La Casa de les Roques

El meu fill li diu «la casa dels gegants», no tan sols per les portes altíssimes, sinó per la gran quantitat de gegants –en el sentit festiu de la paraula– que s’hi conserven, ben visibles des del carrer. Sovint hi entrem, perquè l’accés és debades i la visita és curta. La tarasca ens mira desafiant, la cuca fera no pareix tan ferotge com el seu nom proclama i el drac de Sant Jordi sempre sembla a punt per a traure foc. Em referisc, per descomptat, a la Casa de les Roques, ubicada en un casalot cantoner entre el carrer de Roters i –el nom fa la cosa– el carrer de les Roques, a un pas de les torres dels Serrans. En el segle xv, els jurats de la ciutat acordaren construir un magatzem per als carros i la resta d’elements de la processó del Corpus. No deuen ser tants els edificis que han tingut titularitat municipal durant vora sis-cents anys, consagrats sempre al mateix propòsit.

Es tracta d’un espai relativament menut. S’entra per la part diguem-ne «nova»; a mà dreta, una dona sovint somrient dona la benvinguda als escassos passavolants que, de tant en tant, ens hi deixem caure. De seguida sorprén l’alçada dels sostres i la disposició enforfoguida dels elements. Els gegants ocupen quasi totes les parets, en tirereta; en un racó, hi ha els cirialots, amb tot el bestiari al·legòric per davant. De seguida passes a la part més antiga i imponent: el sostre s’enfila cap amunt en una bella estructura de bigues de fusta i finestres que donen llum i ventilació. Per davall, com figues en cofí, hi ha les roques, els carros que donen nom a l’establiment. Es tracta de representacions escultòriques de temes religiosos, algunes de les quals es van construir al segle xvi. Aquests enormes cadafals, posats l’un al costat de l’altre en un desordre calculat, generen una gran impressió a qui els contempla. Sense la perspectiva del carrer, sense el pas tranquil que marca la disposició de la processó (recollida en el famós rotllo que la descriu en una seqüència il·lustrada), les roques adquireixen proporcions gegantines, que arriben a aclaparar el visitant. Si ja imposen quan les porten a la plaça de la Mare de Déu, poc abans de la processó, totes juntes dins de l’edifici generen un entorn entre faller i venerable.

Per descomptat, la gràcia de la Casa de les Roques és aquesta: no es tracta tan sols d’un magatzem, sinó d’un espectacle, condensat i orgullós, perquè alberga els materials de la que fou, durant segles, la festa grossa de la ciutat. Ara com ara, però, el Corpus viu una relativa decadència, a pesar de les iniciatives públiques i privades que persegueixen mantindre la seua dignitat històrica. L’anterior consistori va fer un esforç notable per a rehabilitar la Casa de les Roques i protegir millor tots els materials que s’hi conserven. Així i tot, els carros no van eixir al carrer la primavera passada, perquè necessiten una restauració més exhaustiva. De tot això, com és lògic, no se’n parla molt. Si la Casa de les Roques ha esdevingut un dels secrets més agradables de València és, precisament, perquè el Corpus ha perdut el seu vigor com a festa religiosa i, sobretot, cívica. Unes altres celebracions han ocupat parcialment el seu lloc, com ara la processó de la Mare de Déu dels Desemparats o les falles. Però aquest desplaçament només és parcial; en bona mesura, el Corpus defalleix perquè la ciutat ha perdut una certa confiança en ella mateixa. L’aclaparadora magnificència de la Casa de les Roques ens ho recorda i ens convida a la reflexió.

Revista Saó Núm.510, pàg.52. Febrer 2025.