La revista degana en valencià

La bellesa en l’oblit

18/05/2022

Peu de foto: Pedrera abandonada al Vinalopó

Ara que la crisi global de subministraments fa ressonar els cants de sirena de la reindustrialització, no és una mala idea invocar el nostre passat industrial, molt més vigorós del que sovint s’ha dit. Contra el tòpic –i una miqueta contra Fuster, si cal–, al País Valencià el camp no ho és tot, ni de bon tros. A pesar de la importància econòmica i simbòlica de l’agricultura, són moltes les activitats industrials que han marcat la nostra història des de fa segles. És cert que en alguns casos el límit amb l’artesania era difús, com ara la terrisseria d’Agost, els torrons de Xixona, els xocolates de la Vila Joiosa, els perols d’Alaquàs, la ceràmica de Manises o de l’Alcora, els mobles de Benetússer o el cànem de Castelló. Sense haver de remuntar-nos a la vella tradició sedera, les grans explotacions agràries vinculades a la taronja, amb els esponerosos magatzems de la Ribera, també tenen molt d’industrial.

Siga com siga, el sector secundari té un pes inqüestionable en moltíssimes de les nostres comarques, des del calcer al Vinalopó fins al taulell de la Plana, des de les empreses de joguets de la Foia de Castalla fins als alts forns de Sagunt, passant per les papereres i les fàbriques tèxtils que poblaven els barrancs de la Costera, la Vall d’Albaida, el Comtat i l’Alcoià.

A hores d’ara el batec industrial ha canviat el seu ritme. Bona part d’aquestes factories han tancat, però se n’han obert de noves, en un cicle inesgotable propiciat pels canvis en els hàbits de consum i les condicions de producció pròpies de la globalització. Que aquest procés ens haja fet perdre competitivitat i que, en bona mesura, ens hàgem venut el país, és una altra història, que mereix una reflexió de futur a hores d’ara inajornable.

Mentrestant, allà on l’activitat ha cessat del tot, les instal·lacions s’han desmantellat o s’han abandonat, però rarament s’han recuperat per a usos diferents. Tot i que hi ha excepcions ben notables, la norma és l’oblit. Només cal recórrer els voltants de ciutats com Ontinyent o Alcoi per a constatar-ho. Les plantes s’enfilen pels fumerals de les antigues fàbriques, els arbres creixen entre les parets que es van solsir i els barrancs recuperen l’aspecte feréstec que havien perdut. Com en els masos i pobles abandonats, fa feredat constatar el punt en què el temps es va detindre: els rellotges aturats, els calendaris que perviuen penjats de les parets, les restes de mobiliari i de maquinària… L’abandó, de sobte, es revela temptadorament fotogènic. Recorde una visita furtiva a unes pedreres abandonades prop de Monòver. Els blocs immensos de marbre roig, reballats com si foren peces de lego, els vehicles rebentats, les parets excavades i rectes com els murs d’un temple… tot imposava una pau estranya i una bellesa insospitada. En l’oblit hi ha la bellesa de les coses que foren, però també de les que podrien haver estat. Es constata el passat i s’intueix el futur, com en un joc de combinacions infinites. Si el lloc era bell –si el percebíem així, vull dir– deu ser perquè sentíem que sempre assistim a un món que s’acaba. Però alhora –no està malament recordar-ho en aquest inici d’any–, ens commovia adonar-nos que també som testimonis d’un món que comença: exactament aquell que reclama el nostre protagonisme.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top