Juli Capilla, l’èpica i la lírica

He llegit La terra i la paraula, en un llibre de difícil classificació, guanyador d’un premi d’assaig, epistolari de carta única escrita en 50 versions, ací anomenats capítols, dietari d’una fugida, memòria d’una vida, reivindicació lèxica, glossari de fets, reflexió lliure d’uns anys, d’una terra, d’una acció. En definitiva, un text-diàleg on l’amor, la mort i la memòria–– aquell record narrat, reconstruït, i per tant parcial, ric en matisos i polièdric, com ho són els fets que el construeixen–– ens empenyen. Un camí de fúria, que acaba amb un punt final per a nosaltres. Juli Capilla, que escriu des de l’any 2006 poesia, prosa de ficció, relats, novel·les, assaig de divulgació, ens presenta el seu text més personal, íntim i seductor.

No sé si per això li perdonaré a l’autor que m’haja tret de la meua zona de confort literari, on m’amague des de fa uns quants anys. Allunyada de la poesia, de la prosa de ficció, del relat íntim, del diari guaridor. Amb temps només per a la investigació sobre les dones, antigues i més antigues. Reculant tant en el temps que arribe fins a les místiques que es refugiaren en les llengües senzilles, vulgars, diferents del llatí, com Hadewijch d’Anvers. Una Ramon Llull del neerlandés, o flamenc,  del segle XIII. I fugint fugint. Afegint-li al temps espai trobe les autores orientals, a més de 40 hores actuals de viatge ––en avió–– m’ho conta una amiga que tornà del Japó ahir mateix. En la memòria Murasaki Shikibu i la gran Sei Shonagon, les autèntiques protagonistes de l’inici de la literatura en japonés, l’hiragana, contra el xinés imperial. I allí, en el Japó de l’any mil,  un llibre de memòries, un diari, conegut com El libro de la almohada –no està traduït al català, encara–, que entronca amb La terra i la paraula de Juli. Sí, eixir de casa i per a tornar a casa:

“Las cartas son algo común, y sin embargo !qué cosa tan espléndida! […] es una gran alivio haber expresado los sentimientos en una carta, aunque sepa que aún ésta no ha llegado.  Si las cartas no exisitieran, qué negra tristeza nos atenazaría”^[1]

I Juli escriu una carta. I una i mil vegades l’inici de la carta es converteix en un crit de ràbia, de dolor, d’impotència: “M’escoltes, Amadeo?”, diu Juli a l’amic mort, aparent protagonista del llibre. I l’autor que s’obre en canal i ens arrossega. I jo no volia. Perquè els seus morts, i la mort, són els meus i la meua mort. I la constatació que no hi ha vida sense dolor. I són els morts d’una amiga comuna, Vicenta Llorca. Com altres amics que compartim, que Juli ni sospita i amb qui també compartim morts. Vicenta quan presentà el llibre de poemes i dibuixos que Manola i jo els dedicarem als nostres morts: germà, mare, pare… Viatge a Avinyó, un text també mort per introbable, ja es preguntava, com Juli, “quin és el nom per a una mare que ha de patir la mort d’un fill”, Juli afegeix, “i la d’un amic que es queda sense amic?, i la del germà sense germà?”. I en un intent de definir el sentiment: “És una soledat indicible, insofrible també. D’aquest sentiment de soledat, només puc parlar amb tu. Només tu m’entens, encara que no m’escoltes. Ací em teniu parlant en un mort”. Imagine que Juli sap que les dones sempre han parlat en els morts, que les mares busquen els fills i senten la seua presència perquè quan parlen als morts, la mort és menys mort.

Com Rosa Leveroni, la gran poeta de principis del XX, que en el seu Llibre de l’amor^[2], de l’amor que sofreix, dietari íntim d’una intimitat que ens converteix en voyeurs de sentiments nus, com passa amb La terra i la paraula, la poeta confessa “Perdre’t… avui 5 de juny, he sabut allò que significa aquesta paraula[…]és per a mi la fi d’un món, d’una vida. La vida de cada dia sense tu… No puc imaginar-la. Sols tinc la sensació del buit absoluta”^[3]. I Juli, que també estima a l’amic, continua dialogant “Qui anava a pensar que tu estaries en el teu espai immutable, sord, i jo et parlaria a estall des d’aquestes línies, mentre calles[…] has callat del tot, ja no parlem […] ni anem a la verema, No collim el raïm”^[4]. I Juli em retorna als espais que vaig escriure i vaig oblidar, a la lírica com un espai de diàleg amb el meu mort més punyent:^[5]

“Si tu dorms,

jo et contaré les històries que només poden sentir els que no estan alerta.

Si em sents

un batec et farà saber que he arribat i sabràs que encara t’estimem.

Les nostres són històries d’amor

per a qui dorm amb la terra i amb l’aigua”

El llibre que presentem hui d’un autor prolífic en premis i divers en gèneres, va obtindre el Premi d’Assaig Ciutat de València, és un text èpic, d’un autor que ha decidit que escriure és la seua vida “Em vaig lliurar a les lletres i no vull prescindir-ne”^[6]. Afegim amics comuns, a Manolo Gil, que qualifica el llibre d’elegia tel·lúrica^[7], la terra i el plany i el destí a què estem sotmesos. Sense excuses ni pal·liatius. “La vida, quatre dies mal contats és tot el que tenim”^[8], escriu Juli. I una amiga comuna, Vicenta Llorca, en conversa íntima li fa saber que el llibre l’ha feta pensar i l’ha impressionada. Estic amb ella, ens impacta, ens pertorba, ens somou. Perquè compartim la mort, les morts. I la ràbia, i la impotència i les visites a les tombes dels cementiris. I la vida que continuem vivint.

Tenim molt més, una declaració d’amor a Pedralba, una ciutat, una terra que he arribat a pensar que no existia, que era refugi i somni. L’excusa per a plantar-li cara a la mort. A les morts, que també n’hi ha de morts plurals, les de la guerra i la postguerra, les dels accidents i les dels incidents, les de la terra que deixem morir, les de les llengües que no estimem i mirem amb prejudici: “Soc valencià de llengua materna castellana, soc un bilingüe imperfecte. No renunciaré a cap de les dues llengües”^[9]. No cal, Juli. No cal.

És el seu viatge contra la mort. “Han passat tres mesos”^[10], és cert Juli corre per la vida fugint del colp d’una pèrdua. Un cant èpic, de tres mesos. Sentir i escriure, escriure i sentir, escriure, escriure i córrer.  Una lluita que només pot véncer des del dia a dia: “Les pedres blanques, les formigues i els escarabats, el baladre i els barrancs, les argelagues i el romer, les amistats de sempre, el gest encara, les paraules, abans de res”^[11]. Acompanyem a Juli perquè el seu amor és el nostre, i la seua mort també. El seu crit èpic és a una mort a qui només podem véncer amb el matís de l’adjectiu, la finor del substantiu i la força del verb. El circumloqui, el joc “em pose a escriure i soc feliç”^[12]. Ai, la felicitat tan considerada! Preferisc a Italo Calvino i les seues ciutats invisibles, una Pedralba anomenada Zenobia^[13], situada sobre un terreny sec, amb galeries i balcons i com narra el viatger “és inútil establir si Zenobia ha de ser classificada entre les ciutats felices o bé les infelices. No és en aquestes dues classes que té sentit dividir les ciutats”. Ni ciutats, ni vides.

“Hi ha paraules que no existeixen”, però Juli les busca a través de la memòria. Un diàleg que ens ajuda a véncer la por, el trasbals, l’enuig. Juli va córrer entre paraules per desfer-se d’un dolor punyent, acompanyat de família, mare i pare, malalties, sexe, filles i fills, amics, amors, passió, art, literatura i una obsessió per trobar el ressort que despertaria l’amic. Vos aconselle que l’acompanyeu, és un viatge de successos que mereixen ser recordats.

No recorde ben bé quan va ser, en els anys 90 imagine, un grup de persones que aleshores militàvem en la Unitat del Poble Valencià (UPV) vam decidir que volíem celebrar un acte en Sueca, el títol: La terra i la paraula. La raó, dipositar sota el monument, el bust, que Sueca anava a dedicar-li a Joan Fuster – davant mateix d’on durant molts anys va estar la creu que el franquisme els dedica a “los caidos”, i on ara hi ha cadires d’un bar i balonades de criatures– un grapat de terra de les mil ciutats que conformaven este país. I s’organitzà un acte, i acudí la gent, i en els fonaments del bust de Fuster, dipositàrem la terra, les terres. La paraula, ens la deixà ell per a la posteritat: “La memòria: una altra astúcia contra l’ombra[…]Recordar és tornar a veure, mantenir una visió retenir-la.” De paraula a paraula, de Joan Fuster a Juli Capilla. De Juli Capilla a vostés, els convide a seguir el camí.

 

^[1] Sei Shonagon El libro de la almohada, Adriana Hidalgo Editora, Argentina, 2002, p. 250

^[2] publicat amb el títol de Confessions i Quaderns íntims, Edicions 3 i 4, València, 1998

^[3]  Rosa LEveroni Confessions i Quaderns íntims, Edicions 3 i 4, València, 1998, p. 134

^[4] Juli Capilla, La terra i la Paraula, Edicions del Bullent, 2024  p. 80

^[5] Rosa Roig Celda, Joc de dos, Germania, Alzira, 2012 p. 12-14

^[6] Juli Capilla, La terra i la Paraula, Edicions del Bullent, 2024 p. 98

^[7] Manolo Gil, “Mojitos, pardals i una elegia tel·lúrica”, Levante EMV, 25 Maig 2024 https://www.levante-emv.com/postdata/2024/05/25/mojitos-pardals-elegia-tellurica-102857743.html

^[8] Juli Capilla, La terra i la Paraula, Edicions del Bullent, 2024 p.179

^[9] Juli Capilla, La terra i la Paraula, Edicions del Bullent, 2024 p. 186

^[10]Juli Capilla, La terra i la Paraula, Edicions del Bullent, 2024 p. 236

^[11] Juli Capilla, La terra i la Paraula, Edicions del Bullent, 2024 p.235

^[12]Juli Capilla, La terra i la Paraula, Edicions del Bullent, 2024 p.200

^[13] Italo Calvino, Les ciutats invisibles, La Butxaca, Barcelona, 2017 p. 38