Josepa Dominica Català de Valleriola i Luján: noblesa, educació i justícia social a la València del segle XVIII

Hi ha persones que hereten títols. I n’hi ha que hereten responsabilitats. Josepa Dominica Català de Valleriola i Luján (València, 1764) pertany a aquest segon grup: el de les dones que, en un món dissenyat per a negar-los l’autonomia, van saber convertir el privilegi en consciència i el poder en projecte moral.

Va nàixer al Palau dels Català de Valleriola, al cor de la ciutat de València, en temps de Carles III, quan la noblesa il·lustrada començava a redefinir el seu paper dins d’una societat encara profundament jeràrquica. Ser duquessa, aleshores, no era només una qüestió de rang: significava accés a l’educació, influència política, capacitat d’intervenció social. Però també significava viure sotmesa a unes normes de gènere que feien de les dones simples peces dins d’una estratègia patrimonial.

Josepa, tanmateix, no encaixaria mai del tot en aquest esquema.

Una herència precoç, una infància trencada

Filla de Vicent Català de Valleriola —descendent de Bernat Guillem Català de Valleriola, fundador de l’Acadèmia dels Nocturns— i de Rafaela Luján i Góngora, membre de la poderosa casa dels ducs d’Almodòvar, Josepa reunia en el seu origen dues tradicions aristocràtiques: la valenciana, marcada per la sensibilitat cultural, i la castellana, lligada al pes polític i cortesà.

Però aquell món privilegiat es va esfondrar molt prompte. El 9 d’abril de 1766 moria son pare; dotze dies després, el 21 d’abril, moria sa mare. Amb només dos anys, Josepa quedava òrfena i hereva d’un patrimoni immens. Una paradoxa cruel: posseïa terres, títols i rendes, però no tenia veu pròpia en un sistema que desconfiava de les dones propietàries.

La seua tutela va recaure en la seua àvia materna, Ana Antonia Menéndez i Sandoval, comtessa de Canalejas. I ací comença una de les claus de la seua trajectòria.

Una educació il·lustrada, una xarxa femenina de poder

Ana Antonia no va ser una tutora passiva. Va defensar els drets de la seua neta davant d’una parentela disposada a aprofitar qualsevol escletxa legal per a disputar-li l’herència. En un context en què les lleis dificultaven l’accés de les dones a la successió patrimonial, la lluita judicial esdevingué una constant.

Però, a més, la comtessa de Canalejas era una dona culta, protectora de les arts, vinculada als cercles intel·lectuals del seu temps. Va contribuir a la publicació d’obres literàries i va transmetre a Josepa la idea que la cultura no era un luxe, sinó una eina de transformació.

Durant aquells anys, Josepa va rebre una educació selecta, amb figures de primer ordre com Gregori Maians, que no sols va ser un referent intel·lectual, sinó també moral. En una carta conservada a la Biblioteca Municipal Serrano Morales, Maians descriu la jove marquesa com una dona formada en la prudència, la bondat i el criteri propi. No és un detall menor: en el segle XVIII, l’educació femenina solia limitar-se a l’ornament i la pietat.

El pes del patriarcat: litigis, tutela i matrimoni concertat

Quan la seua àvia va morir, Josepa tenia dotze anys. La tutela passà al seu oncle, Pedro Francisco de Luján i Góngora, I duc d’Almodòvar del Río, una figura destacada de la Il·lustració espanyola: diplomàtic, erudit, autor d’una obra crítica sobre el colonialisme europeu, i membre d’un matrimoni singular amb Maria Joaquina de Montserrat.

Maria Joaquina de Montserrat fou membre de la Junta de Damas de Honor y Mérito, una de les primeres experiències d’organització femenina laica a l’Estat espanyol. Aquest entorn —cosmopolita, il·lustrat i socialment compromés— va resultar determinant en la formació intel·lectual i moral de Josepa. La relació estreta entre ambdues figures ha estat investigada per Laura Guinot Ferri a l’article Mujeres en el tejido de redes de sociabilidad y la gestión de bibliotecas en el siglo XVIII: el entorno cultural e intelectual de las duquesas de Almodòvar, on s’analitza el paper de Maria Joaquina com a referent, mare simbòlica i guia de la jove duquessa. Aquesta vinculació es veu confirmada, a més, per la recerca epistolar, a través de l’estudi de les cartes conservades, que permeten reconstruir una relació de tutela, transmissió de valors i acompanyament intel·lectual fonamental en el procés de maduració de Josepa.

Tanmateix, ni tan sols aquest cercle avançat podia escapar del tot a les convencions. Abans de morir, la seua àvia havia pactat el matrimoni de Josepa amb Benito Osorio Laso de la Vega, marqués de Mortara. El casament es va celebrar el 1782, quan ella complia divuit anys.

A partir d’aquell casament, Madrid esdevingué el seu nou escenari vital. Un espai de luxe, etiqueta i representació constant, on l’arquitectura mateixa reforçava les jerarquies socials i de gènere. Però darrere de la magnificència dels palaus, les dones nobles continuaven sent figures subordinades, obligades a representar un paper que no havien triat.

Josepa no va acceptar aquell destí sense resistència.

Separar-se per existir

En un gest absolutament excepcional per al seu temps, la duquessa va aconseguir la nul·litat del seu matrimoni. No es va tornar a casar mai més. Amb poc més de vint-i-cinc anys, vivia com una dona soltera, amb patrimoni propi i sense tutela masculina. Una decisió que va despertar sospites, crítiques i murmuris en una societat que temia profundament les dones lliures.

Però aquella llibertat no va ser un caprici: va ser el fonament del seu projecte vital.

A partir de 1794, amb la mort del seu oncle i la successió com a duquessa d’Almodòvar, Josepa consolidà el seu paper com a gran propietària. Administrava béns al Regne de València —a Estivella, Gestalgar, Sot de Chera, Xaló, Llíber o Gata— i també a Castella i Andalusia. Els seus ingressos procedien d’arrendaments, drets senyorials, censos i monopolis locals.

Podria haver viscut còmodament, desconnectada de les necessitats del seu entorn. Però va fer just el contrari.

El testament: una revolució silenciosa

L’any 1804, Josepa Dominica redactà el seu testament, un document que, llegit hui, colpeja per la seua claredat moral i modernitat social. Hi va nomenar hereva universal la seua ànima i destinà el seu sufragi als pobres dels pobles on posseïa hisenda, desplaçant el centre de l’herència cap a una finalitat col·lectiva i solidària. Disposà que una part substancial dels seus béns es dedicara a dotar orfes, tant xics com xiques, perquè pogueren casar-se amb dignitat, conscient que, en absència de dot, moltes xiquetes quedaven abocades a una vida de precarietat i exclusió. Igualment, ordenà que una part molt rellevant de l’herència es destinara a la fundació d’escoles de primeres lletres, també per a xiquetes, convençuda que l’educació era l’eina fonamental per millorar les condicions de vida del conjunt de la població.

En una època en què l’educació no era un dret sinó un privilegi, aquesta decisió representa un gest radical. Josepa va crear, amb el seu patrimoni privat, una estructura de beneficència estable i duradora, una autèntica obra social. La Testamentaria de la Duquessa d’Almodòvar va perviure més d’un segle, adaptant-se als canvis polítics sense perdre l’essència del seu llegat.

També les seues joies van seguir aquest camí simbòlic: donades a imatges religioses accessibles al poble, convertint la riquesa privada en patrimoni compartit.

Aquesta dimensió social, educativa i profundament avançada del testament de la duquessa d’Almodòvar ha estat analitzada amb rigor i detall al llibre d’Irene Ballester, 200 anys a l’ombra de la Duquessa d’Almodòvar, on es contextualitza el seu llegat com una expressió coherent del pensament il·lustrat i del compromís amb la justícia social.

Il·lustració, fe i consciència

Josepa no va ser una revolucionària en el sentit modern del terme. Va viure dins dels límits del seu temps, amb una forta devoció religiosa. Però la seua trajectòria encaixa plenament en l’ideari il·lustrat: confiança en l’educació, reforma social, responsabilitat moral de les elits.

La seua biblioteca privada, que incloïa obres prohibides per la Inquisició i textos sobre l’educació femenina, confirma aquesta mirada oberta i crítica. Llegia, reflexionava i actuava en conseqüència.

Un llegat que interpel·la el present

Josepa Dominica Català de Valleriola i Luján va transformar una herència immensa en una responsabilitat col·lectiva. Va demostrar que el poder no només es pot exercir, sinó també redistribuir. I que una dona, fins i tot dins d’un sistema profundament patriarcal, podia obrir esquerdes duradores.

Potser per això la seua figura incomoda encara hui: perquè ens obliga a preguntar-nos què fem amb els privilegis que tenim. I perquè ens recorda que la justícia social no sempre naix de la ruptura, sinó, de vegades, d’una decisió silenciosa però ferma.

A la Catedral de València descansa el seu cos. Però el seu llegat continua viu en cada escola fundada, en cada oportunitat concedida, en cada idea que entén l’educació com el motor més potent de canvi.

Si dones com ella hagueren governat, el món hauria estat un lloc més just.

 

Duquessa d’Almodòvar, José Esteve. S.XVIII

En aquest quadre, realitzat abans del seu matrimoni, José Esteve la representa com a duquessa d’Almodóvar, d’acord amb els cànons de la noblesa del seu temps, amb una vestimenta rica i una marcada abundància d’ornaments. Aquesta iconografia respon a la voluntat de visibilitzar l’estatus social i de reafirmar la possessió d’un ampli llegat patrimonial, en plena coherència amb els codis de representació aristocràtics vigents en l’època.

 

La duquessa d’Almodóvar, pintura de Vicente López Portaña. 1796.

Observem la duquessa d’Almodóvar, retratada pel pintor Vicente López Portaña als  trenta anys, un retrat que ella mateixa va encarregar i pagar. Ja lliure, apareix representada sense vestimenta ni ornaments ostentosos. La tria conscient de la sobrietat respon a la voluntat de transmetre senzillesa i bellesa continguda, allunyada de la pompa cortesana. El retrat posa l’accent en la dignitat serena del rostre i en una concepció de l’elegància basada en la naturalitat, la bellesa i la categoria, que no depenen de la roba.

 

Elena Marco i Débora Calvo. Investigadores i professores. Recuperem les històries de dones valencianes oblidades pel relat oficial i els donem veu al pòdcast Tot està escrit.