Tens 0 productes a la teua cistella
Portada del llibre ‘Josep Pallach, política i pedagogia’, de Joan Safont. Pòrtic Edicions.
Tinc l’hàbit de visitar llibreries, per trobar allò que em pot interessar, doncs, el cas és que l’altre dia vaig tindre una grata sorpresa: una excel·lent biografia de Josep Pallach, i qui fou aquest senyor es preguntarà alguna gent? Doncs, un polític i pedagog de talla, amb una trajectòria significativa: ja als tretze anys va ser premiat per un text sobre la República, militant del Partit Obrer d’Unificació Marxista, combatent durant la guerra civil, internats als camps de concentració de França, membre de la resistència, a principis dels quaranta de nou a Espanya empresonat, i amb altres protagonitzà una evasió de la presó. Fundador del Moviment Socialista de Catalunya, impulsor de diversos projectes federalistes, fins que vespres de les eleccions del setanta-set va morir d’un infart.
Pallach, va evolucionar cap a la socialdemocràcia, diferenciada del comunisme, mantenint una tasca permanent per un socialisme equiparable a l’existent a Europa, sobre la base d’una alternativa federal, aconseguint durant un temps el suport exterior.
El llibre que dona peu al present comentari: “Josep Pallach, política i pedagogia, l’esperançà truncada del socialisme català”, del que és autor, Joan Safont, fa un recorregut biogràfic a través de les idees i la practica, amb contradiccions i debats, en el marc del combat lliurat contra la dictadura, i també durant els primers moments de la transició.
El nostre personatge, havia passat per unes experiències que el marcaren durant la guerra civil, com aquelles que es donaren entre els mateixos republicans. En plena guerra freda, optà per un socialisme reformista, considerant com aquest havia introduït millores socials a Europa, i per tant es diferenciava dels comunistes.
Hui la realitat del món no respon a la mateixa dicotomia, l’esquerra genèrica, això no obstant, continua fragmentada, entre els partits socialdemòcrates i allò que es troba a la seua esquerra. Unes relacions no sempre fàcils, i en la qual, la part que es considera més esquerrana, intenta que els altres s’escoren cap a la radicalitat democràtica i social. El debat, doncs, de les aliances continua existint, en altres termes.
Igualment, Pallach insistia en la democràcia, com sistema, ara els perills involutius són evidents, per les mateixes insuficiències de la democràcia representativa, i pel renaixement per una dreta que vol destruir-la o en tot cas reduir-la a mínims.
Pel que fa al federalisme, en el nostre cas, el d’un estat on conviuen diferents projectes territorials, observem manca de confiança i cooperació necessària, en part per l’absència d’un federalisme conseqüent com el que defensava Pallach, que implicava un pacte federal i un estat sobre la base de federacions.
Una lectura, doncs, que al meu cas, em recorda al personatge, quan parlava de la “confusió valenciana”, en referència a com la nostra colla veia les aliances, i de com pesaven més diferències que les coincidències. En tot cas, un text on política i pedagogia van unides, que ens situa davant la socialdemocràcia de finals del segle XX, la qual hui, al segle XXI, es troba en un nou escenari, en el qual persisteixen patologies del passat.
