La casa buida

“No sé si escriure ens salvarà del temps perquè la distància entre realitat i figuració és insalvable”

Un olor extraviado que perviva

Piedad BONNETT

Abocat a una nit sense fronteres

Jaume PÉREZ MONTANER

Més que les absències, que comporten, tal vegada, la inexistència del fet des d’un primer moment, el que ens resulten esfereïdores són més aviat les presències. I les presències absents, el rastre que ens deixa una empremta incurable. Vivim obsedits pel temps –que cristal·litza en una al·legoria de la pròpia mort, com diria Adorno- i per aquestes pèrdues inesborrables que anem col·leccionant com joiells de fetes i desfetes que ornen el trànsit de viure. Hi ha, també, les coincidències com topalls que fan estrènyer la tràquea i li fan perdre el lleu, coincidències que espremen els ulls i que evidencien que el temps és temps i que no som sinó allò que queda, el que en va quedant de l’emoció o de la il·lusió i, que en el fer poètic, per exemple, temps de l’estranyament sempre, trobem aquest tall, aquesta sotsobra aparaulada en una imatge que ens descarrega. No sé si s’escriu pel divan o per la creació. No sé si es pot caçar el sol caigut entre les pedres, aferrat als resquills i al polsim que es desprèn de les columnes seculars sotmeses al tacte de les mans que s’hi recolzen. No sé si escriure ens salvarà del temps perquè la distància entre realitat i figuració és insalvable i, sovint, com deia Giorgio Agamben ben intel·ligentment al seu breu –però líric, intens i precís- assaig titulat Nimfes i que, còmodament, es llegeix sota la llum que accidenta aquests materials amb la violència volcànica del sol primaveral, la història de la humanitat és una història d’imatges i de fantasmes, aquelles substàncies, o fets o crosses, o llums o ombres que esclareixen, presumptament, la distància entre individu i multiplicitat.

Hi ha, potser, sota aquest sol de justícia, la casualitat d’obrir la poesia completa de la colombiana Piedat Bonnett i trobar-hi un poema titulat La casa vacía, gairebé com el darrer llibre de poemes publicat de Jaume Pérez Montaner, Una casa buida, poeta valencià que aquest mes, coincidències també, ha fet els primers vuitanta anys de vida i que els qui l’estimem com a persona i com a productor d’una de les millors obres poètiques escrites en català al País Valencià, celebrarem amb la publicació d’un llibre col·lectiu. És aleshores que des de la casa del poema que tens en mà, el de la dona llunyana, el de la dona que escriu sobre els petits grans fets de la quotidianitat que, sempre, remeten a allò indubtablement col·lectiu i que és el què de viure, des de la casa del poema que remet al record de l’altre poeta –casa pairal, temps i memòria, temàtica recurrent en la poesia de Pérez Montaner- que el temps, ara el propi, tenalla els ulls i es deixa vessar en la memòria, en la presumptament apagada memòria de determinades coses que volen fugir d’ésser vistes. És en la superfície que ocorren els accidents profunds, és sota la llum del trànsit primaveral, quan, alguns, celebren encara festivitats pasquals –aquelles de les presències i les absències, d’ascensions a cels tapiats que, ¿qui no hauria desitjat, algun dia, enmig de la sotsobra de les creences i dels mites, assolir alguna veritat, desvelar la gran farsa que és el domini de les ànimes enceses brandant teories que creuen pròpies i que tenen regust de postulats heideggerians?-  i d’altres s’endinsen en el fruir d’imatges bastides per altres, en llibres immensos que tenen la clau d’aconseguir el desitjat i necessari oblit de si i del món. Qui estigui lliure d’haver maleït el temps i tractat d’empresonar-lo amb la paraula que llanci la primera pedra. Qui no s’hagi emocionat en la cruïlla vital amb les petjades a l’esquena, amb les marques de l’experiència que deixa el rastre fantasmagòric d’una imatge que ens cosifica, l’empremta de la qual ens enamorem i fem poema: cos per a la imatge, no imatge per al cos. Perquè ja tenia raó, el malaguanyat Walter Benjamin –recurrència inevitable en parlar de temps i de memòria- a l’hora d’explicar la relació temporal del curs de la història: el passat des del present s’albira com una línia contínua, però la relació entre el que ha sigut i el present es conforma mitjançant imatges dialèctiques que conformen una constel·lació. I, si tornem aquí, a l’escala, tal vegada recordant l’absència –presència indiscutible- d’algun familiar absent per qual, cada aniversari de naixement, encara es col·loca un ciri a la catedral de la ciutat on s’habita en aquell moment, si tornem, dic, al moment en què els turistes fan fotografies de la façana de la catedral amb la mà horitzontal sobre el front, entre les celles i el serrell despentinat, vermells de la llangor que habitualment ostenten, si tornem al cau dels versos que es corresponen, els de Bonnett i els de Pérez Montaner, si tornem a les cançons que ens acompanyen –tal vegada Amália Rodrigues o Ma Rainey, per influència cortazariana-, si tornem al melic i al temps que ara coincideix amb la matèria de forma brusca, kantianament, si tornem al fet del canvi, de la translació, de la pèrdua de l’amor o de la il·lusió, o a la distància d’una amistat fonda i bategant, trobem que tot és petjada, que tot el que posseïm és aquesta història d’imatges i fantasmes que, entre cos i esperit, massacren els caminois del nostre passat i ens saquegen els centres amb la duresa d’un vidre tallant diamant.

Creiem en la poesia com a lloc de convulsions i que no és el temps, potser, sinó aquest moviment, el desplaçament continu d’escenaris i de cossos qui genera la creença en un temps que ens permet computar-nos. Sí, la nostra és una història de cases buides, cases que s’omplen, cossos que s’inunden i fantasmes que ens obsedeixen. Allò que ha sigut es fusiona en el present en una fulminació. I som, de sobte, imatge de nosaltres a l’escala, amb un poema que recorda un altre poema que recorda una casa i que recorda un poeta i que recorda un canvi que encara no ha ocorregut i que s’imagina que ocorrerà d’una determinada manera, amb uns detalls volgudament estimats o refermats. I tenir la sensació abrupta que el futur determina el que ha sigut, que no hi ha fronteres en les connexions entre unicitat i multiplicitat i que som, només, titelles d’aquests espais que s’esborren i s’escriuen incessantment a l’escala, sota el sol, en la presa de distància del fet que esborrona, del fet que fereix, d’allò que batega com un trau recentment obert en la carn tova de la innocència.