La revista degana en valencià

La banalitat de la memòria

13/04/2021

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: El monstre de la memòria

Autor: Yishai Sarid

Editorial: Club Editor

Any: 2020

No importa la pandèmia o el ple hivern. Feu la prova. Entreu a Instagram i cerqueu per les fotos geolocalitzades en el memorial de les víctimes de l’Holocaust a Berlín. Fins i tot a Auschwitz. Jo ho acabe de fer, per a escriure aquest text. Em pensava, però, que no hi trobaria el que buscava. Tanmateix, hi és. Realment no importa quan ho faces ni les circumstàncies en què ens trobem. Estem parlant, llavors, d’un fet inherent a la condició humana o d’una construcció cultural de la nostra contemporaneïtat?

Què ens porta a posar per a la foto imitant Ronaldinho en marcar un gol, però, en comptes d’estar en una porteria del Camp Nou, ho fem recolzats en el camp de monòlits berlinés en record de la Xoà? Quina necessitat íntima tenim per a actuar d’eixa manera? És clar que no és producte d’una reflexió, no és una acció premeditada, però allà ens trobem la nostra imatge, en el rodet de fotos, i dialoga amb l’entorn i amb la història i diu moltes coses. De vegades a crits. No és només la mancança d’una anàlisi prèvia, perquè no podem saber si és un instint el que ens guia. Elevem el nostre ego en el temple del lloc de memòria i volem vendre’ns a la resta del món amb l’aurèola de trimfadors nats amb els valors de l’època en què ens ha tocat viure.

La temptació de fer-ne el paral·lelisme és massa llépola i no la podem evitar. Ens imaginem Hannah Arendt mirant Instagram. En diria la banalitat de la memòria? Yishai Sarid en diu, però, el monstre de la memòria.

Estructurada com un llarg informe que un historiador que treballa per al Iad va-Xem, la institució israeliana creada en 1953 i encarregada de mantindre viva la memòria de les victimes del terror nazi, envia al seu President i en el qual explica la seua experiència, aquesta és una novel·la d’idees que s’enfronta a les amargues respostes que s’amaguen darrere de totes aquestes preguntes.

Ser un “guardià de la memòria” pot ser també un ofici banal, i aquesta constatació no té un correlat inequívoc. Ofendre la memòria dels morts només és una capacitat que tenen els vius, de la mateixa manera que només són els vius qui se’n senten ofesos. Fet i fet, què és una ofensa a la memòria i per què unes selfis poden ofendre-la? Al remat, un somriure davant del rètol d’Arbeit macht frei per part d’una persona jueva en 2021 no deixa de ser la constatació d’una victòria, siga com siga: “encara existim i podem ser feliços; no ens heu destruït”.

El monstre de la memòria no té un únic rostre. No és possible que el tinga. L’ombra que deixa és una successió de clarobscurs. Perquè no és més que una ombra humana.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top