La revista degana en valencià

La balada de Víctor Puchalski

En una diàleg de la pel·lícula La, la, land, Keith (John Legend), cantant i líder d’un grup d’èxit, li recrimina al protagonista, Sebastian (Ryan Gosling), que posicions intransigents com la seva respecte a les noves barreges dins del jazz eviten que aquest art evolucioni cap a nous públics. I afegeix que aquells músics que ell considera els clàssics indiscutibles (Art Tatum, per exemple) també foren revolucionaris al seu moment. Tot un discurs de reivindicació de l’experimentació formal i estilística que en certa manera copsa amb la posició certament poc arriscada del propi film.

No s’espantin, posar en dubte l’estabilitat dels límits dins de l’expressió artística és la única semblança entre un dels llargmetratges triomfadors de la passada temporada i el còmic del que avui volem parlar: La balada de Jolene Blackcountry, de Víctor Puchalski (Catarroja, 1986). Perquè si al film escrit i dirigit per Damien Chazelle, aquest qüestionament és només teòric, al tebeo de Puchalski, en canvi, és plenament palpable i, encara més important, visible.

Anem a pams. Després d’una breu introducció, el relat arrenca en una desballestada casa enmig d’un indret perdut de Texas a l’any 1976. Allí se’ns presenta a una jove parella just quan ell està revelant-li un secret amagat durant massa temps i que situa a la noia davant d’un abisme. Jolene, que així s’anomena, decideix fer front a eixe desafiament, i d’aquesta manera parteix, sense perdre un instant, cap a un estrany viatge. En principi, l’argument no sembla massa complex, és cert, però el gruix, la molla, es troba en el trànsit mateix, en una odissea interior que amaga més d’una sorpresa. Perquè sota la seva portada quasi immaculada, amb un plànol del rostre i el tòrax d’ella, i sota les enormes vinyetes, s’amaga una segona lectura, i no estem parlant en termes metafòrics. Puchalski ha utilitzat, en un afortunat experiment gràfic, alhora que narratiu, tintes fotoluminiscents que permeten descobrir, en l’obscuritat, una realitat paral·lela que atorga un nou sentit a la història.

Efectivament, el mitjà forma part del missatge. El repte és la forma, la manera de dirigir-se als receptors i obligar-los a implicar-se en la lectura, malgrat que sigui destorbant-los, incomodant-los. Plantejant-ho com si fos un joc de rol, es produeix una doble identificació, la de la Jolene de carn i ossos (o de paper i tinta) amb el seu avatar espiritual, i a continuació  la del lector amb el personatge protagonista, no tant en la superació d’una sèrie de pantalles cada vegada més dificultoses destinades a aconseguir un objectiu final, sinó més bé quan arriba el moment de plantejar-nos qui som i que hi fem ací. Llavors, no hi ha davant i darrere, ni abans i després, tot està succeint alhora.

En eixe recorregut metafísic per un altre món allunyat del plànol físic on ens belluguem habitualment, s’aborden preguntes força transcendentals, sense utilitzar, però, un to superb. Puchalski no tan sols no rebutja el substrat popular de la seva formació com artista, sinó que el reivindica mitjançant una sèrie d’elements clau en l’estructura de l’obra. Si comencem pel principi, podríem fer referència, doncs, al presentador que ens rep a les pàgines inicials, el qual –igual que en els vells programes televisius de ciència-ficció i misteri- explica allò que anem a veure a continuació, emprant sempre paraules greus i suggerint interrogants. Assenyalaríem igualment que l’escenari inicial és el típic de les pel·lícules de terror per a adolescents, o fins on arriba l’empremta, en el disseny dels personatges, de determinats grups i cantants de heavy-metal, com ara Kiss o Marilyn Manson. Tanmateix hauríem de parar atenció, per exemple, a l’influx del manga en l’estètica de dit tebeo, una influència cada vegada més marcada en el còmic occidental, des dels superherois fins als dibuixants més avantguardistes, com demostra el recentment publicat Sadboi de Berliac.

Com a membre del col·lectiu Inefable, del que formaven part també Adrián Bago, René Parra i César Sebastian, Puchalski va participar en interessants antologies auto-editades. Debutaren amb Obscuro (2014), una compilació de quatre historietes de terror, basada cadascuna d’elles en diferents i irreconciliables vessants del gènere, des de la subtilesa dels poemes en prosa de Baudelaire fins els suor i la sang espessa de Charles Burns. Un any després presentaren Vida de los más excelentes historietistas, un intens homenatge, biogràfic i artístic, a aquells dibuixants que consideraven els seus referents, cas de Nazario, Méndez Álvarez o Jack Cole respectivament. Puchalski triaria per a l’ocasió a Tom of Finland, l’il·lustrador finés que donà corporeïtat a l’imaginari homoeròtic.

Tot i la complicitat evident, en eixos treballs conjunts ell es mostrava ja com el més indefinible de tots quatre, potser inclús fora del que seria el seu lloc natural. De fet fou l’únic que començà a realitzar una sèrie en solitari, Kann, apareguda encara dins de dit segell. Allí alliberava la imaginació per engiponar un tebeo brètol i irrespectuós farcit de supermusculosos homes nus implicats en una baralla continua. Vist ara, era evident que no casava amb els interessos de la resta del grup, i va buscar la ubicació adient per a la seva criatura. En  Autsaider -una de les editorials més inclassificables del panorama actual- va trobar l’emplaçament adequat, primer per a Enter the Kann, la revisió dels quaderns ja realitzats, dibuixant de nou moltes de les planes, i ara amb l’exercici quasi religiós de la Jolene. I encara que és prompte per saber on arribarà, no hi ha dubte que allí està discutint un rere altre els límits expressius, gràfics i fins i tot físics de l’edició de còmics.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top