La casa més humil

Una de les últimes cases-taller de velluters que es conserven, al barri del mateix nom

Fa molts anys, en un viatge familiar al nord de Castella, vam recórrer unes quantes esglésies romàniques per terres de Palència. En aquella ruta vam contemplar temples imponents, com els de Frómista o Villalcázar de Sirga, però també vam tindre ocasió de visitar-ne alguns de més humils, igualment interessants, arrecerats a les ombries humides de les muntanyes. La persona que ens els va obrir repetia, en el llindar de cada església, que «no por modestas hay que menospreciarlas». Des de llavors, aquella frase s’ha convertit en una mena de consigna per a nosaltres: cal estimar cada cosa, encara que siga senzilla i menuda, perquè és una expressió més del món que ens envolta.

Aquesta anècdota m’ha vingut al cap a propòsit del cas del carrer de la Beata, al barri de Velluters de València, on es conserva un edifici ruïnós d’una planta que, en aparença, no té gens de valor. De la mateixa manera que la seua existència passa desapercebuda per a la majoria de la gent, la seua desaparició no alçaria ni pols ni remolí. Damunt, el carrer a penes té pas, ofegat entre l’avinguda de l’Oest i la revolta de Maldonado, en un espai encara degradat, on és habitual veure dones prostituïdes i persones que compren o consumeixen droga.

Algunes veus, en xarxes socials, han advertit que es tracta d’una construcció molt més important del pareix, i han clamat per la seua protecció. És una de les últimes cases-taller vinculades a la indústria de la seda que encara existeixen. Diferents estudis d’envergadura sobre Ciutat Vella així ho avalen, a més de la referència, sempre exacta, del mapa del pare Tosca. Estem parlant, doncs, d’una finca que es remunta, com a mínim, al segle xvii. Envoltada de solars, en un forat negre urbanístic, fora d’ordenació i sense cap nivell de protecció específic, el seu futur està clarament compromés. Ara com ara, sembla que l’única manera de preservar-la seria convertir-la en un centre d’interpretació de la vida quotidiana dels velluters, un gremi també desaparegut que jugà un paper clau, durant segles, en la configuració de la nostra ciutat. Fa un parell d’anys, faltà Vicente Enguídanos, una de les últimes persones que havia practicat l’ofici. Sense la seua memòria oral, els testimonis materials són els únics que poden sostindre la seua herència, com demostra el museu del Col·legi Major de la Seda, al carrer de l’Hospital.

Hi ha uns altres racons on es conserven edificis semblants, com ara el carrer de Camarón, a la vora de Guillem de Castro, a més de molts altres vestigis situats ací i allà. Són algunes de les cases més humils del barri vell, però no per això les hauríem d’ignorar, ni de bon tros menysprear. De fet, en el paisatge ciutadà, són les que més s’assemblen a cadascun de nosaltres: menudes i aparentment insignificants, les habita l’univers sencer.