05/07/2019
«La veritat és que la vocació (de periodista), la vaig tindre prompte»
«Des de l’episodi de les “llistes negres”, òbviament vaig caure en desgràcia»
«Entenc la por de molts dels qui tragaren, perquè jo també la vaig viure en carn pròpia»
«Vaig tindre la sort d’aprendre la màgia del foc i el punt de l’arròs»
«Mai no es deixa de ser periodista»
Josep Pasqual Martorell Simó. 51 anys. Periodista de naixement, mestre paellista per devoció. Nascut a Picassent. Va viure a Veneçuela, ara a Costa Rica des del 2014. Casat amb Annie i pare de Santiago i Laia. Fins ací podria ser la presentació ràpida d’aquest personatge, periodista de naixement i un dels primers depurats pel règim del senyor Zaplana i aquells governs que vam haver de viure. Ell ho diu amb prou claredat, però sempre he pensat que quan algunes persones alçaven la veu en afectar-los una decisió, poc o gens ni mica se’ls va escoltar quan despatxaven altres periodistes. Josep Pasqual, a més de periodista, és això que ara en diríem emprenedor i ha passat d’escriure a cuinar paelles. I és feliç, o això sembla. Una gran persona, per dimensions i per la seua qualitat humana.
–Com t’inicies en el periodisme?
–La veritat és que la vocació, la vaig tindre prompte. Crec recordar que als 12-13 anys ho vaig decidir. Imagina’t si m’agradava seguir l’actualitat que el Tejerazo em pillà estudiant en casa i escoltant la Cadena SER, que transmetia en directe la votació per a elegir Calvo Sotelo com a president del Govern. D’allí, sense saber massa bé què estava passant, me’n vaig anar a entrenar bàsquet al poliesportiu, on al poc de temps de començar l’activitat vingué Héctor Pradas, el gerent en aquell moment, i ens va dir: «Deixeu-ho tot i cap a casa, que hem canviat de règim. A les 9 de la nit no hi pot haver ningú pel carrer». La veritat és que no entenia massa bé allò del toque de queda instaurat a València i rodalia, però feia poreta. Ja a casa, m’assabentí un poc més de la situació parlant amb mon pare, qui aleshores era regidor a l’ajuntament del poble. Curiós, des de ben xicotet!
–Què era allò que més t’atreia?
–Com he dit adés, jo crec que, per damunt de tot, l’actualitat. Escoltar com es contava. Des de ben nano recorde escoltar Hora 25 de La SER a les nits i després José María García, que feia un programa molt avançat per a l’època, perquè no contava coses. Ell feia entrevistes i donava la seua opinió al voltant de les coses de l’esport. Sempre m’agradava llegir els diaris del dia, i, a banda, quasi tot el que queia en les meues mans. Em vaig fer soci de la biblioteca per eixa curiositat que em donaven els llibres i que m’obrien finestres al món. De fet, una de les primeres addiccions va ser la col·lecció de les aventures de Tintín, el reporter de Le Petit Vingtième.
–Com recordes aquells anys del segle passat?
–Amb una certa nostàlgia d’haver viscut una època emocionant de creixement personal. El primer treball que vaig tindre va ser a la Presidència de la Generalitat, amb Joan Lerma com a president. Recorde que un dels meus caps en aquell moment també era professor meu a la facultat, i el fet de conéixer des de dins el funcionament de la primera institució autonòmica, a pesar que la beca durava només 6 mesos, va ser per a mi un descobriment impressionant als 19 anys. Una època en què tot es treballava amb màquina d’escriure convencional i fax, una tecnologia que em va deixar bocabadat quan la vaig conéixer: això de posar un paperet en un lloc i que al moment apareguera en qualsevol lloc del món em va semblar un avanç espectacular. El que va vindre després amb el correu electrònic i la digitalització de tota la feina, quasi em va pillar ja fora de la professió.
–Per quins mitjans vas passar?
–Ufff… a veure: Agència EFE com a becari i després com a redactor –la millor escola per a qualsevol periodista–, Levante-EMV, Ràdio 9, Ràdio l’Horta, Ràdio Picassent, i vaig ser corresponsal a Picassent de Radio Valencia-SER, Las Provincias i al País Valencià del Diari de Barcelona.
–Parlem una miqueta de la ràdio, en concret de Ràdio 9. Com arribes a la casa?
–Jo tinc dues etapes. Una en què em busca Voro Soria per fer de productor en els matinals del cap de setmana, i a l’estiu vaig fer substitucions en informatius. Jo ja estava en EFE i compaginava les dues coses. Després, a finals d’agost del 95, a Orpesa, el dia que Aznar sopava amb la militància de Castelló (un ritual anual) i feia les primeres declaracions polítiques després de les vacances d’estiu, el recentment elegit President de la Generalitat, Eduardo Zaplana, em va cridar en un apart i em va dir que volia parlar amb mi perquè m’incorporara al nou equip director de la RTVV, i em va citar en dos dies al seu despatx. Jo em vaig quedar a quadres perquè, realment, ell sabia perfectament que jo no era de la corda. Em vaig reunir amb ell almenys quatre voltes, perquè jo em resistia a eixir d’EFE, i en la darrera li vaig posar una sèrie de condicions. Entre elles, la més important per a mi era l’ús absolut del valencià en l’emissora, i ell em va dir que això ni es debatia. I al final, vaig caure en els seus encanteris i vaig acabar de pactar els detalls de la meua incorporació amb Vea Reig.
–Com es vivien aquells anys?
–Jo vaig notar que la redacció de la ràdio es va sentir contenta en conéixer el meu nomenament, sobretot perquè a la resta de directius ni els coneixien; només un poc a Luis Urrutia, que venia de la COPE i va ser la quota d’Unió Valenciana en el famós Pacte del Pollastre. El tema va ser que ni el director sabia de ràdio ni li interessava res més enllà de llegir a plena veu al mig de la redacció la seua columna diària en Las Provincias i malparlar de tothom, sense distinció de raça, sexe i/o religió, per a després tractar de resoldre ell els problemes entre el personal i quedar com un sant.
–Arribares a ocupar un cert càrrec de responsabilitat…
–Sí. Jo era el cap de programes, però la direcció no es feia ni de dalt cap avall ni de baix cap amunt. Era un totum revolutum on el cap de manteniment, José Ramón Varó, i el cap d’informatius, Santiago Lumbreras, arribaven amb propostes de contractació de personal dictades òbviament des de la direcció del PP, concretament des de Vea Reig. Ells no feien una passa sense consultar a ella. De fet, Lumbreras s’esperava a la 1 de la vesprada a discutir els titulars de l’informatiu amb els editors, perquè a eixa hora era quan li arribaven les instruccions des de la Direcció General de RTVV. I, clar, els editors, agafant-se dels cabells, perquè en una hora pràcticament havien de muntar l’informatiu. Un autèntic desgavell! I les propostes que feien eren de contractació en programes, d’enviar tal o qual tècnic a les nits per castigar-lo, i el subdirector Urrutia només volia saber d’esports «y transmitir los partidos europeos del Valencia, porque nunca me he perdido ninguno desde que soy periodista». Eixe era el nivell… De la resta, li feia igual el que passara. Jo ho intentava, i durant un temps ho vaig aconseguir, i de fet l’audiència va créixer de manera exponencial respecte de períodes anteriors. Aconseguírem fer dos anys el Circuit-Rock de l’IVAJ amb la final retransmesa en directe per TVV; érem l’emissora oficial al país del Festival de Benicàssim (FIB); creàrem un programa diari de comarques, però tot això se n’anà avall pràcticament amb l’entrada d’Aniceto Rodríguez, un dels personatges més nefastos i obscurs que he conegut en la meua vida, més encara que Paco Mora.
–Com acabes la teua vida radiofònica un 31 de desembre de 1999?
–Jo feia temps que anava a la ràdio a fer hores. Mai vaig considerar la dimissió perquè jo no crec haver fet res malament. Amb l’entrada de l’Aniceto –el famós Aniceto, que, pràcticament, ni em va dirigir la paraula en tot el temps que va estar en l’emissora–, em va traure de la tertúlia matinal d’actualitat que jo feia, i quasi em va llevar la firma de qualsevol document relacionat amb el departament de programes. Així que vaig intentar negociar la meua eixida de l’emissora i que em reintegraren a EFE; em van prometre que sí, però al final res de res, perquè no era de la corda. Al final anava al meu despatx, em vaig matricular en un curs on-line de comunicació corporativa de la Universitat de Missouri de sis mesos i… arreando. Almenys vaig aprofitar el temps perdut, perquè el cap m’anava a esclatar. I el 31 de desembre del 99 em va telefonar la secretària d’Anacleto per dir-me que em rescindien el contracte. Finalment, em va tocar anar al ministeri de Treball a reclamar la indemnització perquè estava mal feta i els hi vaig guanyar.
–Per què? Hi molestaves?
–Home, a veure: a mi, per exemple, mai em van imposar un tema per a la tertúlia, perquè sabien que no m’hauria deixat. Però des de l’episodi de les llistes negres òbviament vaig caure en desgràcia, tot i que ells ho van voler fer veure com un malentés. Malentés? Dos tios dins del meu despatx dient-me que «hay que echar a rojos y maricones (perquè eixa és l’altra: el to masclista i homòfob de les reunions de direcció eren de nota), porque más adelante no te vas a poder quejar de que esto es lo que me encontré»; això, a dos dies de la victòria d’Aznar a Madrid, crec que es pot entendre d’una sola forma. Jo vaig aguantar unes setmanes, fins que li ho vaig denunciar a Paco Mora, perquè la insistència era demolidora. I, realment, crec que Mora va reaccionar demanant el cessament dels dos, més per allò del què diran que no per convicció, perquè si ell haguera volgut, ell tenia competències per fer-los fora immediatament. Però tampoc s’hi sentia amb la força suficient. Ell era de la quota María Consuelo Reyna, i els altres eren quota Vea Reig. Així que va pegar patadón cap amunt a l’assumpte, i Villaescusa ho va tractar d’amagar amb la connivència i l’ajuda de Vicente Sanz.
–Podem dir que tu vas ser un periodista depurat per aquell sistema?
–Sí, clarament.
–I vas tindre, vas viure, mostres de solidaritat?
–Home. Algunes n’hi va haver, però no tantes com esperava.
–Personalment, com es viu que centenars de periodistes callaren i acceptaren tot tipus de censura sense obrir la boca?
–Amb un sentiment d’amargor. De tota manera, també entenc la por de molts dels qui tragaren, perquè jo també la vaig viure en carn pròpia.
–Tornaries a fer el mateix?
–Sense dubtar-ho, però, probablement, ho faria d’una altra manera. La iniciativa de la denuncia se m’escapa quan ho dic al director i me’n refie. Al final, ell el que va aconseguir va ser salvar el seu cap i el seu nom, fins i tot en seu parlamentària.
–I ara, uns quants anys més tard, t’has fet cuiner de paelles però a Costa Rica?
–Ja arrancàrem a Veneçuela, on vaig exercir de cap de mercadeig de dues empreses d’alimentació. I dic arrancàrem perquè la meua dona, Annie, té molt a veure en el projecte. D’allà, per la situació del país, ens en vinguérem a Costa Rica i començàrem de zero una altra volta, i la veritat és que ens ha anat molt bé!
–Ets allò que es diu ara un emprenedor, o simplement et reinventes?
–Jo soc Piscis, somiador, però tinc els peus a terra. Allò de «si ho pots somiar, ho pots fer», doncs és veritat fins a cert punt. Amb el meu primer projecte (el Cíber a Picassent) no vaig tindre una bona experiència tot i que era un model de negoci viable. Però quan ens vam proposar fer de la paella la nostra forma de vida, vam posar molta il·lusió, força i energia positiva. I va eixir bé. Wikipaella ens va anomenar Ambaixadors de la Paella a Veneçuela i a Costa Rica, un país xicotet on el boca-orella arriba a tots els racons i ens va molt bé.
–Tenies experiència cuinera?
–Jo he fet paelles des dels 13 anys amb els amics al camp, a casa, etc., però professionalment no. Mon pare era reconegut al poble per les paelles i l’allipebre. Tot a escala casolana, d’amics. I de Pascualón, a qui fem homenatge amb el nom de l’empresa, vaig tindre la sort d’aprendre la màgia del foc i el punt de l’arròs.
–Com es veu el País Valencià des de tan lluny?
–Ara el veig amb una certa esperança des del canvi polític de fa quatre anys. Seguisc la vida política i cultural de la terra, per les xarxes socials fonamentalment, tot i que també veig alguns programes d’À Punt a través del servei web, sobretot el de Ricard Camarena que em sembla un producte d’una qualitat bestial. Com a periodista de sang, no puc deixar mai de voler saber el que passa en la meua terra a pesar de la distància.
–Tens encara el cuquet del periodisme o ara està ja oblidat?
–Home! Mai no es deixa de ser periodista. Ara m’ocupe amb la meua dona del contingut de les nostres xarxes socials. Al FB, per exemple, tenim més de 10.000 seguidors, quasi tots de Costa Rica, i això és una caixa de ressonància per al negoci que s’ha de cuidar.
–T’agradaria, o tens pensat, tornar-ne?
–De visita, sempre. A viure no crec. El poble sempre et carrega les piles. Ara que acabe d’estar 11 dies a Picassent, tornar a veure la gent amb qui has crescut, fer-te una cassalleta, veure que la vida al carrer és tan intensa, és molt agradable. I, sobretot, eixe suport emocional que et dona la terra que et va veure nàixer i els amics amb qui vas viure i experimentar tantes coses en anys passats.
Entrevista publicada al número de juny, 449
