Josep Piera, el país escrit amb cos i ànima

Hi ha escriptors que escriuen llibres. I n’hi ha que escriuen un país. Josep Piera Rubio era d’aquests últims.

La seua mort, als 78 anys, deixa un buit difícil d’omplir, però també una certesa: la literatura valenciana contemporània no s’entén sense la seua veu, sense la seua mirada i sense aquella manera tan seua de convertir la vida —la pròpia, la viscuda, la somiada— en matèria literària.

Nascut a Beniopa, a tocar de Gandia, Piera va créixer entre la llengua viva i els paisatges de la Safor, però va ser als anys setanta quan la seua veu va començar a prendre cos dins aquella generació que volia tornar a dir el món en valencià, amb normalitat, amb dignitat i amb ambició literària. No era només una aposta estètica: era una forma de resistència.

Escriure des del lloc —i fer-lo universal

Hi ha una imatge que travessa tota la seua obra: la Drova. No com a simple escenari, sinó com a centre del món.

“Aquesta vella vall que ara veig verda,
[…]
és més que un llogaret entre muntanyes,
molt més que la infantesa al finestral,
i més que un paradís ple de paraules.”

Instal·lat allí des de 1974, Piera va convertir La Drova en un espai literari gairebé mític que fins i tot es pot escoltar en la cançó Diània del grup valencià Zoo. Però el seu mèrit no va ser només descriure-la, sinó fer-la universal: convertir una vall concreta en un territori emocional compartit.

Des d’allí va escriure poesia, dietaris, narrativa autobiogràfica i assaig, amb una veu que sempre oscil·lava entre la contemplació i el desig, entre la memòria i el cos.

La literatura del jo —o el jo com a paisatge

Si alguna etiqueta s’ha fet servir sovint per definir-lo és la de “literatura del jo”. Els seus llibres de viatges —El cingle verd, Estiu grec, Seduccions de Marràqueix— no són només cròniques de desplaçament, sinó itineraris interiors. El Mediterrani hi apareix com una geografia física i alhora íntima.

“La mar, la mar, la mar.
La mar és una música en blau,
un mirall d’argent per al sol,
el llit on la lluna s’adorm…”

La mar de Piera no és només paisatge: és llengua, és ritme, és identitat. És, en definitiva, una manera de dir-nos.

Entre el cos i la paraula

La seua poesia, des d’El somriure de l’herba fins a Dictats d’amor, està travessada per una sensualitat clara, directa, sense artificis. El desig, el tacte, l’espera, la presència de l’altre.

“Truca’m, amor, la porta;
[…]
Tot el gaudi del món t’espera entre els meus braços.”

Aquest erotisme —tan poc habitual en la tradició valenciana d’aquell moment— no era provocació gratuïta, sinó afirmació de vida. Escriure el cos també era, per a ell, una manera de normalitzar-lo dins la llengua.

Un pont entre cultures: escriure en valencià, viure en valencià

Piera no només va escriure: també va traduir, editar, impulsar. Va acostar la poesia àrab andalusina i la italiana contemporània al lector valencià, va dirigir projectes editorials i va participar activament en la vida cultural del país.

La seua obra dialoga amb noms com Ausiàs March —a qui va dedicar una biografia literària—, però també amb tot un Mediterrani compartit, obert, mestís. En un temps en què fer literatura en valencià era encara una aposta plena d’obstacles, Piera va triar no només escriure-hi, sinó viure-hi. Sense estridències, però amb una coherència radical.

A més a més, va rebre reconeixements importants, com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2023), però la seua veritable dimensió no cap en cap guardó: està en la manera com ha influït generacions senceres d’escriptors i lectors.

Amb tot, el seu llegat és quasi una manera de mirar. És a dir, potser el millor homenatge no és només recordar-lo, sinó rellegir-lo. Tornar a aquell lloc on tot començava: la paraula com a casa.

“No la toqueu, si us plau, no la toqueu.
No la toqueu, si no és per a estimar-la.”

Hi ha una ètica en aquests versos. Una manera d’entendre el territori, la llengua, la cultura.
Una manera d’estimar.

Amb la mort de Josep Piera, la literatura valenciana perd una de les seues veus més lliures i més profundes. Però ens queda allò essencial: els seus llibres, el seu paisatge, el seu batec. I sobretot, ens queda una idea clara i persistent: que escriure també pot ser una forma de viure plenament.