La revista degana en valencià

Josep Piera: La formació d’un poeta

26/10/2020

Títol: Els fantàstics setanta

Autor: Josep Piera

Editorial: Institució Alfons el Magnànim-CVEI

Any: 2020

A poc a poc, la col·lecció «Moment. Memorialística» pren continuació i presència, assoleix amb Els fantàstics setanta de Josep Piera el seu sisé volum. Dirigida per Xavier Serra i editada per la Institució Alfons el Magnànim, ve a completar un espai, la literatura memorialística, que en el nostre país ha tingut un greu dèficit. És cert que s’editen cada vegada més biografies, estudis, miscel·lànies i antologies personals que ens acosten a la vida i obra dels nostres escriptors i escriptores, però el gènere basat en el jo, les memòries, els dietaris o en l’autobiografia, el que anomenem memorialística, compta amb molt poca atenció en la nostra literatura en comparació amb l’extensa producció francesa, anglesa o italiana.

Els fantàstics setanta de Josep Piera, publicada en aquest estrany 2020, ens porta notícia, a través d’un esplèndid exercici de memòria, dels primers anys de formació de Piera com a poeta, quan encara era Pepe Piera. Els anys iniciàtics. El dietari recorda el Piera jove i també qui és ara. S’entrecreuen passat i present, retornen l’un a l’altre. «El passat es fa present mentre el present va passant». Malgrat que l’escriptura del llibre comença amb el seu setanté aniversari, l’any 2017, el marc temporal és breu, abasta de 1969 a 1974, suficient per a germinar una clara vocació de poeta. Són anys clau en un passat recordat sense nostàlgia.

Una lluminosa vesprada d’estiu de 1969, Piera coneix Marifé Arroyo al claustre de la Universitat de València, i quedarà encisat per sempre d’aquella jove mestra de vint-i-dos anys que duia els cabells curts com els de Jean Seberg en À bout de souffle de Godard. Una coneixença que serà determinant per a la persona i per a la creació del seu corpus poètic; aleshores un jovencell que somiava ser escriptor. Marifé serà «l’enamorada de la pluja», en captivadora descripció de l’autor del Cingle Verd. Un temps que s’allarga fins als cinquanta anys de vida en comú, de compromisos ferms, de mútues admiracions, de vides viscudes i compartides i, a la fi, dues soledats que s’acompanyen, en estimats mots de Rainer M. Rilke.

Desfilen Els fantàstic setanta, a través d’una redacció minuciosa i emotiva, farcida d’un munt de records, vivències, persones, llocs i esdeveniments, molts d’ells decisius en el bastiment de la vida i la producció de l’obra literària. En aquella època il·lusionant de grans canvis, Piera és un jove decidit a ser poeta que comença escrivint en castellà. El valencià, tot i ser la seua llengua natural i familiar, encara és una llengua literària que desconeix, però, el poeta de Beniopa és una persona inquieta i oberta a qualsevol descobriment. Entre les persones de primera hora que li obrin nous camins hi és Joan E. Pellicer, un jove mestre valencianista de la Safor que aspira a ser crític d’art. Prompte esdevindrà el seu millor amic i el guia personal que li evidencia que el valencià és una llengua amb una tradició literària al darrere. Li parla d’Ausiàs March i de Salvador Espriu, i el porta a la llibreria Ca’n Boïls de València, on compra entre d’altres Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, que li desperta una remor d’inquietuds. Una altra persona decisiva serà Raquel Payà, qui l’animà a estudiar Magisteri. Allà en les Rotes Penyamar de Dénia llegirà, entre d’altres, l’obra literària de Maria Ibars, la mare de Raquel Payà, una de les escriptores pioneres en la nostra llengua.

Són anys en què els joves de València amb qui es relaciona es belluguen en una ciutat inventada i clandestina, fugint de la grisor de la societat franquista. Temps de descoberta del sexe i de la política. Es refugien, amb gran avidesa, en llibreries (Concret, Ausiàs March, Tres i Quatre, Viridiana). Exploren i s’intercanvien llibres, revistes i discos. Freqüenten cine-clubs. I, sobretot, s’arremolinen en els mateixos cafés i bars (Lauria, San Patricio i els estels de modernitat de la gauche divine Capsa 13 i Christopher Lee), on es parla i es discuteix tothora. Piera, per altra banda, no perd mai el contacte amb la Safor i la seua capital, Gandia, on van creixent els nuclis de joves (Ximo Vidal, Ignasi Mora, Joan M. Monjo) amb una nova consciència que fan teatre, poesia, cinema…, i es retroben en els nous espais de modernitat com ara Cafeteria Tano, Concret Llibres, el Cine-Club i l’Ateneu Juvenil.

Tanmateix, a Piera el que més li interessa és la poesia, que per als joves dels setanta tenia un nom enlluernador: llibertat. Encara poeta en castellà, visita personalment Juan Gil-Albert (València), Vicente Aleixandre (Velintonia, Madrid), Jorge Guillén (Màlaga), Francisco Brines (Oliva)… i també els poetes en valencià Vicent Andrés Estellés, Salvador Jàfer, Marc Granell…. Participa en vetlades literàries, publica els primers llibres de poesia en castellà ―Ave Fénix (1971), Qasida (1972) i Natanael (1973)―, redacta articles en la premsa (Gorg, Las Provincias, Múrice), llig els gran poetes en català (Foix, Riba, Manent, Quart), els francesos (Baudelaire, Gide, Verlaine, Éluard) i és seleccionat entre els novíssims poetes valencians en Carn fresca (1974) d’Amadeu Fabregat, on s’estrena editorialment en valencià amb el poema «Rondó». Tot plegat, li serà d’inestimable ajuda per a refermar el camí d’ofici de poeta.

L’aplec de records es tanca en 1974, quan la parella s’instal·la a la casa familiar d’estiueig de la Drova per tal que Marifé comence a materialitzar els seus projectes educatius en l’escola de Barx, innovadors i en valencià ―narrat en el conegut llibre La mestra de Víctor Labrado, amb la figura central de Marifé Arroyo, amb tota la Batalla de València present―, i on el jove poeta, ara ja Josep Piera, farà definitivament una plena immersió en el paisatge d’antics estius i records infantils, on trobarà l’espai propi per tal de fer realitat les íntimes fantasies del desig ―com en el film Brigadoon de Minnelli―, per retrobar definitivament els mots de la llengua que li eren propis des de sempre i iniciar el projecte de la seua ambiciosa obra poètica, que el menarà al magnífic poeta en valencià que coneixem, «Car jo obeeixo les veus carnals que em criden des dels abismes íntims», escriurà.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top