La revista degana en valencià

La bíblia que desfeu l’encanteri

13/10/2021

Per obra i gràcia de la fetilleria i de les forces tel·lúriques que es concentren a l’espadanya del Micalet, el poble valencià passà més de cinc segles sense veure eixir de les premses una bíblia sencera escrita en la llengua que li és pròpia. Concretament, des de 1478 –any d’edició de l’atribuïda a fra Bonifaci Ferrer, el germà de Sant Vicent– fins a 1996, en què aparegué l’anomenada Bíblia Valenciana Interconfessional (BVI).

És aquesta una de les moltes circumstàncies que determinen la nostra història, i que sembla oportú recordar ara que s’acompleixen els primers 25 anys de la BVI, una comesa editorial de gran abast que no estigué exempta de dificultats, intrigues i diplomàcies; i que, bàsicament, portaren a terme –amb esforç, constància i habilitat– els aleshores responsables de la revista Saó.

A propòsit, cal recordar que feia pocs mesos que, amb les col·leccions «Saviesa cristiana» –de temàtica religiosa– i «Paraules i vides» –de temàtica cultural–, Saó s’havia endinsat en l’arriscada i fascinant aventura d’editar llibres en valencià de manera regular. Així, els primers títols varen ser: d’una banda, Un Déu digne de l’home, de Josep Vidal Talens, i Literatura i doctrina al Llibre de Contemplació, de Ramon Llull, de Josep Enric Rubio (en «Saviesa Cristiana»); i, d’una altra, Sermons satírics, violes d’or i capellans poetes (la Safor 1900-1936), de Gabriel Garcia Frasquet, i Retrobar la tradició. El valencianisme d’inspiració cristiana de la postguerra a la transició, d’Agustí Colomer Ferràndiz (en «Paraules i Vides»). I, com dic, de seguida es presentà l’ocasió de traure a la llum el llibre dels llibres: la versió valenciana de la Bíblia Interconfessional –les adaptacions catalana i mallorquina havien aparegut en 1994–, una empresa de llarg abast que, davant les múltiples reticències que hi manifestaren els inquilins del Palau arquebisbal –obertament refractaris a la iniciativa–, Saó no dubtà a assumir com un repte: com una oportunitat de creixement, i per tal de posar fi al malefici a què he fet referència a l’inici.

Però, com el lector/a sap molt bé, les energies de Saó sempre han estat limitades. I és per això que, per tal de fer arribar el vaixell a bon port, li calgué tirar mà de tots els suports possibles. Així, si finalment pogué completar l’empresa amb èxit fou perquè comptà amb amistats i coneixences disposades a ajudar-hi.

En aquest sentit, alguns dels qui realitzaren una aportació més notable foren, com no podia ser altrament, diversos teòlegs i filòlegs que ja venien col·laborant d’anys en la revista; i que, unes vegades a títol personal i d’altres corporatiu, n’asseguraren la qualitat i la solvència de l’adaptació. En referència, precisament, als criteris lingüístics que hom hi utilitzà –i que varen ser avalats per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana–, resulta eloqüent comprovar com els editors asseveraven haver «procurat un punt d’equilibri, ja que la llengua és un potencial humà massa ric per a reduir-la a una sola de les seues possibilitats expressives». I, a més, haver «volgut preservar els diversos nivells de llenguatge i també les variants lingüístiques que hi ha en el conjunt de comarques valencianes».

Segons dictamina Roma, per a poder publicar una bíblia –de manera oficial, s’entén–, és requisit indispensable que el màxim responsable d’una diòcesi en demane l’autorització. I fou així que la BVI comptà, des del principi, amb la complicitat del bisbe de Sogorb-Castelló, Monsenyor Josep M. Cases i Deordal, que amb la seua signatura l’assegurava. Però no amb la dels prelats de València i Alacant-Oriola, que giraren l’esquena a l’edició i que –segons explicava «Ràdio Macuto»– donaren llum verda perquè els seus adlàters la torpedejaren.

Per sort, però, per als qui desitjàvem veure desfet l’encanteri, el projecte comptà també amb l’aprovació del Cardenal Edward Idris Cassidy, president del Consell Pontifici per a la Promoció de la Unitat dels Cristians, que en abril de 1996 subratllava «la importància d’aquest treball, tenint en compte el bé que procurarà a tots els fidels, els quals podran acostar-se a les Sagrades Escriptures en un llenguatge que els és propi», a través d’una carta que deixà literalment mocats, sense possibilitat de rèplica, els detractors de la BVI.

D’una altra banda, i per tal de facilitar-ne la viabilitat econòmica, Saó posà en marxa una campanya de subscripció perquè particulars i col·lectius realitzaren la reserva prèvia d’exemplars. De manera que, abans d’eixir de les premses, es va aconseguir assegurar la venda de més d’un miler de bíblies. «A fi de traure’n l’edició ben prompte, oferim ara la possibilitat de donar suport a aquest importantíssim projecte mitjançant una subscripció inicial de 2.000 Pta.», podem llegir al número de juliol de 1995.

I fou així com, gràcies al paraigua castellonenc, la benedicció vaticana i la mobilització d’una part de la ciutadania, la BVI veié la llum. I hom aconseguí donar un pas més en el procés de normalització i pacificació lingüístiques que tant anhelava una bona part de la societat valenciana, creient i no creient. I posar així el punt i final a aquell secular i maleït encanteri.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top