Tens 0 productes a la teua cistella
És una paradoxa que, tot i ser Espanya la iniciadora dels descobriments geogràfics (1492) i la metròpoli del major imperi conegut el segle XVI, es quedés al marge de la Revolució Científica alhora que minvava el comerç i la indústria. El problema és complex. Durant el Renaixement, el desenvolupament científic i tecnològic era paral·lel al de la resta dʼEuropa.
En Astronomia sʼaccepten les idees de Copèrnic. Diego de Zúñiga, de la Universitat de Salamanca, publicà que mitjançant la teoria de Copèrnic sʼexplica la posició dels planetes millor que amb la teoria de Ptolemeu. Jeroni Munyós, catedràtic dʼAstronomia de les universitats de València i Salamanca escrigué el Libro del nuevo cometa (1572), elogiat pels millors astrònoms europeus, en què dona la posició relativa dʼuna nova estrella (del tipus que avui anomenem supernova) i critica de forma oberta la doctrina aristotèlica sobre la incorruptibilitat del cel. En Física, el valencià Joan de Celaya i el seu deixeble Domingo de Soto, de la Universitat de Salamanca, criticaren la concepció aristotèlica del moviment local i el darrer va identificar en 1572 (abans que Galileu) el moviment de caiguda de cossos gràvids amb el moviment uniformement diforme (accelerat). En Medicina destacaren Miguel Servet, que suggerí la teoria de la circulació menor de la sang i fou condemnat a la foguera per Calví, i Pedro Jimeno i Luis Collado, deixebles de Vesalius, que defensaven la nova anatomia dels atacs dels galenistes. Però, sobretot, hi ha un gran desenvolupament i valoració de la tècnica, més concretament, la navegació, la metal·lúrgia, lʼenginyeria civil i militar i lʼarquitectura.
Emperò, lʼelevat cost del manteniment de la idea imperial per Carles I i lʼentestament de Felip II a fer de la monarquia hispana lʼespasa del catolicisme balafiaren els ingressos de les Índies, que serviren per a enriquir els banquers europeus en comptes de fructificar en el país. Dʼaltra banda, amb la Contrareforma, el misticisme i la Inquisició sʼensenyoreixen del pensament, fins al punt que Felip II en 1558 prohibeix que els súbdits espanyols estudien o ensenyen en universitats estrangeres. Açò provoca lʼaïllament de la península de la revolució científica i tecnològica que s’iniciava a Europa i una actitud de poca estima per la ciència i un retard científic i tecnològic que costarà molt de recuperar.
El país pren consciència dʼaquesta absència de la revolució científica al darrer terç del segle XVII i sʼinicia el procés de recuperació científica amb el moviment novator, que es proposà com a tasca aprendre les idees i mètodes de la nova ciència, ensenyar-la, desbancar el criteri dʼautoritat i denunciar lʼendarreriment científic espanyol. El manifest d’aquest moviment va ser la Carta filosófica, médico-chymica (1687) del valencià Joan de Cabriada. En Astronomia i Física el moviment va ser més tímid per la necessitat d’evitar represàlies de la Inquisició, que s’oposava frontalment a lʼheliocentrisme. Cal destacar lʼastrònom valencià Josep de Saragossà, que observà els cometes de 1664 i 1667 i fou partidari en secret de lʼheliocentrisme; i dʼaltres com el mallorquí Vicent Mut i els valencians Joan Baptista Corachán i Tomàs Vicent Tosca, aquest darrer autor dʼun Compendio Mathematico amb què va contribuir de manera notable a la difusió dels coneixements anteriors a Newton, però més conegut pel seu disseny d’un plànol de la ciutat de València fet amb criteris matemàtics.
Lʼesforç realitzat durant la Il·lustració per tal dʼincorporar Espanya al ritme dʼEuropa i les condicions socials i econòmiques favorables de lʼèpoca, van desenvolupar la trajectòria oberta pel moviment novator. Aquesta promoció assolí el seu moment culminant durant el regnat de Carles III i va consistir a lluitar contra lʼaïllament, amb la contractació de científics estrangers i amb la concessió de beques per a lʼestranger i el finançament dʼinstitucions (observatoris astronòmics o jardins botànics) i d‘expedicions científiques.
El principal científic francès contractat fou Joseph Louis Proust, que va treballar la major part de la seua vida a Espanya, des del 1777 al 1807. Un dels seus grans èxits fou la Llei de les Proporcions Constants en les reaccions químiques. Respecte de les institucions, cal assenyalar que l’ensenyament científic va tindre un bon nivell en centres com el Seminari de Nobles de Madrid o les Escoles de Mecànica, Química, Nàutica i Botànica de Barcelona. Pel que fa a expedicions geogràfiques destaca la participació dels guàrdies marins Antonio de Ulloa i Jordi Juan, en l’organitzada per científics francesos per tal de mesurar al Perú lʼarc del meridià terrestre. La primera completament espanyola va ser la de José Celestino Mutis a Nueva Granada, i l’última la d’Alejandro Malaspina a les costes d’Amèrica i a l’oceà Pacífic.
Tot aquest esforç es traduïa en contribucions a la ciència. Les més importants es van produir en el camp de la química. Hi destaquen Fausto de Elhuyar, que va descobrir juntament amb el seu germà Juan José el tungstè o wolframi. Andrés del Río va descobrir en un mineral mexicà el vanadi lʼany 1801. Antonio de Ulloa va portar de lʼexpedició al Perú mostres de platí, amb la qual cosa contribuí a la descoberta dʼaquest element. En física destaca Jordi Juan i Santacília (1713-1773), fill de Novelda, que en 1752 va ser nomenat director de lʼAcadèmia de Guàrdies Marins de Cadis, on va fundar lʼobservatori astronòmic més important dʼEspanya. Va ser membre de les societats científiques europees més prestigioses, com la Royal Society de Londres i les Reials Acadèmies de Berlín i París. En botànica, destaquem Antoni Josep Cavanilles, qui va completar a París la seua formació científica amb el botànic Jussieu. En 1801 fou nomenat director del Jardí Botànic de Madrid.
Però lʼactivitat científica espanyola torna a sofrir un col·lapse durant la Guerra del Francès i el regnat de Ferran VII. Les causes de la desfeta foren un país econòmicament arruïnat i unes classes dirigents dividides en conservadors, que consideraven un greu error lʼesforç dʼeuropeïtzació del segle XVIII, i els liberals. En 1814, després de la restauració de l’absolutista Ferran VII, que defensava la «alianza del trono y el altar», i especialment en 1823, en acabar el trienni liberal, es produeixen períodes de forta repressió, que obliguen a lʼexili de molts liberals, com Goya, escriptors com Meléndez Valdés, Moratín o Juan Antonio Llorente i científics de talla europea, com Gabriel Ciscar, representant d’Espanya en la reunió convocada per lʼInstitut de França sobre el nou sistema decimal de pesos i mesures.
