L’11N a la balança: l’impacte d’una vaga per l’habitatge i els sous

L’endemà de la vaga general de l’11 de novembre deixa una anàlisi complexa marcada per la disparitat de xifres entre convocants i patronal, l’expressió del malestar social per l’escalada dels lloguers i l’encariment de la vida, i un ampli seguiment desigual segons els sectors econòmics i els territoris.

La jornada de vaga general de l’11 de novembre, convocada de manera conjunta per la Confederació de Sindicats de Llogateres i per organitzacions sindicals com Comissions Obreres (CCOO), la UGT, la Intersindical Valenciana, la Intersindical-CSC, la CGT i la CNT, va posar sobre la taula una d’aquelles cites laborals i socials que transcendeixen el marc habitual de la negociació col·lectiva. El detonant de la convocatòria —vertebrada arran de casos mediàtics de desnonament com el de Maricarmen Abascal a Madrid o el suïcidi d’Olga, així com pel de la derogació del decret de lloguers al Congrés dels Diputats— va situar el dret a l’habitatge i la pèrdua de poder adquisitiu al centre de l’agenda pública, just a les portes de la campanya per a les eleccions generals del 29 de novembre.

L’avaluació del seguiment i dels efectes reals de la convocatòria mostra, tanmateix, dos relats fortament contraposats entre els actors econòmics i socials. Entre la qualificació de «fracàs» atribuïda per la patronal i la valoració d’«èxit històric» proclamada per la centralitat sindical i el moviment per l’habitatge, les dades d’evolució dels preus i els sous permeten entendre les bases estructurals que van motivar la protesta.

Del 5% de la patronal al seguiment desigual sectorial

La mesura de l’impacte d’una vaga general genera habitualment una confrontació mètrica entre les parts implicades. Les estimacions de la patronal CEOE van situar el seguiment global de la jornada en una forquilla molt reduïda, d’entre el 5% i el 8% de la població activa, argumentant que la majoria dels sectors productius van funcionar amb absoluta normalitat i minimitzant l’abast de les aturades.

En el sentit oposat, les organitzacions sindicals convocants —com CCOO i la UGT— van qualificar la jornada de molt positiva, remarcant que el seguiment va superar les expectatives inicials en sectors clau. Segons els seus balanços, l’aturada va tindre una incidència notable en la indústria, els nodes logístics, el transport públic i el sector de l’ensenyament, a més d’evidenciar-se en indicadors d’activitat general com la caiguda del consum elèctric. Aquestes organitzacions van assenyalar que la desigualtat de seguiment entre diferents branques d’activitat respon a la mateixa transformació del teixit productiu, on la desindustrialització i la concentració del comerç i els serveis en grans multinacionals dificulten l’exercici del dret a vaga per l’alta precarietat laboral.

Sector / Actor	Valoració de la jornada	Principals arguments i indicadors aportats
Patronal (CEOE)	Fracàs (5% – 8% de participació)	Normalitat a la majoria de sectors productius i baixa incidència laboral.
Sindicats (CCOO, UGT, Intersindical, CGT, CNT)	Èxit i valoració molt positiva	Aturada en indústria, logística i transport; caiguda del consum elèctric i aules buides.
Moviment per l’Habitatge (Sindicat de Llogateres)	Èxit i fita de mobilització	Paralització en grans centres de distribució, teatres i manifestacions de vesprada.

Aquestes divergències es van traslladar igualment a l’àmbit local i municipal. A la ciutat de Badalona, per exemple, mentre l’alcaldia va difondre xifres de baixa participació a la plantilla municipal, els sindicats UGT i CCOO van replicar que les dades institucionals no comptabilitzaven que gairebé una quarta part del personal correspon a la Guàrdia Urbana —col·lectiu sense dret a vaga— ni l’abast dels serveis mínims decretats. De la mateixa manera, a les comarques de l’Alcoià, el Comtat i la Foia de Castalla, mentre la Subdelegació del Govern va xifrar la manifestació d’Alcoi en unes 500 persones, el Comité Territorial de Vaga va elevar l’assistència a entre 2.000 i 3.000 participants que van omplir la plaça d’Espanya, destacant la paralització de piquets en polígons industrials d’Ibi i l’activisme estudiantil a la UPV i l’IES Andreu Sempere.

Les dades del desequilibri: evolució de lloguers i sous (2015-2024)

Per a comprendre la gènesi d’aquesta mobilització, cal recórrer a les dades oficials de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) i dels registres de fiances dipositades a les administracions autònomes. Entre els anys 2015 i 2024, el preu del lloguer dels contractes nous va experimentar un increment del 48,9% al País Valencià, del 47,8% a les Illes Balears i del 35,1% a Catalunya. En el mateix període, el cost salarial mitjà per treballador va créixer a un ritme considerablement inferior: un 23,2% al País Valencià, un 26,5% a les Illes i un 23,0% a Catalunya.

L’anàlisi detallada per ciutats revela que en vuit de les deu principals urbs dels Països Catalans el preu de l’habitatge de lloguer va créixer per sobre dels sous territorials. La ciutat de València encapçala aquest desajust amb un increment del lloguer del 36,4%, superant en 13,2 punts percentuals l’augment dels salaris mitjans.

Ciutat / Territori	Increment del lloguer (2015-2024)	Increment del sou mitjà territorial	Diferència (Punts percentuals)
València (País Valencià)	+36,4%	+23,2%	+13,2 p.p.
Girona (Catalunya)	+28,1%	+23,0%	+5,1 p.p.
Palma (Illes Balears)	+31,3%	+26,5%	+4,8 p.p.
Alacant (País Valencià)	+27,5%	+23,2%	+4,3 p.p.
Maó (Illes Balears)	+30,4%	+26,5%	+3,9 p.p.
Castelló de la Plana (País Valencià)	+26,3%	+23,2%	+3,1 p.p.
Barcelona (Catalunya)	+24,6%	+23,0%	+1,6 p.p.
Eivissa (Illes Balears)	+27,7%	+26,5%	+1,2 p.p.
Tarragona (Catalunya)	+22,1%	+23,0%	-0,9 p.p.
Lleida (Catalunya)	+20,7%	+23,0%	-2,3 p.p.

Aquest encariment de l’accés a l’habitatge afecta de manera especialment severa la població jove. L’any 2024, el preu mitjà d’un contracte nou de lloguer se situava en 800 euros mensuals al País Valencià, 844 euros a Catalunya i 1.046 euros a les Illes Balears. Aquestes xifres representen, respectivament, el 42%, el 36% i el 49% del sou brut mitjà d’un treballador d’entre 25 i 34 anys, i superen dos terços del salari dels joves menors de 25 anys.

A aquesta pressió immobiliària s’hi afegeix l’encariment de la cistella de la compra. Segons l’Índex de Preus de Consum (IPC) de l’INE, entre el 2019 i el 2025 els preus dels aliments van augmentar un 37,7% al País Valencià (15,1 punts per sobre de la pujada salarial), un 38,0% a les Illes Balears (10 punts per sobre) i un 34,9% a Catalunya (13,2 punts per sobre).

Un programa reivindicatiu de transformació estructural

Les demandes articulades pels convocants durant la jornada de l’11N superen el marc de les millores salarials conjunturals i proposen una intervenció directa sobre els mercats d’arrendament i el model productiu. El programa de reivindicacions comportava una reducció del preu del lloguer fins a un 50% vinculat als ingressos de les famílies, establiment de contractes de lloguer indefinits, aturada definitiva dels desnonaments i eliminació dels pisos turístics i de la compra especulativa. Igualment, s’ha defensat la creació d’un impost a la riquesa per a finançar un milió d’habitatges públics de lloguer, expropiació d’immobles buits a fons voltor i entitats bancàries, i creació de constructores públiques sense ànim de lucre.

D’altra banda, respecte a les condicions laborals i salarials, manifesten un increment dels salaris i les pensions ajustat a l’IPC real i al cost de la vida, i reducció de la jornada laboral a 35 hores setmanals sense pèrdua de retribució, en paral·lel a la limitació dels preus dels aliments, l’energia i els transports, i garantia d’accés universal als subministraments bàsics.

Per últim, es busca un reconeixement de la negociació col·lectiva dels llogaters, derogació de la llei de seguretat ciutadana (llei mordassa), persecució de la discriminació racial en l’àmbit immobiliari i aturada dels macroprojectes urbanístics a les comarques.

La portaveu del Sindicat de Llogateres, Carme Arcarazo, va explicitar durant la jornada que la protesta es dirigia tant contra la patronal immobiliària i els especuladors com contra les administracions públiques de qualsevol color polític acusades de no haver legislat amb fermesa durant els darrers anys. L’11N deixa així un mapa clar de les tensions socials que continuaran condicionant el debat polític i econòmic en els propers mesos.