Tens 0 productes a la teua cistella
La publicació de ‘Le romancier, el guion perdido’, una rigorosa investigació del periodista i escriptor Carlos Aimeur, redimensiona la figura de l’autor valencià com un pioner del llenguatge audiovisual en el context de la Primera Guerra Mundial.
Més enllà del mite literari: Blasco Ibáñez com a arquitecte de la imatge
La trajectòria internacional de Vicente Blasco Ibáñez ha sigut analitzada tradicionalment a través del prisma de la seua narrativa torrencial i del seu paper indiscutible com a figura política de primer ordre en el canvi del segle XIX al XX. Tanmateix, la seua condició de precursor en els primers passos de la indústria cinematogràfica havia romàs en un segon pla, eclipsada pel posterior fenomen de les adaptacions de Hollywood. Amb la publicació del volum número 55 de la col·lecció ‘Textos de la Filmoteca’ de l’Institut Valencià de Cultura, titulat ‘Le romancier, el guion perdido’, l’escriptor i investigador Carlos Aimeur trenca aquest buit historiogràfic per a restituir una faceta creativa tan desconeguda com enlluernadora.
L’estudi recupera i analitza un manuscrit inèdit redactat en francés al voltant de 1917, en plena Primera Guerra Mundial. A diferència de les seues experiències posteriors als Estats Units, on el seu paper es va limitar principalment a la cessió d’arguments literaris per a ser adaptats per tercers, ‘Le romancier’ mostra un Blasco Ibáñez dotat d’una consciència tècnica plena del llenguatge cinematogràfic. L’anàlisi de les seues didascàlies i anotacions de rodatge revela una planificació minuciosa de moviments de càmera, composicions de quadre i efectes especials, confirmant que l’autor valencià no escrivia pensant en la pàgina impresa, sinó dissenyant les seues històries directament per a la pantalla gran.
El diari de trinxera i la germinació d’‘Els quatre genets de l’Apocalipsi’
El text del guió partix originalment del seu relat ‘El novelista’ i narra la tràgica experiència d’un escriptor britànic la vida del qual queda travessada pel conflicte bèl·lic i la mort del seu fill en el front. Tanmateix, la dimensió de la troballa va molt més enllà de la mera anècdota argumental. El manuscrit constituïx la baula perduda que connecta l’activitat de Blasco Ibáñez a París durant la Gran Guerra amb la gestació de la seua obra més universal i d’impacte global: ‘Els quatre genets de l’Apocalipsi’.
Tots dos textos s’emmarquen en la campanya de propaganda aliada a la qual l’escriptor es va adscriure de manera apassionada. ‘Le romancier’ incorpora imatges directes de la guerra de trinxeres i vivències de primera mà en el front que Blasco Ibáñez desenvoluparia simultàniament en la seua narrativa. L’obra es consolida així com el text seminal de la seua etapa internacional, demostrant com l’autor va saber integrar l’originalitat de les tècniques fotogràfiques i el ritme audiovisual en la base mateixa del seu èxit planetari.
Una troballa d’arxiu: del fons Ventura Melià a la Sala Berlanga
La història de la recuperació d’aquest document té també els seus propis ingredients de recerca periodística. Carlos Aimeur —qui ja va rebre el 2007 el XXV Premi Vicente Blasco Ibáñez de narrativa per la seua novel·la Bonaventura i ha format part del Consell Rector de la Filmoteca— va trobar el guió original en posar-se en contacte amb el novel·lista Joan Carles Ventura, nebot de l’enyorat periodista i crític de cinema Rafael Ventura Melià, qui conservava el manuscrit en el seu arxiu personal després d’anys d’investigació sobre la cinematografia blascana.
La monografia de la Filmoteca Valenciana no es limita a reproduir el document, sinó que ofereix una edició bilingüe —amb el text original en francés i la seua corresponent traducció al castellà— acompanyada d’una contextualització científica i de lectura accessible. La presentació del llibre va tindre lloc a la Sala Berlanga en el marc de les Jornades del Dia del Patrimoni Audiovisual, en un acte que va comptar amb les intervencions de Luis Gosálbez, director adjunt d’Audiovisuals de l’IVC, Emilio Sales Dasí, exdirector de la Casa Museu Blasco Ibáñez, i el mateix Aimeur. Com a tancament simbòlic, l’acte va antecedir la projecció del llargmetratge Sangre y arena (1916), dirigit pel mateix Blasco Ibáñez al costat de Max André, enllaçant la teoria del guió descobert amb la pràctica fílmica de l’època.
Amb la restitució d’aquesta peça fonamental del patrimoni audiovisual valencià, la Filmoteca Valenciana no sols ret tribut a Blasco Ibáñez en la seua faceta de pioner multidisciplinari, sinó que convida a noves relectures d’un intel·lectual que va saber intuir, abans que molts dels seus contemporanis, que el segle XX s’escriuria amb la llum i el moviment dels projectors.
