La biblioteca de Carmelina Sánchez-Cutillas

28/10/2020

Molt poques escriptores, a l’Espanya de la postguerra, van aconseguir obrir-se camí en un món dominat pels homes. Una d’elles va ser Carmelina Sánchez-Cutillas, potser perquè al llarg de la seua vida pogué gaudir d’aquella «habitació pròpia per a escriure novel·les i poemes» recomanada a les dones per Virgínia Woolf. En el seu cas, l’habitació pròpia era una biblioteca repleta de volums d’història, de cançoners medievals, de poemes de trobadors, de cròniques i dietaris. En eixe sancta sanctorum, Carmelina va escriure, al llarg de mig segle de vida, no tan sols els quatre llibres de versos i la inoblidable Matèria de Bretanya, sinó un bon grapat de treballs, ponències i articles sobre temes d’història i literatura valencianes.

L’origen de la biblioteca

Fins i tot podem datar l’inici d’aquella biblioteca. El dia que Carmelina va fer catorze anys rebé un regal valuosíssim que l’acompanyà tota la vida i que, sense dubte, va influir en el seu futur. Es tracta d’un bell exemplar en huité de les obres de Fray Luis de León, imprés a València en 1761. En la primera pàgina del volum podem llegir aquesta dedicatòria:

A mi Carmelina Sánchez y Martínez el día de su cumpleaños le dedico este libro parvo en tamaño pero largo en contenido, para que le sirva esta joyita bibliográfica de arranque a la futura biblioteca.

Tu abuelo Francisco Martínez y Martínez

Doncs bé, aquell primer llibre «parvo en tamaño» donava pas en el transcurs dels anys a una esplèndida biblioteca de llibres d’història i de literatura medievals, seguint el magisteri del seu avi. Uns anys més tard, ja casada i amb quatre fills, una habitació del domicili familiar (de primer a la Gran Via Marqués del Túria i després a Cronista Carreres) estava destinada a servir de despatx, no de l’home de la casa, sinó de l’esposa i mare. Un lloc privilegiat, com reconeixia ella mateixa en una carta dirigida a un amic: «Escribo en mi despacho. Es mi sancta sanctorum». I, com tots els llocs sagrats, aquest havia de quedar protegit de la cobdícia dels intrusos. Influïda per la lectura dels documents medievals, i amb una mescla de credulitat i sorna, en els calaixos de la seua biblioteca apareixien uns terribles anatemes amb els quals pretenia allunyar els lladres; tot i que la majoria estaven escrits en llatí, a vegades anaven acompanyats d’un contundent aclariment:

Qui hunc meo scriptorium disrumperit, sit a Domino Deo maledictus et confusus, et cum Juda proditore habeat partione in inferno interiore. Amen… Todo lo cual viene a decir ¡Regístrale a tu tía!

Mi reino

Aquella cambra envoltada de prestatgeries plenes de llibres era el regne de Carmelina, tal com ella mateixa el va descriure en un poema escrit cap a 1955, quan encara escrivia en castellà:

Mi cuarto es mi reino.

¡En verdad que es extraño!, dirán haciendo

necias muecas, los que se llaman cuerdos.

Y todo porque tengo

unas cuantas maquetas

con las velas largadas de unos cuantos veleros…

De libros… el “Lazarillo” (¡buen sujeto!),

unos viejos “Anales” de Aragón

y, con los “Fueros”, un montón

más que me dejó mi abuelo.

Y guardándolo todo y presidiendo

mi Señor Don Miguel de Cervantes y mi rey Jaime I.

En el lugar donde debiera estar un florero,

puse una reluciente calavera

no sé si de hijodalgo o bucanero…

En un bargueño viejo, recado de escribir,

por si tuviera de escribir un verso.

Sobre los muebles, esfera, brújula, compás

y en las paredes… mis recuerdos o mis sueños,

Fray Luis, Lope de Vega, Garcilaso,

Clarisel de las Flores y de Austria, y Tirant lo Blanch.

Extraño reino, en verdad…

mas, ¡ni os lo regalo, ni os lo vendo!

Guillem de Berguedà i els llibreters de vell

Un regne contemplat amb una barreja d’enveja i por pels seus fills. No debades, la taula de treball de Carmelina estava presidida per una autèntica calavera humana, pertanyent, segons explicava ella mateixa, al trobador Guillem de Berguedà amb el qual parlava algunes nits. Fins i tot podem assistir al baptisme de la calavera, el moment en el qual Carmelina li va posar nom, tirant mà d’alguns dels llibres de la seua biblioteca, la qual comptava amb una secció dedicada a la literatura trobadoresca:

D’ara endavant el meu amic tindrà un nom; serà el noble, dolent, satíric, apassionat, odiós cavaller i trovador apellat Guillem de Berguedà, contemporani d’Alfons II el Cast. Amic Guillem, jo et saludo i et done possessió del meu refugi.

Però, en aquell sancta sanctorum, no hi havia només calaveres, vaixells de sal, diplomes dels premis obtinguts en els Jocs Florals o retrats de Cervantes i de Jaume I. Com és lògic, aquella biblioteca estava plena de llibres. Durant molts anys, Carmelina va freqüentar les llibreries de vell –la d’Andrés Ortega, al carrer de la Nau; la de Sendra, per la Creu Nova; la de Martí Belda, a la plaça de Lope de Vega– i aquelles altres –Rigal, Concret, Boïls, Dau al Set, Ausiàs March, Tres i Quatre–, «totes elles grans reductes de la nostra llengua». Però no es pense que es tractava d’una simple mania de col·leccionista. A tots els llibres, Carmelina els donava una nova vida cada vegada que els obria, que els col·locava sobre la seua taula, que els fullejava buscant la informació necessària per a escriure uns articles tan erudits com amens.

 

El cor de la biblioteca

Tot i ser tan valuosos i tan estimats aquells volums, en els armaris i les calaixeres situats davall de les prestatgeries es trobava el cor de la biblioteca. Allí apareixia, en un desordre controlat, tot quant va escriure Carmelina al llarg dels anys repartit en múltiples carpetes, sobres i quaderns que contenien els originals de les seues obres, les còpies dels poemaris presentats als concursos literaris, les fitxes i els quaderns dels treballs històrics, la documentació dels congressos d’història en els quals va participar, al costat de retalls de premsa, nadaletes, cartes remeses pels seus amics escriptors i pels llibreters que l’assortien de nous volums.

Tots eixos materials, en els quals es reconeix la lletra menuda, de traços una mica morruts, atapeïda, com si volguera aprofitar fins a l’últim espai dels fulls, i que en l’actualitat ocupen una vintena de caixes a la Biblioteca Valenciana, ens ofereixen una valuosa informació capaç de completar el coneixement de l’obra de l’autora, incloent-hi alguns projectes que van quedar incomplets.

Gràcies a eixa documentació, al llarg de quasi trenta anys de treball i investigació, Carmelina publicà, junt amb la seua obra literària, dues monografies sobre Jaume I i Pere II, cinc ponències per a congressos i més d’un centenar d’articles en diversos mitjans, sense oblidar la «Carta de sor Isabel de Villena» i les nadaletes que enviava cada any als seus amics.

La biblioteca de Carmelina i la Matière de Bretagne

Entrar en la biblioteca de Carmelina era com viatjar a aquell meravellós món medieval poblat de cavallers, trobadors, mags, tornejos i éssers fantàstics del qual s’havia nodrit des de molt jove. Uns llibres que, com va escriure la mateixa autora, l’ensenyaren a «idealitzar els fets del passat, a embolcallar-los d’aventures i de situacions meravelloses per a velar, amb un toc mític, els successos reals».

Així, a la seua biblioteca podríem trobar no sols el llibre d’Henry Thomas del qual Carmelina agafà la cita que encapçala Matèria de Bretanya, sinó un muntó de volums pertanyents a les tres matèries citades per Jean Bodel. La matière de Rome –sage et aprenant, segons la crònica de Jean Bodel–, centrada en els personatges històrics i llegendaris de l’Antiguitat. O la matière de France, nodrida del cicle carolingi i els cantars de gesta, des de la Chanson de Rolan i la Crónica del Falso Turpín fins a l’Orlando Furioso. Amb tot i amb això, a la biblioteca de Carmelina predominaven els llibres que componen la matière de Bretagne –si vain et plaisant. Llibres de cavalleries, romanços francesos i anglesos, poemes dels trobadors occitans i novel·les catalanes de l’Edat Mitjana. Obres clàssiques del cicle bretó, com La muerte del rey Arturo, la Historia de Merlín, la Demanda del Santo Grial, els Lais de Maria de França i les novel·les de Chretien de Troyes donen testimoniatge de l’interés que sempre havia sentit Carmelina cap a aquella literatura fantàstica que, amb tant d’encert, acabaria incorporant en diversos passatges de Matèria de Bretanya.

A la fi no sabem si Carmelina va estudiar història perquè volia ser escriptora o es va a convertir en escriptora de tant llegir els llibres d’història que guardava la seua biblioteca. En qualsevol cas, el que sí sabem és que tot va començar aquell dia en què una xiqueta de pocs anys traslladà en les seues mans els llibres de la Matière de Bretagne que estaven guardats en una cambra de la casa del seu avi, a Altea, el paradís perdut, aquell que tants escriptors han cercat i que a vegades, molt rarament, aconsegueixen evocar amb una mestria encisadora, tal com va fer Carmelina Sánchez-Cutillas, feliçment envoltada pels llibres de la seua biblioteca, la seua cambra més estimada.