Justícia, divina

16/01/2023

Escriure el títol d’un article –en aquest cas, de l’editorial del mes– et permet jugar amb les comes i les majúscules. El resultat, el contingut semàntic, pot variar molt, moltíssim. Tot açò ve al cas del que estem vivint al voltant de la Justícia espanyola i l’esperpent que estan representant. Si pensàvem que ja ho havíem vist tot, sempre hi ha un nou salt mortal que supera l’anterior i retrata millor les persones de les altes instàncies del poder judicial, que mai en la vida havia sigut tan poder.
No fa massa anys, hi havia personatges intocables com el rei d’Espanya. No era pensable que se’n feren acudits o que fotografiaren les seues activitats menys institucionals, per dir-ho d’una manera discreta. Sempre, també, s’havia respectat la imatge de la Justícia. Quantes vegades s’ha dit allò de «respecte absolut a la Justícia»? Però, clar, la Justícia en majúscula és una cosa, i la justícia que emeten els jutges n’és una altra. Ara, però, ja es parla obertament dels jutges conservadors, de les jutgesses progressistes o a l’inrevés. I la pregunta que es pot fer la ciutadania és: en cas d’anar a resoldre un conflicte a un jutjat, qui em tocarà, conservador o progressista?
Com que la realitat supera la ficció, ara hem hagut de viure el sainet del Tribunal Constitucional explicant al govern el que pot aprovar i el que no. Hem vist acceptar mesures cautelaríssimes davant la petició del Partit Popular, i hem hagut de veure com el seu president no acceptava un cessament tot i haver superat el mandat reglamentari.
I ací apareix un altre conflicte: que els jutges juguen a fer política és una cosa, però veure que alguns partits democràtics estan impedint des de fa més de quatre anys la renovació dels alts tribunals, ja resulta inversemblant, fins a l’extrem que el sistema judicial espanyol siga la riota dels seus col·legues europeus. En el fons, tots i totes, estan seguint lʼestratègia d’aconseguir el poder caiga qui caiga. I si no es guanya en les eleccions, s’inventen no se sap quants estratagemes per obtindre lʼobjectiu, que no és altre sinó tornar al poder, per les bones (per les urnes) o pel boicot permanent dels alts tribunals.
I la ciutadania, què hi podem fer? La primera seria no mirar cap a un altre costat. Cal mirar de cara a aquest desafiament perquè ens hi juguem la democràcia. Hem de ser actius i contribuir, cadascú com puga, a donar a conéixer les estratègies que volen passar per damunt de la sobirania nacional i dels representants, democràticament elegits, del Congrés i del Senat. Si volen, poden copiar el model del nostre Tribunal de les Aigües.