Tens 0 productes a la teua cistella
M. Carmen Sáez va nàixer a la Canal de Navarrés, a Millares. És una autora polifacètica que al llarg de la seua vida, ha treballat variades i diverses disciplines, assagista, novel·lista, poeta, guionista, actriu, i animadora cultural.
L’escriptura de Carmen no s’assembla a ningú, no s’integra en estils, ni tan sols es pot dir que s’acoble o es reconega en determinada línia temàtica. Ella escriu com sent, i els anys i l’ofici van conformant les seues obres amb una derivada pròpia, clarament marcada en el domini i la diversitat dels instants puntuals del text. En la narrativa de Carmen no hi ha res casual, tot està al seu lloc per a conduir-nos on l’autora ens vol portar.
La cançó del riu és sense cap mena de dubte un llibre molt singular que ha publicat l’editorial Olé Libros. Podríem dir en una dissecció freda que és un conjunt de denou relats agrupats en quatre blocs, situats en un espai temporal entre els anys anteriors a la guerra civil fins a temps ben propers a nosaltres. L’estructura del llibre en capítols de poques pàgines facilita la lectura i el fa entretingut. Malgrat que els relats poden funcionar, i de fet funcionen per si sols, tenen entre ells nexes que deixen veure una estructura unitària, un aire de conjunt.
A La cançó del riu trobareu històries ben variades, però sempre intenses, fetes des de perspectives diverses i nombrosos personatges en un ample ventall de situacions i caràcters. Els temes que es toquen són perennes, el masclisme, la violència de gènere, la soledat, la repressió, els costums, la necessitat, la imposició, la vergonya, l’amor, la mort, les circumstàncies dels temps que descriu i la seua inevitable influència que marca la vida i els fets dels protagonistes.
El vocabulari s’expressa espontani, però sempre des dels diàlegs o pensaments dels propis afectats. L’aspecte comú és la humanitat present, la presentació indirecta dels personatges, no ens conta com són, sinó com actuen.
Els detalls, la seua manera de moure’s, la vestimenta. És fàcil imaginar-los, fer-los vius des de la lectura. Les relacions entre ells, la riquesa dels matisos, els records, les enyorances, la veu interior, que ens arriben com arriba a la pell l’escalfor de la foguera.
S’ha de destacar dins la seua prosa el color que sap donar a cada imatge, intuït a través de la descripció de llocs, paisatges i ambients, la llum del dia, els interiors o els objectes.
Les protagonistes principals dels seus contes, la veu narradora, són les dones, sensibles, tristes, grises, valentes, fortes, alegres, dones quasi sempre ubicades en ambients rurals. Malgrat açò, sovint són molt diferents entre elles, i és distinta en conseqüència la forma d’acceptar o d’enfrontar-se a la vida. L’espectre de representació és divers, com ho són les realitats personals de cada una d’elles.
En el primer bloc, Nosaltres, format per cinc relats, està ambientat en els anys de preguerra, guerra i postguerra, a través dels ulls dels quatre germans d’una mateixa família. Robert, Quim, Pep i Candela, cadascú des del seu pensament i la seua pròpia mirada.
L’autora ens fa part en el text de l’entorn i de les circumstàncies d’un temps obscur en què la vida era difícil i anava agafant-se com venia. Són relats on també caben l’anècdota, l’humor, la tragèdia, la incertesa, la tristor més viva i tants altres sentiments de la condició humana.
En el segon bloc, Fragilitats, compost per set narracions de gran intensitat, juga de bell nou amb les emocions dels protagonistes. Carmen descriu les diferències socials de l’època amb un punt no lliure d’ironia, desgranant altra vegada el reflex d’una societat desigual entre l’opulència i la fam, la força i la humiliació, i la imposició de costums, normes i hipocresies de tota mena.
En aquest mateix bloc una conversa entre germanes evoluciona a dos diàlegs interiors on ens mostra quan diferent pot ser la importància que donem als fets i les coses unes persones o altres. Fa una anàlisi, un joc literari, un exercici psicològic que sorprén el lector en la forma de com els mateixos successos poden ser interpretats de maneres diferents per cada individu.
El tercer bloc, Els dissidents, té dos relats, canvia el registre, treballa l’humor, la ironia, la convivència en la parella.
En la quarta i darrera part, La terra buida, encara a manera de colofó final, temes molt sensibles, com la indefensió, la valentia, la contradicció humana en les raons i els sentiments, les relacions familiars, l’esperança, o la soledat dels més majors.
Com veuran, temes tan assidus com reals, és per açò que he obviat a propòsit parlar-los del relat que obri el llibre, si el lligen comprendran el perquè del títol que porta la ressenya.
No sabria dir quin relat m’ha agradat més, i agradat no és la paraula correcta, les paraules correctes serien m’ha colpit, m’ha impressionat, m’ha sorprés. Durant uns dies et revenen al cap les seues històries en qualsevol lloc i moment.
