Tens 0 productes a la teua cistella
Foto: Pixabay.
Fa uns anys, vaig fer un viatge a Israel i Palestina. Durant uns dies, que foren pocs i insuficients, però interessants, per complir el pla que m’havia fixat, que era apropar-me al problema que enfronta els israelites i els palestins, i que divideix el món entre partidaris d’uns o dels altres. Tant els palestins com els israelites disputen per la possessió del mateix territori, que està ocupat des de segles i en pau pels dos pobles semites i que des del segle passat somien i reclamen els israelites tot per a ells, amb molta contundència, desatenent les decisions de l’ONU que reconeix el dret de les dues nacions a conviure en la mateixa terra que solem dir santa. Els israelites, a partir de la I Guerra Mundial i sobretot de la II, amb l’arribada de milers i milers de jueus que estaven repartits per tot el món des de la diàspora provocada pels romans (segle I), crearan un conflicte molt gros amb els palestins, que hi vivien. Els israelites que començaven a retornar a les terres que consideraven únicament seues, desplaçaren els palestins amb argúcies o a la força. A més a més, s’apropiaren del concepte de l’antisemitisme com si fos un problema exclusiu contra ells, quan els palestins també són tan semites. És evident que els jueus havien passat per la tragèdia de l’holocaust i estaven profundament traumatitzats.
Anar a Palestina, doncs, podria obligar-me a prendre partit, però vaig decidir no fer-ho a favor de cap de les dues nacions, perquè la millor solució crec que és la coexistència dels dos pobles en la mateixa Terra Santa, que és l’opció de l’ONU. Aquesta solució també l’accepten els palestins i els israelites d’esquerra, que són amb els qui jo vaig connectar, però la rebutgen els israelites de la dreta i l’extrema dreta que són els més religiosos i exaltats, que aspiren a un gran Israel bíblic més gran que el que delimiten els acords internacionals. Aquests israelites sionistes compten amb el suport dels Estats Units, on el poderós lobby jueu recolza les pretensions jueves més radicals. Com el govern presidit per Netanyahu està absolutament en mans extremistes, com ell mateix, la cosa es complica més i sobretot perquè té pendents uns judicis per especulació i malversació, que l’esperen per a quan deixe el càrrec. Com els delictes dels quals està acusat són de gran envergadura i el podran dur a la presó, és tan partidari de la continuïtat de la guerra i d’obrir més fronts (Líban, Síria, Iran, Iemen…). Mentre dure la guerra Netanyahu pot sentir-se lliure, però dins de les mateixes fronteres, perquè el Tribunal de la Haia ha dictat ordre de detenció si surt d’Israel i de fet sols ha anat a Hongria i als USA, que no reconeixen el Tribunal.
De regrés a casa, totalment impressionat i decebut, publiquí un article en el Punt, que me’l replicaren des d’una associació jueu-catalana, criticant-me que m’havia equivocat suposant que en l’impressionant memorial de l’Holocaust (a Jerusalem) on es recullen milers d’informes, fotografies, documents, testimonis de la magnitud dels crims dels nazis contra els jueus d’Europa durant la II Guerra Mundial, en un oliveral adjunt a les instal·lacions, cada olivera està dedicada a homenatjar les persones que s’havien comportat a favor dels jueus durant l’holocaust, és el Jardí dels Justos. Jo havia entès malament que hi havia una olivera dedicada a Franco i m’indigní i no volguí anar-hi. Feliçment no era així i jo m’havia equivocat amb una mala informació que havia llegit, perquè l’olivera està dedicada a qui era l’encarregat de l’ambaixada espanyola a Hongria, Àngel Sanz Briz, que facilità pel seu compte i en contra del govern de Franco, passaports a milers de jueus, que pogueren salvar la vida. Així que quan m’informaren que mai en la vida Franco no ha tingut ni tindrà cap olivera en aquell emotiu jardí, immediatament esmení l’error, demanant perdó als meus i als possibles lectors de l’article.
En un altre moment i en aquestes pàgines de Saó, vaig escriure altre article sobre la contradicció que les tres religions monoteistes (judaisme, cristianisme i islamisme), que adoren el mateix i únic Déu, hagen anat i vagen ara, a matadegolla entre ells. Avui torne a insistir. En cada idioma, Déu té un nom propi amb el mateix significat: Jehovà, Déu o Al·là, són tres mots sinònims. Però, malgrat que això és així, la història s’ha fet a base d’enfrontaments entre els devots de cada nom de Déu. Des de l’angle cristià, a base de guerres, persecucions, expulsions i finalment, l’extermini, que s’han adoptat contra els jueus i els musulmans: les Croades; la Inquisició; l’expulsió de la península Ibèrica; i finalment, l’extermini dels jueus a càrrec dels nazis. Des de l’angle islàmic, la seua expansió la feren envaint les terres veïnes cristianes, expandint llur religió i el poder dels califes. Des de l’angle jueu si que és cert que al llarg de la història no han tingut les possibilitats d’ara per a posicionar-se enfront dels musulmans i dels cristians, però, per desgràcia, ho estan fent ara contra els palestins que són musulmans i tan semites com ells, reproduint les actuacions xenòfobes i genocides que tingueren els nazis amb ells, cosa que està causant un impacte en el món molt negatiu per a ells, o encara pitjor, que està fent que tota l’animadversió i repulsa que es tenia i es té contra el nazisme i tota la compassió que es mogué al món a favor dels jueus, s’està capgirant. Ara els extremistes jueus són com els nazis, ja que estan exterminant els gatzerins, bombardejant-los sense pietat, matant-los pel carrer, matant-los de fam, a dones, gent major i criatures. L’horror que causa veure els reportatges de televisió són equiparables al que provocaren els guetos i els camps d’extermini nazis i és intolerable que les nacions no facen res per evitar-ho, llevat de declaracions i amenaces que no arriben a materialitzar-se en res.
Tant els jueus, com els cristians i els musulmans i per aquest ordre, tenen com a punt original i guia per a la seua governança i expansió, els dos llibres sagrats, la Bíblia (Antic i Nou Testament) i l’Alcorà. Una gran part dels continguts d’aquests dos llibres són coincidents, i no sols el concepte de Déu, sinó els Salms de David i Salomó, el llibre de la Saviesa, etc. Sempre he trobat incomprensible aquesta confusió i supose que s’hauria de considerar blasfèmia dir una altra cosa que el que diuen. Per això pense que, si els tres pobles de l’únic Déu/Jehovà/Al·là guerregen entre ells, uns en nom de Déu, altres d’Al·là i els altres de Jehovà, els vigilants de les respectives ortodòxies (teòlegs, ulemes, rabins…) haurien de convenir-se a deixar ben clar als seus fidels que el sol Déu amb qui creuen, té tres noms i que els tres pobles resen i adoren el mateix déu, l’anomenen com l’anomenen. Se’ls ha d’aclarir als respectius creients, les confusions en què han viscut al llarg de tota la història, amb les guerres, persecucions i penalitats que s’han infringit els tres pobles monoteistes entre ells, i també amb les confusions actuals. En realitat els enfrontaments sempre han sigut per interessos territorials i per qüestions econòmiques, però els respectius governs i els respectius clergues han enganyat la gent fent-los creure que les guerres que provocaven eren pel seu Déu i en contra del Déu de l’altre i per dir que tothom que moria en la batalla anava directe al cel, que era una manera bruta d’enganyar-los i dur-los a la mort. Els pobles s’ho creien, els pobres creients s’ho creien i els qui eixien guanyant eren els califes.
Jo, que no sóc creient de cap facció teologal, estic convençut de la conveniència d’eliminar els equívocs de tot tipus i especialment els que tenen el seu origen en la confusió dels conceptes sagrats i dels termes que els signifiquen, i per això propose que els governs dels estats cristians, els dels estats musulmans i el de l’estat israelita, signen un document en el qual reconeguen que hi ha un sol Déu, siga quin siga el nom que rep en qualsevol idioma dels països monoteistes o abrahàmics i, per tant, i en nom dels respectius pobles i d’acord amb les autoritats teològiques, proclamen que mai més s’enfrontaran entre ells. Haurien de dir també que com a prova de la bona voluntat que els inspira, demanen a les respectives autoritats religioses i a les judicials i civils que es considere il·legal i imperdonable, o siga delictiu, que ningú, d’ara endavant, incórrega en el mateix error, sinó que s’accepte que dir Déu és, a tots els efectes, el mateix que dir Al·là i que dir Jehovà i que maleir Déu és maleir Al·là i maleir Jehovà Seria aconsellable que els respectius teòlegs acordaren una mena de credo polivalent, perquè es resara a les esglésies, mesquites i sinagogues, credo que podríem acceptar fins i tot els agnòstics i ateus que no anem als temples. Podria començar com el credo cristià: Credo in unum Deum, patrem omnipotentem, creatorem caeli et terrae. A partir d’aquí haurien de posar-se d’acord els teòlegs, ulemes i rabins i completar el text amb únic o amb diferents textos, però sempre amb la definició inicial idèntica. Fer alguna cosa com la que propose, crec que ajudaria molt per a reduir passions bèl·liques. Li passe la idea al Papa actual que, com a bon agustí sap molt bé quin és el valor de la paraula.
