa defensem que per anar obrint espais n’hi havia que reivindicar. Si en eixe moment no s’haguera reivindicat hauria estat més difícil que després vinguera la normalitat. I crec que ha anat molt bé el fet que cadascú ha atacat per la seua banda. Per exemple, crec que era fonamental que la gent s’enamorara en valencià, i les cançons d’amor transmeten un sentiment molt fort. Hem sabut atacar per tots els costats.

-Al llarg d’aquests anys La Gossa Sorda ha evolucionat pel que fa a l’estil. Heu fet sempre la música que heu volgut fer, o en algun moment us heu volgut captar els desitjos dels seguidors?
-No, la veritat és que sempre hem fet el que ens donava la gana. Hem tingut sort en què quasi sempre el que volíem fer agradava a la gent. Però nosaltres hem fet la música que hem volgut i hem pogut. Nosaltres hem pensat molt més en les cançons que en la música global del grup; hem volgut que cada cançó tinguera un sentit. I al final li hem donat un sentit a la música global del grup pensant cançó per cançó.

-A hores d’ara, La Gossa Sorda és un grup emblemàtic a tot l’àmbit catalanoparlant. Quin és el secret?
-No sé. No hi ha cap fórmula matemàtica del secret de les cançons de La Gossa Sorda. Al cap i a la fi la fórmula és que no hi ha fórmula, és que has de creure en el que fas. T’has de creure cada cançó que fas, perquè t’ha d’agradar a tu, no copiar fórmules d’altres grups o moviments. Has d’anar trobant aquelles coses que et captiven.

-Sentiu responsabilitat?
-Sí, perquè cada vegada més trobem mestres que utilitzen la nostra música a les escoles, i això és el que ens dóna més responsabilitat, perquè quan fas una cançó no penses que van a posar-la a escola a la classe de Valencià o Coneixement del Medi. I clar, al cap i a la fi som un grup de rock, no tenim perquè ser un referent per a l’adolescència, i en certa manera ho som. I tenim una certa responsabilitat en el que fem. El País ha anat canviant, i el que ens agrada pensar és que hem sigut part del canvi, ja no polític, sinó cultural i de mentalitat que s’està donant.

-A més, sempre heu portat el nom de Pego pertot arreu. Per què?
-Nosaltres hem parlat d’allò que teníem més pròxim perquè pensàvem que parlant de nosaltres que la gent arribara a entendre’ns. Hem parlat molt de Pego i de la ciutat de València, que són els llocs on hem viscut. Crec que aquesta dualitat també ha fet que arribàrem a tanta gent. Molta gent que veu les seues arrels reflectides en els missatges on parlem de Pego, de la Marina, i després molta gent que veia que quan parlàvem de la ciutat de València traslladàvem un missatge urbà i de sentir-se valencià diferent a la València oficial, i d’alguna manera a molta gent li feia falta aquest missatge d’una València diferent, que creara autoestima entre la gent.

-I quina ha estat la vostra relació amb les institucions de Pego?
-La relació amb l’ajuntament de Pego mai ha estat roïna. De l’any 1995 al 2003 va un govern a Pego de dretes, en el qual estàvem molt enfrontats políticament, i evidentment ahí si que hi havia una relació dolenta. Quan va canviar el govern les relacions van millorar. No ens han nomenat fills predilectes ni res d’això, però quan hem tret un disc hem tocat al poble: la normalitat que demanàvem. El que passa és que ara, amb el darrer concert, estem tenint un embolic que ens dol molt, perquè és el nostre darrer concert i no hem arribat a un acord amb l’Ajuntament per al lloc on fer el concert. No ens han deixat fer el concert als llocs on havíem proposat (qualsevol dels camps de futbol del poble), i al final el concert es farà a un polígon industrial. Veiem la quantitat de gent que va a vindre, estem una mica preocupats per la imatge que es puga donar de l’últim concert, per la imatge que puga donar el poble de Pego i perquè amb tanta gent necessitaríem un lloc més digne per a fer el concert. En aquest sentit, després de tants anys de passejar el nom de Pego pertot arreu, no estem contents amb aquesta situació, i acabar d’aquesta forma ens dol bastant. De totes formes, esperem que vaja molt bé.

-Per a vosaltres era necessari acabar on tot va començar?
-Clar. Quan vam fer el comunicat del comiat del grup, ja teníem clar que el darrer concert seria a Pego en juny de 2016, perquè coincideix amb el concert de festes al poble.

-A banda de ser una fita històrica, per què el concert del dia 18 serà especial?
-Començaran dos grups de Pego, que són Reacció i Smoking Souls, que d’alguna manera marquen la continuïtat de la nostra música i del moviment que vam començar a Pego. El grup que toca després de nosaltres Skalari & La Rude Band, un dels grups mítics per a nosaltres, que era un dels referents de La Gossa Sorda abans de començar. Pel que fa al nostre concert, seran més de dos hores de música. Farem un repàs del que ha sigut tota la història del grup, amb les cançons més conegudes però també amb altres cançons que fa molt de temps que no toquem. A més, hi tindrem col·laboracions especials, algunes de les quals ja vam vindre a la gravació del disc. Volem que siga una sorpresa. I, al cap i a la fi, ens agradaria acomiadar-nos envoltats amb els que han sigut els nostres amics i companys de viatge. Perquè La Gossa Sorda no s’entendria sense la resta de grups i de gent que ens ha seguit aquests anys.

-El concert a la Plaça de Bous de València també va ser especial?
-Va ser molt curiós, perquè vam triar la data del concert el dia que Calle 13 podia. Però donà la casualitat que va ser després de les eleccions i que no feia ni 24 hores que Ribó havia sigut nomenat alcalde de València. Va ser tot molt emocionant i vam gaudir molt de vore la cara de felicitat que feia la gent de tornar a la Plaça de Bous. A més, vam tocar de dia, i va ser molt bonic perquè ens podíem vore les cares de felicitat. És un dels millors concerts, un dels millors records que guardem.

-Estem vivint la reconquesta del País Valencià?
-Més que reconquesta, estem assistint a una batalla cultural. El model del PP s’ensorra i n’hi ha dos models culturals en disputa: un nou que està emergint, i un antic que és fruit de l’anterior model i que es basa en la por al que vindrà. Evidentment, les disputes culturals no són únicament una qüestió de partits polítics, sinó també de la gent que fa cultura. Estem en un moment molt important i és important que no amaguem el cap baix de l’ala perquè d’aquesta batalla naixerà el País Valencià dels propers vint anys.

-I quins seran els grups que posaran la banda sonora?
-No sabria què dir-te. N’hi ha alguns que ja la estan posant. N’hi ha una cosa que està clara, i és que sense ràdios ni televisions hi ha una sèrie de grups al País Valencià que conformen allò que molta gent veu com la “música en valencià oficial”, en el sentit que és la combativa, ens uns marcs estilístics més marcats, i això fa que en un festival com pot ser el Viña Rock, els grups que més seguidors tenen són els valencians. Per tant, si hi ha set o huit grups valencians al Viña Rock que són els que marquen tendència, demostra que al País Valencià hi ha hagut una renovació musical de la música combativa que a la resta de l’Estat o no existeix o no té la suficient qualitat. I ara és el moment d’assentar aquestes bases i vore que pot haver una ràdio de música en valencià que tinga molt d’èxit. Hem d’industrialitzar la matèria primera que tenim, crear una indústria cultural.

-Ara ets diputat a les Corts, què et comenten els teus companys músics sobre les polítiques culturals?
-A nivell cultural està tardant un poc en notar-se els canvis que la gent necessita. No crec que siga tan sols una qüestió de subvencions -que estan en marxa-, sinó que tenim un problema bàsic: fins que no aconseguim tindre referents de ràdio i televisions públiques per poder promocionar la música serà complicat, per l’aparador i la locomotora que suposa. Per altre costat, si que es veu que a l’àmbit municipal hi ha hagut un canvi en positiu, i és que molts ajuntaments han fet que afloren moltes iniciatives.

-Si hagueres de triar una cançó que sintetitze la història i la trajectòria de La Gossa Sorda, quina seria?
-No sabria què dir-te. En primer lloc “Camals Mullats”, perquè és la cançó que sintetitza la nostra manera de ser valencians, tenint en compte tots els lligams que tenim amb els nostres germans de llengua i de cultura. En aquesta cançó volíem expressar que som valencians per damunt de tot, però que tenim un marc cultural al que no anem a renunciar i que per a nosaltres València és això, però també és Barcelona, Palma i totes les ciutats on parlen la mateixa llengua. En segon lloc, “Entre canuts”, que simbolitza l’actitud que hem pres en la batalla cultural, que no hem defugit mai i sempre hem pensat que era important enfrontar-nos. Per últim, triaria “Esbarzers”, que mostra la nostra vessant més punky de vore la vida. Aquestes tres cançons simbolitzen perfectament el que ha sigut el grup.

-Aquest és l’adéu definitiu, o és un “fins prompte”?
-Això ho fem com un adéu definitiu, i jo pense que sí ho serà. Nosaltres no ens tanquem les portes, i sempre estarà ahí la possibilitat que en uns anys ens isca l’oportunitat de fer alguna cosa. Però jo, a nivell personal, no crec que tornem.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top