La revista degana en valencià

Juliol de samurais al Carme

10/09/2019

Ens endinsem en l’estiu. Pel carrer dels Serrans puja cap al centre una caterva de japonesos a peu. Circulen ordenadament per la vorera. Alguns paren davant del baret del Jesús, però no prenen cap consumició; solament es fan un autoretrat a l’ombra de l’únic arbre de tot el carrer, un lledoner jove i robust que ens regala un ombrall deliciós. És l’hora del café de mig matí i l’escena se m’ha fet ja rutinària. En una cantonada qualsevol del Carme, el nostres samurais fan un selfie de grup quasi furtiu. Després continuen en filereta carrer amunt, com les disciplinades obreres d’un formiguer. És molt probable que duguen no més de tres hores a la ciutat. Demà, o fins i tot aquesta nit, en la panxota del seu vaixell de lloguer i nom romàntic, salparan en direcció a Màlaga, Barcelona o Palma, qui sap. Tant els fa, perquè aquests odisseus de boutique buidaran després els centenars d’imatges de la seua targeta SD en un disc dur amb centenars de captures. Fan col·lecció de viatges, igual d’intensos, igual de breus, igual d’insubstancials. Potser no tinguen temps després per veure tantes fotos, ocupats com estaran a poder-se pagar el proper viatge. Fins i tot no recordaran ben bé el nom de la ciutat que hui han visitat i hauran de traure el prospecte de l’agència que els prometia una Ítaca soluble, instantània i genuïna. En menys d’una setmana hauran tocat els ports més grans i coneguts de la Mediterrània occidental. I en menys d’un any estaran ja fent plans per descobrir altres ciutats exòtiques, si és que el concepte exòtic és vàlid per a un japonés.

Els japonesos han estat els veritables guanyadors de la modernitat. Encara que no inventaren la fotografia, han popularitzat la moda d’autometrallar-nos compulsivament amb els mòbils cada cop que tenim una ocurrència. I sembla que també en tenim moltes, d’ocurrències. Abans això ho feien solament ells, els samurais de la càmera, però hui si trobes un vell amic, o si sou més de sis a taula no tardarà molt a assaltar-vos la incontinència documental. On aniran a parar els bytes, megabytes, terabytes que llancem per l’aire? Pense que són com aquells insectes molestos que ara enganyem amb trucs i feromones: per molta promiscuïtat que tinguen, fa igual; la seua capacitat de reproduir-se és nul·la. Igual que les còpies en paper que ja no fa ningú.

Al carrer dels Serrans, l’escena es repeteix a diari, una i mil vegades. Però no és igual tots el dies. De vegades, un camió de repartiment s’atura a penes cinc minuts damunt de l’estreta vorera. I aleshores, quan s’acosta un grup d’holandeses o italianes amb les seues bicicletes de lloguer s’hi munta un bon bullit. Tota aquesta babel de llengües i cossos en moviment s’escampa sobtadament com un ruixat d’estiu. I torna a començar als pocs minuts.

Fa un temps, els turistes eren espècies del trànsit estival, però ara cada volta són més freqüents i nombrosos. Alguns fins i tot s’hi instal·len llargues temporades i aprenen a dir «bon dia». Com altres espècies al·lòctones que ja hem fet tan nostres: el mosquit tigre, les tortugues de Florida, les cotorres argentines, la paulònia xinesa, el carranc blau… No m’atrevisc a dir si és bo o dolent tot açò de fer créixer la nostra fauna, però no hi ha dubte que caminem cap a un ecosistema global, tout bien mêlé.

Hem estat una ciutat prometedora i amb un potencial mai resolt per esdevenir alguna cosa més. Algú em recordava que als anys setanta fórem el semàfor d’Europa. València era un riu de cotxes i a l’entrada de la ciutat per la carretera de Barcelona instal·laren un gran cartell que deia: «Visite Valencia en tres horas». Imprimir eixa celeritat als nostres visitants era quasi ofensiu i de mal gust.
«Xe, quedeu-se una miqueta més i es feu una paelleta en La Pepica. Total, ja que esteu ací…».

Hui estem atipats de turistes que bloquegen involuntàriament els carrers del centre en voler visitar tots plegats i en mig matí la catedral, la basílica, el Micalet, la Plaça Redona, la Llotja i el Mercat Central. Deuen estar molt estressats capturant tant de patrimoni, com si caçaren pokemons. Per això he vist entropessar a més d’u i caure per terra.

Com a ciutat promesa, morirem d’èxit. El turisme ja està desestacionalitzat i ens aplega per terra, mar i aire, a totes hores. De vegades ens retorna a la gola, com un gaspatxo carregat d’all. I si bé aporta beneficis econòmics, també fa pujar els preus i el cost de viure al centre. Caldria encomanar algun estudi seriós que mesure objectivament el dany que podem ocasionar a les espècies autòctones, als nostres veïns i veïnes del Carme, sense anar més lluny. La paraula s’ha posat de moda ràpidament, perquè el fenomen s’ha expandit a gran velocitat per moltes ciutats d’Europa. La gentrificació és una amenaça molt seriosa a la convivència, però semblaria més just anomenar-ho desarrelament o desafecció.

Hui, al carrer dels Serrans, sembla que han tret totes les coques del forn cuites alhora, perquè la xafogor és humida i entumeix els pulmons quan inspires. M’entretinc mirant l’Antònia i la Maria, dues velletes entranyables del barri que sumen juntes més de cent setanta anys. Seuen a la mateixa taula del costat, cada dia, a l’ombra del lledoner. Xarren pausadament i s’escolten amb un estil experimentat, tot ple de glamur. Prenen el café sempre amb llet calenta, faça el temps que faça, i de vegades trauen alguna coseta de la bossa per a rosegar, amb tota la naturalitat del món. Seuen juntes. Cadascuna ve guarnida amb el seu andador personalitzat que els dona seguretat. M’agradaria dir-los les resistents, perquè són la punta de llança de la lluita contra el desarrelament d’un barri que sempre he estimat com si fora meu. Els demanaré si puc fer-los una foto.

 

Article publicat a la revista de juliol 450

Inscriu-te al nostre butlletí

Top