Tens 0 productes a la teua cistella
«Riu-te’n de House of Cards; la política catalana sí que és acrobàtica»
De vegades, la política fa uns girs tan espectaculars que no saps ben bé ni com prendre-t’ho. Un amic, un vell periodista italià especialitzat en mil batalles internacionals, un dia em va escriure un missatge que crec que resumeix tot el que hem viscut aquests anys. Era quan el parlament de Catalunya, in extremis, va triar Carles Puigdemont com a president, amb el famós pas al costat del president Mas. El seu correu afirmava: «Riu-te’n de House of Cards; la política catalana sí que és acrobàtica».
Acrobàcia és, crec, una de les paraules que millor definiria tot el que s’ha viscut els darrers vuit anys al Principat. Escric aquest article el dilluns després d’haver-se proclamat la república i, per tant, queden capítols sencers de la batalla per escriure’s. Molts d’ells estic segur que els lectors ja els coneixerà quan obrin aquest exemplar de SAÓ, així que fer futurologia seria ara un risc poc sensat. Em limitaré per això a respondre la qüestió essencial: i ara què?
Ara Catalunya és una república independent. Poca broma. Espanya, que no coneix el món ni sap com funciona, ha reaccionat a la proclamació amb la màxima violència i no ha sabut entendre en absolut el moviment del govern republicà. Ells pensen en termes de pit i collons, si se’m permet l’expressió. I al davant tenen un govern, el català, que pensa en termes d’intel·ligència, respecte i valors.
El valor de la pau és un dels més arrelats i consistents al Principat, i molt personalment en el president Puigdemont, i això explica una part del que ha passat. Després de la proclamació de la república del 27 d’octubre podríem haver assistit a una guerra. A una batalla oberta al carrer entre les forces al servei d’un govern i les forces al servei de l’altre. El govern de la república hi va renunciar, conscient que això posava el país en una tessitura que ells consideraven de tot punt injustificada. Si el preu era rendir l’administració al govern espanyol, el govern va considerar que aquest era un preu raonable. Però no es van rendir ells ni el projecte polític que representa Catalunya. Simplement van triar un altre camí, sense agenollar-se. Un camí, a més, que denuncia i posa sobre la taula quin és el veritable problema de tot plegat i qui en són els responsables. En una de les seues frases inquietants d’aquests dies, Puigdemont ho va deixar caure: «tots vénen a pressionar-me a mi, i no és a mi que m’han de pressionar sinó a l’altre».
Les pressions, realment, han estat immenses i ha anat molt més enllà del que es podia esperar mai. Podem pensar que el govern català va actuar amb ingenuïtat quan va calcular que no era possible una reacció violenta com la que es va viure el primer d’octubre, contra votants pacífics que només volien expressar la seua opinió. El govern pensava que la Unió Europea no permetria això que es va veure, que no deixarien que el Mariano Rajoy arribés a un límit tan alt d’agressió. Es van equivocar, però. No només va passar això, sinó que encara l’estructura bàsica de la UE va tancar files amb el president del govern espanyol permetent-li implantar una dictadura a Catalunya —perquè Rajoy no va aplicar el 155, sinó que va suspendre els drets constitucionals. Això el divendres 27 ja ho sabien o sabien que passaria. Per què, doncs, declarar i proclamar la república?
Perquè això situava el Principat en un altre nivell. Catalunya ja no és una autonomia d’Espanya. Ara és un territori en disputa, concepte clau i molt ben definit en política internacional, amb un govern que ha hagut de marxar del país perquè contra ell es vol abocar una violència i una arbitrarietat legal que la Unió Europea no hauria de consentir. Sense proclamar la república al Parlament, cap país de la Unió Europea s’hauria pres seriosament la causa catalana mai més. Sabent que el país hi està disposat i que els seus líders estan disposats a fer el que siga per aconseguir-ho, la situació és molt i molt diferent.
Evidentment, res de tot això hauria passat sense l’heroica resistència dels votants del primer d’octubre. Espanya allà va perdre bous i esquelles. Primer va demostrar el seu tarannà autoritari negant-se a acceptar que en l’Europa del 2017 els conflictes s’han de resoldre per la via del diàleg i les urnes. Després va demostrar que no controla el territori: milers de persones van fer circular milers d’urnes pels seus nassos sense que l’enorme desplegament policial en marxa poguera interceptar-les. I dos milions i mig de ciutadans, la meitat del cens, van acudir a votar sabent el risc que això comportava. Espanya va enviar a les nou en punt del matí la Guàrdia Civil al col·legi electoral de Puigdemont no només per intentar evitar la votació del president; també ho va fer per ensenyar a la població l’horror que estava disposada a desplegar. Aquell atac a Sant Julià de Ramis estava dissenyat per atemorir, però no ho van aconseguir. La gent, amb els seus cossos i les seues cares, van defensar els sis mil col·legis electorals oberts, enfrontant-se amb una valentia i una determinació enormes a la Policia espanyola i la Guàrdia Civil. I aquella nit la república, simplement, es va fer inevitable. Cap governant, després del que s’hi va veure, podria haver fet cap altra cosa.
Tot el que va passar des d’aquell dia fins a la proclamació de la república segur que serà objecte de molt d’escrutini i d’anàlisis. Tindrem anys per contar i explicar fins al més mínim detall de tot plegat. La impressionant vaga general del dia 3, la proclamació d’un minut de durada només i la marxa enrere. Les negociacions i les pressions inhumanes, segons la seua pròpia definició, que va haver de patir el president. Els pactes trencats, sí. Els moments de dubte per l’aclaparadora responsabilitat que sentia.
Tot va desembocar en la sessió en què es va proclamar la independència, amb suspens final inclòs. Quan Carme Forcadell va dir que la votació seria secreta, molts es van témer el pitjor, és a dir, que hi hauria gent que no s’atreviria a votar i que s’empararia en el secret per dir allò que no s’atrevia a dir en públic. No va passar. Hi va haver una papereta que trencava l’ordre de files, però com es va encarregar de deixar entendre la portaveu de la CUP Anna Gabriel això formava ja part de la cultura contra la repressió que, sorprenentment, s’ha hagut de recuperar l’any 2017, tan lluny del franquisme com queda.
En conseqüència, la pregunta «i ara què?» només té una resposta possible: hi ha una república proclamada i un cop d’estat en marxa. Simultanis. Qualsevol proposta o decisió ha de partir d’ací. De la constatació que combatre el 155 és construir la república i que per a fer-la material, la república, cal combatre el 155. Els homes i les dones que formen el govern així ho van entendre i per aquesta guia és per on han mogut tota la seua actuació, jugant-se anys de pressió i exili. Ara la gran qüestió només és saber si ho entendrà i ho compartirà el país. I, per tant, si actuarà en conseqüència.
Imatge: SBA73
