La Bíblia en vers… per un alacantí del segle XVI

20/10/2020

Explica la tradició popular i digital que l’expressió «la Bíblia en vers» procedeix de finals del segle XIX, quan el poeta català Josep Maria Carulla va intentar reescriure en vers castellà tots els llibres de la Bíblia. Aquest intent, per raons òbvies d’extensió, no va arribar a culminar, encara que sí va deixar quantiosos volums plens de versos de pèssima qualitat que van convertir aquesta expressió en una broma jocosa per a referir-se a una obra enorme de poc valor. La Bíblia de Carulla començava: «En principio esto era el caos / no había ni aun empleaos», i quan Judit sedueix Holofernes ho explica així: «con traje de tertulia / salió Judit del pueblo de Betulia», de manera que és fàcil imaginar les cruels bromes que es feien en les tertúlies literàries.

El cas de l’intent de Carulla no és en absolut el primer, i paga la pena recordar ara l’obra d’un poeta alacantí del segle XVI, hui oblidat, com tants alacantins, que es deia Joan Treminyo, el qual també va escriure en vers fragments de la Bíblia. No hi ha dubte que era alacantí, ja que ell mateix signava les obres com Ioannis Treminius Alonensis, quan el gentilici Alonensis, derivat d’Alona, era una de les formes de l’època per a referir-se als alacantins. Era doctor en Teologia i va ser mestre de la catedral d’Oriola, la capital administrativa, cultural i religiosa de les comarques valencianes del sud d’aquella època.

Una altra prova del seu origen alacantí és que un altre poeta de la ciutat, Gosalbes de Cunedo, a qui ja li vam dedicar un article al número 459 de Saó, va escriure un poema dedicat als alacantins il·lustres de l’època i hi va incloure Joan Treminyo, a qui considerava un poeta destacat per la seua ploma: «tu, Treminne, calamo praecellere curas». De fet, aquest poema estava dedicat a Treminyo, cosa que permet suposar una amistat personal entre els dos poetes alacantins. Si aquest poema de Gosalbes va ser publicat en 1595, hem de deduir que Treminyo ja escrivia poesia al segle XVI. Les seues obres, però, van ser publicades ja al XVII: només conservem dos llibre seus, publicats a Oriola l’any 1623, i algun poema solt inclòs en obres d’altres autors.

Els dos llibres de Treminyo estan dedicats a l’exegesi teològica de parts de la Bíblia: l’un al llibre de Jonàs i l’altre als primers quatre salms. Ambdues obres de Treminyo demostren que l’alacantí tenia un alt coneixement de la llengua hebrea, cosa que li permetia traure punta als textos bíblics a partir del significat en la llengua original. Açò implicava un alt nivell intel·lectual, però també era una activitat perillosa. Cal no oblidar que el segle XVI europeu és un continu de guerres entre catòlics i protestants, i que una de les diferències entre els dos bàndols és que el catolicisme, a diferència de la Reforma, accepta i defén el principi d’autoritat: el papa té l’autoritat política, mentre que, per exemple, sant Tomàs d’Aquino és una autoritat teològica i sant Jeroni és una autoritat com a traductor de la Bíblia. Això significa que la versió llatina de sant Jeroni no ha de ser qüestionada. És per això que deien que estudiar les versions primitives de la Bíblia, en hebreu i en grec, era cosa de protestants: «qui graecizabant lutheranizabant», deien. Tant pitjor per a aquells, com Treminyo, «qui hebraeizabant»! El mateix fra Luis de León va patir quatre anys de presó per preferir el text bíblic hebreu al llatí abans de tornar a les seues classes salmantines. En eixe sentit, Joan Treminyo, a més de poeta, va ser un filòleg valent.

Com a poeta, va ser capaç de narrar en hexàmetres dactílics, el vers propi de l’èpica clàssica, la història de Jonàs. De fet, seguint el gust renaixentista, va afegir referències a Virgili, com mostra el primer vers «Vatis gesta cano, Summi qui iussa recusans», molt similar al principi de l’Eneida. També va incloure al poema referències a divinitats romanes paganes, com Comena o els Penats. En aquest sentit, la combinació de cristianisme i món clàssic representa d’alguna manera l’essència del Renaixement. Els més de quatre-cents versos del seu poema sobre Jonàs en són un bon exemple. La seua mestria amb els versos llatins clàssics queda confirmada amb l’obra que va dedicar als quatre primers salms. Treminyo, a més d’analitzar el text bíblic seguint l’original hebreu, es va permetre incloure poemes llatins que resumeixen els salms, però seguint una mètrica menys habitual que l‘hexàmetre dactílic, com són el vers Asclepiadeu, l’estrofa Sàfica i el dístic elegíac. Per a poder escriure aquests versos, Treminyo no només havia estudiat l’obra de Virgili, sinó que coneixia bé l’obra dels mestres llatins de la mètrica, com Horaci.

La tradició alacantina d’escriure la Bíblia en vers té continuació en un autor del segle XVIII, probablement l’escriptor més important que ha donat la ciutat d’Alacant juntament amb Gabriel Miró: Pedro Montengon. Aquest jesuïta alacantí, hui pràcticament desconegut en l’àmbit popular, va ser un autor prolífic que va escriure de tot un poc, però que va destacar principalment per les seues novel·les com Eusebio o Eudoxia, que es convertiren en autèntics best-sellers del moment. Montengon coneixia molt bé les lletres clàssiques. De fet, va traduir al castellà algunes tragèdies gregues, i el seu nivell de llatí era tan alt com per a poder escriure un resum de la filosofia d’Aristòtil en uns cinc-cents versos llatins. Montengon, però, va preferir el vers en castellà per a adaptar i reescriure huit salms i els càntics d’Habacuc, Moisés i Isaïes. Aquestes breus «bíblies en vers» les va incloure en les seues Odas publicades en 1794, on podem trobar també versos dedicats als Andes, al tabac, a la indústria o al xocolate. Però tot açò és una altra història i Montengon mereix el seu propi article.

Gosalbes de Cunedo, Joan Treminyo, Pedro Montengon, autors alacantins oblidats per una ciutat que té la memòria sepultada primerament pels bombardejos dels anys trenta, després pel desarrollismo turístic dels seixanta, i finalment per la cobdícia infinita d’alguns. Però davall les pedres està encara la ciutat. I continua viva.