La Carxofa de Castellar-l’Oliveral

23/07/2021

Castellar-l’Oliveral és un dels nuclis poblacionals en què –juntament amb Silla, Alaquàs, Aldaia, Catarroja, Picassent, Quart de Poblet i els barris del Carme i del Canyamelar de la ciutat de València–, en l’actualitat continua celebrant-se el Cant de la Carxofa, una manifestació musical, poètica i devota que, a hores d’ara, representa un dels patrimonis culturals immaterials més importants de tot el territori valencià.

Al respecte, el passat dia de Sant Jordi es presentà al públic un estudi que dóna compte de la història de la Carxofa de Castellar-l’Oliveral, un acte que, ja en 1896, fou descrit de manera magistral per Carolina de Soto y Corro, escriptora madrilenya d’origen andalús. Així, el llibre porta per títol El Cant de la Carxofa de Castellar-l’Oliveral, i ha sigut redactat, amb gran tenacitat i encert, per José Manuel Puchades i Matilde Llop, membres de la Junta Directiva de l’Associació Amics de la Carxofa de Castellar-l’Oliveral.

D’aquesta manera, en l’estudi s’expliquen dades tan interessants com ara que, històricament, el cant estava organitzat i sufragat pels clavaris del Crist del Refugi. I també que, durant bona part de la postguerra, s’hi celebrava una segona Carxofa gràcies a la iniciativa de Francisco Tamarit Tatay, popularment conegut com a «Paco el resaor», un sagristà o home-parròquia que, cada tardor i com a remat de la festa per a xiquets i xiquetes que organitzava juntament amb una colla de veïns i veïnes, propiciava la interpretació del Cant de la Carxofa al final de la processó i a sota d’un arbre que hi havia a prop de casa seua. Curiosament, l’angelet/a seia en una cadira enganxada a una «pollera» –és a dir, una cistella de canyes on es guardaven els pollets– que, penjada cap per a avall, feia la funció d’artefacte i havia sigut decorada pel veïnat amb teles i paper de seda de color blanc i blau que representaven el cel.

En la dècada dels anys vuitanta, però, el cant de Castellar-l’Oliveral deixà d’entonar-se. Fins que, durant la primavera de 2011, una desena de veïns i veïnes pensaren que havia arribat el moment de «recuperar la nostra Carxofa». I amb aquest objectiu fundaren l’Associació Amics de la Carxofa de Castellar-l’Oliveral i es posaren a treballar, de manera intensa i altruista, i a buscar el suport que els permetera portar a terme aquella benemèrita recuperació. Fou així que el 16 de setembre de 2011, davant de la parròquia de la Mare de Déu de Lepant, tornà a sonar la Carxofa amb tot l’esplendor i la solemnitat que correspon a un acte d’aquestes característiques.

Tant de bo les autoritats polítiques autonòmiques prenguen nota de la història i la tradició, tan riques i excel·lents, que acredita el Cant de la Carxofa de Castellar-l’Oliveral. I també, de les de nombrosos municipis i barris valencians on, en el present i en el passat, se celebra o es va celebrar tan esplèndid espectacle artístic. I no sols que en preguen nota, sinó que atenguen la petició i emprenguen les gestions pertinents perquè el Cant de la Carxofa, una representació litúrgica que enllaça directament amb les manifestacions de teatre medieval assumpcionista –l’exponent principal de les quals és el Misteri d’Elx–, siga declarada Bé d’Interés Cultural (BIC). Faran, així, un gran servei a la història i la cultura del poble valencià.