La revista degana en valencià

La bisbessa i el bisbe

17/06/2020

Peu de foto: El carrer de la Bisbessa, a Velluters, i la vella placa del carrer del Bisbe

La toponímia urbana és tan cabuda com sorprenent. Recordem que no fou fins a 1993 que l’Ajuntament de València acordà retolar els noms de carrer exclusivament en valencià. A pesar de les ordenances contràries prèvies, molts carrers dels barris tradicionals havien mantingut el nom en la llengua pròpia, fins i tot quan la traducció al castellà era evident. És el cas del carrer del Bisbe, que a hores d’ara va de Joan d’Àustria al carrer de les Barques. Encara que fàcilment el podrien haver convertit en obispo, la denominació valenciana ha resistit fins als nostres dies. Més curiós és el cas del carrer de la Bisbessa, que comunica la plaça de Coll amb el carrer del Pintor Domingo, al cor del barri de Velluters. No crec que ningú gosara traduir-lo com «calle Obispa», però m’astora que tampoc hagen eliminat el nom tradicional. Es tracta d’una via estreta i curta, amb edificis moderns o restaurats a ambdós costats, amb l’excepció de la casa cantonera de plaça de Coll, un casalot menestral dels més antics i oblidats de la ciutat, una veritable joia urbanística que mereixeria el màxim respecte i protecció.

Per què hi ha un parell de carrers dedicats genèricament a un bisbe i a una bisbessa al centre històric de València? El primer se’l ventila Vicent Boix, en la seua Valencia histórica y topográfica, publicada en 1863, dient que hi devia viure un bisbe. Qui? No ho sabem amb certesa. L’historiador documenta la primera referència escrita al carrer en 1702, però recula fins al segle xvi per a vincular la denominació amb un dels seus veïns, el bisbe retirat Francisco Mejía de Molina, que va contribuir a la construcció del campanar del convent de Santa Caterina de Siena, que ocupava el solar on ara hi ha El Corte Inglés, és a dir, al costat mateix de sa casa.

Si apliquem la mateixa lògica al carrer de la Bisbessa, resulta evident que hi devia viure… ¿una dona ordenada sacerdotessa i amb una alta jerarquia eclesiàstica? Boix ni tan sols gosa oferir una explicació: constata l’antiguitat de la designació, que es remunta a 1694, i no entra en més especulacions. A mi, en canvi, un apel·latiu així em suggereix tantes possibilitats! La sola idea que a València existira una bisbessa em sembla digna d’investigació. Ja ho sé, que és quasi impossible, ja que són ben poques les dones que han rebut una tal ordenació episcopal (i totes al si de l’Església protestant). Però és això, precisament, el que fa tan singular un nom així al bell mig de València, sempre catòlica i sovint tan conservadora i clerical.

Mentre escrivia aquest article, vaig recórrer als cercadors d’Internet amb l’esperança de trobar uns arguments més sòlids. Però no vaig tindre gens de sort: diria que ningú ha indagat mai l’autèntic origen d’aquest carrer. Una de les explicacions que vaig trobar planteja que hi devia viure una dona que assistia un bisbe, però em sembla un motiu diguem-ne anodí. Mentre intentava trobar més dades, se’m va ocórrer buscar semblances en altres nomenclàtors urbans. En castellà, una de les vies principals de l’Havana és la «calle Obispo», però tan sols he sabut documentar una «calle Obispa» a Aldeanueva de Ebro, a La Rioja, sense cap raó que justifique la denominació. En italià hi ha moltíssimes «via Vescovo», però no he identificat cap «via Vescova». I així successivament. Per quin motiu un dels carrers més humils, curts i desconeguts de València es diu així és un veritable misteri, un dels més irònics i secrets de la toponímia de la ciutat.