Tens 0 productes a la teua cistella
«Els darrers anys han sigut durs, però ens ha donat una gran lliçó de vida: no perdre l’esperança ni les ganes de continuar endavant»
No és fàcil escriure sobre una persona estimada que ja no està entre nosaltres. Tampoc empre habitualment aquestes pàgines per parlar de vincles personals, sentiments i vivències pròpies. Però, sincerament, crec que ell s’ho mereix.
No sabria dir quin és el meu primer record amb ell, però sí que recorde que des de ben menuda m’agradava explicar que el meu oncle era rector, però no era com els altres –almenys com els altres que jo havia conegut. Ell feia de la missa una festa, ens feia participar a tothom, i la música hi tenia un paper clau. De fet, a ell li encantava unificar les nostres veus com si d’un director de cor es tractara, tal com podíem veure en cada edició del Fòrum Cristianisme i Món d’Avui.
A mesura que van passar els anys, explicava que el meu oncle acollia immigrants a la seua parròquia i alçava la veu contra la jerarquia eclesiàstica que donava l’esquena als més desfavorits. Em sentia orgullosa de veure com pregonava amb l’exemple, i per això s’oposava a les formes de l’opulenta visita del papa a València, i juntament amb els seus amics capellans –que formaven la colla dels Rectors del Dissabte– posaven el crit al cel per la injusta guerra de l’Iraq o treballaven per la normalització lingüística del valencià a la litúrgia, entre moltes altres coses.
Eixe és el Julio Ciges que molts coneixien, i convivia amb un Julio a qui li encantava abraçar i besar les seues persones estimades, que sempre anava amb un somriure. Tenia dues passions: conéixer món i tornar a casa. Ell volia anar amunt i avall, conéixer coses noves, i prova d’això són els innombrables viatges que va fer amb amics i companys: Turquia, Romania, Grècia, Itàlia, Jerusalem… Però també sabia que qui perd els orígens perd identitat, i aprofitava qualsevol moment per a tornar a sa casa, a Anna, on era feliç jugant al dòmino, fent desfilades de moros i cristians i retrobant-se amb la família i els amics de sempre.
No obstant això, per a mi hi ha un altre Julio Ciges: el company de lluites i batalles. Mai oblidaré que vam anar junts a aquella manifestació històrica del 15 de maig de 2011, el famós 15-M. Com tampoc la manifestació a Madrid per les Marees de la Dignitat, les escapades a Barcelona cada 11 de Setembre, o el fet de trobar-nos als carrers de València per tantes lluites. Ell era conscient que el que és personal és polític, i s’implicava en les reivindicacions per millorar el nostre dia a dia.
Els últims anys en què el càncer havia aparegut a la seua vida han sigut durs, però ens ha donat una gran lliçó de vida: no perdre l’esperança ni les ganes de continuar endavant, amb una actitud proactiva i sent conscient en tot moment del que li passava. Entre estada i estada a l’hospital ha escrit quatre llibres que ens expliquen la seua experiència cristiana, ha fet escapades, ha rebut homenatges (fins i tot li han dedicat un carrer al seu poble!) i sobretot, ens ha estimat.
Em deixe moltes coses importants, com parlar de l’empremta que deixa al barri de Sant Marcel·lí o a la Malva-rosa, dels seus inicis, de les paraules tan boniques que li va dedicar Ximo Garcia-Roca en el seu comiat, o de la quantitat d’estima que ha –i hem– rebut els darrers dies.
Es fa difícil escriure sobre algú estimat que ja no està entre nosaltres, però més difícil és la seua absència. Ens quedem amb tot l’aprenentatge i els bonics records, l’actitud davant la vida i la seua manera d’estimar. I amb les tres idees clau que ens va voler deixar: la lluita per la justícia social, treballar per la comunitat i per estimar-nos. De segur que així posarem el nostre gra de sorra per construir un món millor.
