Tens 0 productes a la teua cistella
El primer que es plantegen totes les comunitats lingüístiques minoritzades que volen revitalitzar la seva llengua i que volen garantir-ne la continuïtat històrica és la introducció al sistema educatiu de l’idioma propi, com a assignatura optativa o, si és possible, socialment i política, obligatòria. Les que volen continuar avançant i tenen el poder polític adequat per fer-ho es plantegen incorporar-la com a llengua vehicular de continguts curriculars. I aquí ens podem trobar amb casos molt diversos: des de decisions que afecten tot el sistema educatiu i que fan de la llengua en qüestió la de referència (seria el cas més o menys clar de Catalunya, amb matisos, però) a situacions en què conviuen dues línies educatives, una majoritàriament en la llengua minoritzada i una altra en la llengua dominant socialment (era el cas de les línies en valencià i en castellà), passant per programes on la llengua minoritzada s’ensenya com a assignatura, però amb la qual s’imparteix alguna o algunes matèries (seria el cas d’alguns centres de la Franja de Ponent o de la Catalunya Nord). A més, quan hi ha la voluntat política necessària també s’hi implanten models anomenats d’immersió lingüística en la llengua minoritzada per a aquells alumnes que no la tenen com a familiar (com seria el cas de Catalunya, d’algunes escoles del País Valencià o de les Illes Balears i Pitiüses, sense oblidar, és clar, La Bressola i Arrels de la Catalunya Nord).
Sigui com sigui, però, totes aquestes opcions que, com podem comprovar, estan estretament lligades a la capacitat política de cada territori que forma part de la comunitat lingüística minoritzada, parteixen de la premissa que no podem assegurar ni recuperacions ni continuïtats històriques d’una llengua sense una escola a favor. D’alguna manera, es continua l’esquema que van fer servir els estats nació per imposar la llengua del grup dominant a les altres comunitats lingüístiques que els integraven. Com destacava el 1996 Miquel Pueyo a Tres escoles per als catalans,[1] el procés de substitució lingüística de la llengua catalana als diversos territoris catalans ha tingut ritmes diferents no tant per la resistència d’uns o altres catalanoparlants, sinó per «l’eficàcia i la velocitat amb què els estats respectius[2] difongueren i imposaren la que havia estat definitivament assenyalada com llur llengua nacional», és a dir, l’espanyol, el francès o l’italià. És el que Pueyo anomena «el procés de facilitació del coneixement i l’ús de la llengua nacional» dels estats respectius i que, en els fons, és el que posa les bases al procés de substitució lingüística de la llengua minoritzada en tots els àmbits de la vida. I, òbviament, en aquest procés de facilitació va tenir un rol determinant l’escola monolingüe.[3]
Aquests processos de facilitació de la llengua de l’Estat, a més, apareixen acompanyats de pressions econòmiques, polítiques, legislatives i psicosocials. Com més potent, com més efectiu sigui l’Estat, més ràpid serà el procés de substitució de la nostra llengua, el qual s’accelerarà si, per les circumstàncies que siguin, arriba al territori població que només coneix la llengua de l’Estat –o que, senzillament, desconeix el català i opta per aprendre la llengua que serveix per a tot i per a tothom. De fet, en casos com el de l’Estat espanyol, tal com ens recordava el pedagog i historiador de l’educació Jordi Monés, tot referint-se al segle xix com el segle de la castellanització educativa, «el fracaso de las clases dirigentes españolas para crear una estructura escolar moderna frena, en parte, el proceso de descatalanización».[4]
Quan una part de la nostra comunitat lingüística –com seria el cas del Principat de Catalunya– ha pogut tenir infraestructures que recorden un Estat, més s’ha pogut frenar el procés de substitució de la llengua. Unes infraestructures, per cert, que van ser possibles perquè una classe política, per raons múltiples, entre les quals també, i potser principalment, les econòmiques, va apostar per aquesta llengua i per aquesta cultura, i no es va integrar del tot a la llengua i cultura dominants a l’Estat, com sí que van fer les classes dirigents d’alguns dels nostres territoris.
Com a resum, doncs, cal tenir ben present com els Estats en què estem re-partits els catalanoparlants han fet el possible per «facilitar-nos» la llengua que han considerat la seva.[5] I no oblidarem tampoc l’entusiasme, en algun moment històric i en algunes regions més que en d’altres, d’algunes elits autòctones que mantindran una posició clarament sucursalista, i tindran una actitud a voltes d’enlluernament i a voltes de sentiment d’inferioritat envers la llengua i la cultura de l’Estat. En aquest sentit, l’escola ha estat una de les eines més potents que han tingut els estats per imposar la seva llengua, tot i que no pas l’única, especialment en les dècades darreres, quan els mitjans de comunicació i els processos massius d’immigració han tingut un pes inqüestionable en el refermament d’uns usos lingüístics clarament desfavorables al català que s’havien anant adquirint principalment a la segona meitat del segle xx.
Per tant, quan arriba l’escola en el nostre idioma als nostres territoris, principalment després de l’anomenada transició política (en el cas de l’Estat espanyol), el panorama no és exactament igual al que hi havia quan es van imposar les llengües dels Estats, tant pel que fa a l’ús social del català com pel que fa a les metodologies (per dir-ho d’alguna manera) per fer-lo necessari entre els alumnes. Hem volgut aconseguir per a la nostra llengua allò que els estats havien aconseguit per a la seva amb les escoles espanyoles, franceses o italianes: fer-la necessària, imprescindible, per viure i per progressar socialment. S’oblidava, però, que aquella escola sorgida a partir dels anomenats estats moderns ja no tenia la mateixa força social i que el pes de l’educació dels joves cada cop més es decantava en les anomenades educacions no formals i informals (educació en el lleure, mitjans de comunicació, consum cultural…).
De fet, l’escola ha esdevingut en molts dels nostres territoris, però també en els llocs on hi ha un cert poder polític favorable a la llengua, en pràcticament l’únic espai en què es pot garantir el coneixement del català (a voltes amb una nul·la presència social) i es poden adquirir-ne uns usos favorables a l’idioma del país.
Cal tenir present, però, que si, a més, el català no té una centralitat d’ús en el model educatiu i la presència de la llengua de l’Estat va més enllà d’ensenyar-la com a assignatura estem acabant amb el, segurament per a molts dels nostres alumnes, en l’únic espai en què la nostra llengua era més o menys normalitzada, on era «necessària». Si el missatge és que és igual una que l’altra i que depèn del moment podem utilitzar tant una com l’altra, no cal patir-hi gaire, els alumnes triaran en les seves interaccions la llengua no marcada, la llengua socialment forta, i aquesta no és el català.
La renúncia a la centralitat de la llengua en el sistema educatiu és un pas més que referma que el català és una llengua prescindible en el seu territori històric. I això ho saben molt bé els Estats en què vivim els catalans, d’aquí la persecució jurídica i política, tant des de la dreta com des de l’esquerra, a la qual hem assistit i hi estem assistint del sistema educatiu principalment del Principat de Catalunya, però també de les Illes Balears i Pitiüses, i del País Valencià (sense oblidar el que passa a les escoles catalanes i a les línies bilingües de la Catalunya Nord).
La llengua necessita l’escola per garantir-ne la transmissió al conjunt de la població, però l’escola sola no és suficient per assegurar-ne l’ús, cal que la resta de la societat s’hi impliqui. I encara més: sense àmbits exclusius d’ús (com hauria de ser l’escola i l’entorn escolar) és molt difícil que s’avanci en el seu ús.
[1]PUEYO, Miquel (1992). Tres escoles per als catalans. Lleida: Pagès editors.
[2]Espanya, França i Itàlia.
[3]Per entendre més el procés de bilingüització de la societat catalana (en aquest cas, del Principat de Catalunya), es pot llegir el llibre de Galindo, de Rosselló i Bernat El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització. Benicarló: Onada Edicions, 2021.
[4]MONÉS, Jordi (1985). «La campaña “Català a l’escola”. Cataluña durante el franquismo. Capítol xv». La Vanguardia. Col·leccionable, p. 245.
[5]MAYANS, Pere (2019). Cròniques negres del català a l’escola. Barcelona: Edicions del 1979.
