Josep Torrent: «Si no hi haguera mitjans de comunicació, la societat estaria segrestada»

Hui ens ha deixat Pep Torrent, un dels periodistes que ha escrit la història dels darrers 35 anys del valencians. Recuperem aquesta entrevista publicada al nº 363, de setembre de 2011.

Vicent Boscà. Periodista

En el periodisme valencià podem trobar un grupet de persones que són com la història viva dels nostres mitjans des de la transició democràtica. Un d’ells és Pep Torrent, director de la delegació d’ El País, responsabilitat a la qual va arribar fa ja més de 14 anys. Hui Pep Torrent ja no és un jove, però està en plena joventut. Des del seu despatx en un cèntric carrer de València, coordina l’edició valenciana d’ El País. La seua presència no passa desapercebuda i la seua anàlisi política posa els cabells verds a més d’u. Taula de treball plena de diaris, camisa perfecta, cabells ja prou blancs, barba escassa i mirada directa, molt directa, sobre la realitat valenciana.

-Com és possible que veient el diari que tu dirigeixes ací tinga molt menys venda que d’altres i tinga la repercussió que té?

-Com per exemple qui? En l’OJD del 2010, la diferència entre el Levante i nosaltres era exactament de 2.900 exemplars, i amb Las Provincias estàvem empatats. No en són molts menys. El que sí que és de veres és que nosaltres estem en tot el País Valencià i la premsa de València, la premsa d’Alacant i Castelló està molt més localitzada en el seu àmbit provincial.

-Des de l’any 73 que començares fins ara, ha canviat tot molt? La professió periodística ha viscut una autèntica revolució?
-Jo he viscut el canvi a les noves tecnologies. Quan vaig començar, es treballava amb plom i havíem de portes les columnes sobre una planxa que dipositaven en plom, i ara estem en la web i en les noves tecnologies. Jo he passat per totes les tècniques que han fet la revolució tecnològica.

-Totes aquestes noves tecnologies aplicades al món de la comunicació tenen final? Ja ho hem vist tot?

-El que crec és que els mitjans de comunicació i la societat estem protagonitzant un canvi d’era; sabem on som , però no som conscients de cap a on anem. Els mitjans de comunicació no som un ens aïllat, la societat és totalment canviant. Abans, quan parlàvem de mig termini eren uns 2, 3, 5 anys. Ara, el mig termini són 15 dies a tot estirar. Un llarg termini poden ser 2 mesos.

-Parlant d’eixes noves tecnologies aplicades als mitjans de comunicació, quin serà el següent pas?

-Crec que el pas que no hem acabat de fer encara és el tema de la pàgina web, i la web és internet. Ara estem traslladant el diari que fem en paper amb conceptes de diari clàssic. Això ha de canviar. Però, com? No hi tinc una resposta clara, però jo sí que tinc la convicció que internet serà com la versió barata, el low cost dels viatges o el fast food del menjar. Internet és una interacció molt directa amb el cos de la notícia, no sols de la notícia política. El diari en paper serà, probablement, el que no eixirà tots els dies. Serà un periòdic molt didàctic, de molta reflexió, de molta opinió, de gent coincident en el que s’està parlant. Internet ens exigeix immediatesa, un cert rigor, la rapidesa de la informació. La caiguda del diari de paper és una realitat, tardarem molt o poc, i la gent s’informarà per internet. Haurem de reformar-nos i en un temps, no sé quant, haurem de pagar per tindre accés a la informació, no a tots els continguts, perquè les notícies del teletip estaran a l’abast de tots. Però per als articles d’opinió que estiguin signats, que tinguen interès i que aporten alguna cosa més a la notícia, haurem de pagar.

-Per tant, el diari en paper té futur?

-El diari en paper té futur, però serà periòdic, no diari.

-I ara que estem en Internet i la globalització, l’acumulació de mitjans diversos en una mateixa empresa, és bo per a la democràcia o representa algun perill?

-Eixa acumulació de poder, em pareix que no és sana per a la democràcia. Crec que la gent tenim un problema més de fons, no sols el de l’acumulació dels mitjans de comunicació. El problema de fons és el comportament de la societat. Ja fa temps que em preocupa molt la divisió dels ciutadans en la seua condició com a tals, perquè és una societat que cada vegada té una conducta, per dir-ho d’alguna manera, borreguil, molt resignada. Ara que anem a unes eleccions que guanyarà el PP, sense dubtes, els pobres aniran al costat dels rics, perquè els qui donaran el vot al PP seran gent de classe mitjana i baixa, que és la que està patint la crisi. Tampoc no crec que el PSOE tinga la solució de res…

-Parlant d’una cosa molt peculiar nostra, el valencià, tampoc no té futur en el mitjans de comunicació?

-Jo sóc molt pessimista, lamentablement, respecte del futur de l’idioma. Jo crec que l’idioma depèn molt de l’actitud del poder, de com s’impulsa l’idioma des del poder. Hem tingut uns governs al País Valencià que no han cregut mai en l’idioma. El POSE sí que va fer algunes coses, però no tantes com hauria d’haver fet, i el PP ha treballat contra el valencià. Jo crec que un idioma que la gent no veu com un mitjà per a parlar, que no aprofita per accedir al lloc de treball… Per això, els valencians hem de treballar molt per aconseguir-ho. Ara som més gent pel creixement demogràfic que parla valencià que no en els anys 90 amb el PSOE. El que oficialment és una realitat és que la gent que estudia valencià perquè ho té en el seu currículum, però no el practica, perquè si tu vas a l’administració i el valencià no serveix per a res, no el parles. En l’època socialista , fins i tot a Requena, la gent va demanar una línia en valencià perquè els fóra útil per a alguna cosa. Per això, quan al valencià, jo sóc molt pessimista.

-I en el diari El País, amb el Quadern en valencià és suficient?

-No és suficient pel que estem parlant de l’idioma. Et contaré una anècdota: fa uns anys, una persona molt valencianista –i molt amiga de Saó, per cert- em va dir que si pel Quadern en valencià havíem notat un increment de les vendes. Jo li vaig dir que esperava que no baixaren. I el Quadern va adreçat a la gent que ja parla valencià, que coneix el valencià i que ja llig en valencià.

-En la societat actual, el quart poder realment existeix?

-Jo no sé quin és el quart poder, perquè realment és un poder molt xicotet. Un diari, el que siga, fa una informació en un editorial, en un article d’opinió, i aconsegueix que seguisquen eixa informació. Això és poder? Sí, és poder, però si no hi haguera mitjans de comunicació, llibertat d’expressió, la societat estaria segrestada per una sèrie de poders, però el poder és més extens, alhora que ni els governs tenen poder hui. El poder no és ni quart ni cinquè; per a mi , és un contrapoder per informar de les malifetes que fa el “poder polític”.

-La crisi econòmica té alguna repercussió sobre la independència dels periodistes i sobre els mitjans de comunicació?

-Això ho diré com una broma, i que quede com una broma. Fa uns anys, jo deia que la llibertat d’expressió s’acabà quan començà El Corte Inglés. És un esperpent, però té part de realitat: tenim uns condicionants, però que no ens han impedit contar històries. A nosaltres, ja fa temps que ens han retirat eixa publicitat institucional i no ens ha impedit continuar treballant. Ara, jo crec que la publicitat de les empreses privades és la que ens dóna la llibertat per a poder contar coses. Fóra absurd negar que també a l’hora de contar-les, hem de tindre-les presents. El contrari seria negar l’evidència.

-Quina hauria de ser la relació entre els polítics i els periodistes?

-Crec que hauria de ser professional, però és molt difícil trobar polítics professionals perquè els polítics són cada vegada més insaciables. Si ve algú de fora, em pot criticar, és a dir, jo he fet la meua feina, jo crec que l’he feta bé, em puc equivocar però tinc una idea, tinc un projecte. Els polítics no accepten mai la crítica, i cadascú ha de respectar l’actuació de l’altre. El polític ha d’entendre que el periodista té l’obligació de descobrir tot allò que el poder intenta ocultar, i això els afecta a ells i no els agrada que contem certes coses. Però és inevitable.

-La situació política al País Valencià, com la veus?

-Regular, tirant a roïna. Jo faria una reflexió global, perquè no podem ser localistes. La situació política està despullant els polítics. Els últims grans governants polítics d’Europa varen ser uns senyors tan heterogenis com Mitterrand, Thatcher, Kohl, Andreotti o el senyor Felipe González, que eren líders polítics. En canvi, hui tens una senyora presidenta que és capaç de posar l’euro en risc; tenim un president en el govern espanyol que és incapaç de reconèixer la realitat (li costà dos anys); tenim un senyor a Itàlia que és un bufó; un senyor a França que té aspiracions napoleòniques, i a Anglaterra, ni Blair ni Brown ni Cameron va eixir de líders, i l’última esperança blanca i negra, que era el senyor Obama, també s’ha desunflat. Aleshores, si això passa al món, què passarà ací? La diferència entre Tarradellas, Pujol i Mas és la que és; la diferència entre l’anterior lehendakari i l’actual és la que és, i a Madrid igual. No és un problema de la política valenciana. Els demanem ací que siguen una cosa que no hi ha en cap lloc.

-Ací sí que presentem algunes característiques particulars. De fet, tornant al localisme, Paco Camps és realment un cadàver polític?

-Paco Camps és cadàver polític. I punt.

-I qui mana a la Generalitat?

-Crec que aquest país està sense govern des de fa més de dos anys i mig i les coses estan malament. Zaplana manava moltíssim i va fer un projecte de creixement econòmic que va ser un desastre per als valencians, i els valencians van premiar-lo donant majories absolutes al seu partit. El senyor Lerma també va manar molt i és una persona molt abocada a l’autonomia valenciana; sí que és de veres que no va fer el que a alguns els hauria agradat, però Lerma no perdé per ser poc valencianista, sinó per la crisi econòmica. Alguns diuen que Lerma va perdre perquè no acabà l’autovia a Madrid; Lerma va perdre perquè hi havia més d’un 20% d’atur.

-Ser analista polític al País Valencià fa patir molt?

-Després de tants anys, el que et fa és ser molt escèptic des del punt de vista del periodista.

-La teua opinió sobre el president Fabra?

-Encara que té gestos democràtics, encara és una incògnita.

-Jorge Alarte?

-Crec que està lluny de les expectatives d’alguns

-Rita Barberà?

-“Cualquier tiempo pasado fue major”, però és una gran política, encara que jo no estic d’acord amb ella en moltes coses.

-Alfonso Rus?

-Crec que és una persona que no entén massa de política.

-Carlos Osoro?

-No el conec, però crec que té una ideologia molt conservadora en l’àmbit de l’Església.

-Enric Morera?

-És un polític de vol curt.

-Com acabaran els casos de corrupció al País Valencià?

-Crec que la corrupció és una pluja molt fina que va calant. No em considere un analista jurídic, però crec que en el PP no hi ha un cas de corrupció: hi ha una actitud global cap a la corrupció, de poca gent del PP, no de la majoria, ni dels seus militants ni dels seus votants. Cal distingir-ho. Quan un partit està molts anys en el poder, té la tendència a pensar que tot li para bé. Com acabarà jurídicament? No ho sé. Políticament, jo crec que el PP no té un gram futur, es diga el que es diga, almenys ací al País Valencià.