La bondat esdevé revolucionària

Parlem d’una persona que crema moltes hores a la setmana en quefers i compromisos, que cap benefici crematístic li donen, i alguns mals de cap segur que en traurà. Menjadors socials, lluita contra el desnonament, traductor (parla quatre idiomes a banda dels nostres) en Centres d’Acollida, professor de valencià i de castellà per a emigrants.

Ens trobàvem una colla d’amics comentant el cas de la persona –que a tots ens és coneguda– i que us he descrit abans. Era motiu d’opinions diverses i fins i tot controvertides.

.-Jo no l’entenc a este, sembla un «guisaos» en tots els embolics es clava. Tota la vida treballant, i ara que pot gaudir fa més feina que abans. Manifesta un de la colla.

.- Para, para el carro, que alguna cosa en traurà. Afegeix un company.

.- Eixe, ja t’assegure jo que algúun maldecap i para de comptar. Va dir un altre.

.- Això no ho fa ningú hui dia. Tantes hores entre ací i allà i vols dir que no en toca ni un?  Refermaren dos contertulis més.

Aquest acte suprem de la –diguem-ne– intel·ligència, en els temps que vivim, no deixa de ser una actitud escassa, estranya i xocant que, exercida de forma gratuïta –com el nostre personatge– resulta, arriba a ser sospitosa i fins i tot; inquietant. Per damunt del concepte religiós i moral, l’honestedat i la benvolença han esdevinguts revolucionàries

Efectivament, quan es dona aquesta situació, o altres de semblants, tropesa frontalment amb la cultura del fer-se rics-ara-ja. Els paràmetres que el model de la ex societat de consum promou, són  aquestos “valors”. També conviden que cadascú que s’apanye i els altres, ja s’ho faran  com puguen. Fer-se solidari amb aquell que li  manca alguna cosa que jo li puc oferir, encara no té la suficient clientela com volguerem .

Tanmateix hi ha una munió de persones que tenen lliurada mitja –o tota!– la vida en accions altruistes, així és com poden funcionar els milers d’organitsacions que s’hi dediquen a resoldre casos i tapar forats, la majoria dels quals haurien d’èsser atesos per governats. Com que aquestos, –el mandataris– en lloc de ajudar a paliar les desigualtats, el que fan en algunes ocasions és  col·laborar a que augmenten (la venda d’armament; gran negoci!) les possibilitats d’enfrontaments (Àfrica, dissortadament el gran model)  guerres i tota mena d’injusticies, repressions i genocidis.

És ja vinguda l’hora que la ciutadania agafe els ramals i que ature els desnonaments (per exemple), accepte que al cinquè pis del seu pati s’hi pose a viure una familia de refugiats polítics, done dos hores a la setmana i tire una maneta en el rober de Intermón. Som nosaltres –malgrat no ser competencia nostra– els qui hem d’exigir als nostres diputats que el govern accepte i complesca els acords que en materia d’acolliment a refugiats i immigrants  ha signat en ambits tan internacionals com l’ONU o la Unió Europea.

No ens val la representació dels nostres governants tot signant acords i compromisos que, després a l’hora de fer -los efectius, miren cap una altra banda i no volen saber-se’n de res. Això s’ha d’acabar perquè, exigim als nostres polítics, el compliment dels acords que asumeixen al moment de fer-se  la foto i sortir per les cadenes  de televisió d’arreu del món. Prou de comèdies i de discursos fofos, que sols volen justificar allò injustificable. Pot ser algunes mesures ens afecten a nosaltres minvant algun tipus de prestacions o serveis que sovint rebem, i hem de ser consequents  en que, si realment són per raons justificables, nosaltres haurem de correspondre.

Si, amics. La bondat i la solidaritat, esdevenen revolucionàries; ara més que mai!