La revista degana en valencià

La capacitació lingüística, una necessitat

16/06/2020

El personal d’un ajuntament és qui gestiona la vida municipal; informa i tramita les llicències urbanístiques, les llicències d’activitats, la concessió o denegació de guals per a vehicles, les subvencions municipals…; tramita els impostos i les taxes; porta endavant el pressupost; redacta les convocatòries i les actes del Ple de la corporació, de la Junta de Govern Local i de qualsevol altra comissió; programa i difon les activitats culturals (teatre, música, exposicions, premis literaris…); encomana les plaques dels carrers; retola la casa consistorial; s’encarrega dels cartells de senyalització i informació exteriors; redacta els bans que es difonen pel poble…

Si aquests treballadors i treballadores no coneixen la llengua del poble i no tenen una voluntat d’aprendre-la i usar-la en el seu treball diari, seran un entrebanc, un obstacle per a aconseguir que l’Administració puga treballar en valencià i en castellà, les dues llengües oficials.

El coneixement del castellà és obligatori, però no el coneixement del valencià, que és un patrimoni cultural que és objecte d’especial respecte i protecció (article 3 de la Constitució). No obstant això, les administracions públiques han de garantir l’ús normal i oficial de les dues llengües, acció ben difícil d’aconseguir si el personal no està capacitat lingüísticament en ambdues llengües.

Per tant, el personal d’un ajuntament és una part molt important en el procés de normalització lingüística tant en l’Administració en particular, com al municipi en general. Són el reflex i la imatge de com funciona l’ajuntament i en quina llengua s’expressa l’Administració en relació amb la ciutadania i amb altres administracions. Si no tenen una sensibilització per recuperar el valencià, serà ben difícil que l’ajuntament treballe en la nostra llengua.

L’any 1983, les Corts Valencianes van aprovar la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV), que estableix que el valencià és la llengua pròpia de la Generalitat i de la l’Administració local, que la ciutadania té dret a relacionar-se amb aquestes administracions en valencià i que les administracions valencianes tenen l’obligació de contestar-los en la llengua que aquests demanen.

Per tal de complir amb els preceptes legals, diferents administracions locals han creat serveis lingüístics per assessorar, traduir o corregir els textos de l’Administració i han organitzat cursos de valencià per al seu personal. Tanmateix, el fet de modificar els hàbits lingüístics que han estat assolits durant dècades és una tasca difícil i complicada. En primer lloc, perquè, en general, molts treballadors i treballadores que formen part dels ajuntaments encara no tenen una formació lingüística adequada. I, en segon lloc, perquè al personal de nou ingrés (funcionari o laboral) no se’ls demana aquesta formació.

És per això que una de les preocupacions més importants dels tècnics i tècniques de normalització lingüística de l’Administració local i d’un sector civil de la societat és l’escassa o la nul·la exigència del coneixement del valencià per tal d’accedir a l’Administració pública. Aquesta demanda, la capacitació lingüística —o requisit lingüístic—, és fonamental per tal de poder garantir els drets lingüístics de la gent del poble valencianoparlant i evitar situacions de discriminació lingüística.

Si la funcionària o el funcionari encarregat d’explicar quins són els tràmits per sol·licitar una llicència d’obres no sap parlar valencià, difícilment podrà fer-ho en la llengua emprada pel veí o veïna valencianoparlant. Si el personal administratiu no sap escriure valencià, complicat ho té per a redactar la resolució o la notificació en la llengua en què ho sol·licita la persona interessada. Per tant, és evident que, perquè l’Administració pública valenciana i, en concret els ajuntaments, puguen satisfer els drets lingüístics del veïnat i oferir un servei de qualitat lingüística, han de garantir que tot el seu personal conega i utilitze, oralment i per escrit, les dues llengües oficials. La ciutadania és qui ha d’escollir la llengua per a comunicar-se amb l’Administració i la llengua en què s’ha de tramitar un expedient administratiu iniciat per voluntat pròpia. L’Administració és qui ha de garantir les condicions perquè així siga.

Des d’aquest punt de vista, una de les primeres actuacions d’un servei lingüístic quan es crea i es dota de personal és la formació lingüística del personal de l’ajuntament amb la finalitat que puguen treballar en valencià. Tanmateix, si la corporació local no perfila lingüísticament els diversos llocs de treball i demana la capacitació lingüística adient en els diversos processos selectius, aquesta funció de formació del servei lingüístic es pot convertir en indefinida, en contra de l’eficàcia i l’economia de l’Administració. A més, si l’equip de Govern no demana que el personal treballe en valencià, la formació lingüística s’oblida i l’ús de la llengua en l’àmbit municipal no es normalitza. En ambdós casos podem considerar que no hi hauria una política lingüística efectiva amb l’objectiu de protegir el valencià i garantir l’ús normal i oficial de les dues llengües.

A tall de conclusió, podem dir que un ajuntament que desitge complir amb la legislació i garantir els drets lingüístics del veïnat ha de: 1) formar el seu personal en valencià; 2) exigir el coneixement oral i escrit d’aquesta llengua en els processos selectius per a accedir a un lloc de treball i 3) demanar que s’atenga i es treballe en valencià.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top