La revista degana en valencià

La ciència durant la II República i el franquisme

La recuperació s’inicia a finals del regnat d’Isabel II i en el sexenni democràtic de 1868-74. És un període d’importació sistemàtica de coneixements, de creació d’institucions com la Reial Societat Espanyola de Ciències Exactes, Físiques i Naturals el 1847 i, el mateix any, la primera Facultat de Ciències. En aquest període s’aconsegueix un nivell europeu d’ensenyament en algunes disciplines, com la biologia i la medicina, encara que en l’àmbit d’investigació científica va haver-hi escasses aportacions importants. Aquestes es produiran després, com l’estudi de les neurones per Santiago Ramón y Cajal, reconegut amb el premi Nobel de Medicina l’any 1906. Moltes vegades es presenta com un geni aïllat i s’oblida l’existència de Maestre de San Juan i Lluís Carracido, que l’introduïren en la histologia. Les ciències exactes i físiques sols assoliran un nivell comparable a començament del segle XX. Cal destacar-hi la labor d’importació que va realitzar l’enginyer i literat José Echegaray.

La derrota d’Espanya pels Estats Units a Cuba l’any 1898 implicava la pèrdua de les últimes restes de l’imperi colonial i va ser atribuïda, entre altres causes, al retard científic i tècnic. Això va generar una àmplia base de suport per a la ciència al nostre país. Aquest procés va culminar amb la fundació el 1907 de la Junta d’Ampliació d’Estudis (JAE), dirigida per Ramón y Cajal, i el 1911 de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans. S’inicia així una política de beques de la JAE per a estudiar i investigar a l’estranger, així com la creació de laboratoris. Entre ells, cal esmentar el d’Investigacions Físiques (1910) dirigit per Blas Cabrera, el d’Automàtica (1906) dirigit per Torres Quevedo i, sobretot, els laboratoris de Química, molt vinculats als interessos de les indústries, com el de la Residència d’Estudiants (1912) o el Laboratori General d’Assaig de la Mancomunitat catalana (1908). També es creen observatoris astronòmics, com el Fabra de Barcelona el 1904 o el de l’Ebre a Tortosa el 1905.

Van col·locar la física espanyola a nivell internacional Cabrera, amb els seus estudis sobre les propietats magnètiques de la matèria, tema en què es va iniciar amb Weiss el 1910 a Zuric, i José María Plans, autor d’una de les poques contribucions originals espanyoles sobre la relativitat. Cabrera, el físic Esteban Terradas i el matemàtic Julio Rey Pastor organitzaren l’estada d’Einstein a Espanya el 1923. Però no es va tractar d’un fet aïllat, i així l’any 1934 Schrödinger va fer unes conferències a Santander. Entre els físics de la següent generació destaquen Miguel A. Catalán, que va investigar sobre espectroscòpia atòmica amb Fowler a Londres, i amb el premi Nobel Sommerfeld a Munic; Arturo Duperier va idear procediments per estudiar raigs còsmics, disciplina que es convertiria després en la Física de partícules elementals i Julio Palacios va estudiar amb el premi Nobel Kamerling Onnes a Leiden el 1918, on realitzà investigacions sobre baixes temperatures, tema que no va poder prosseguir a Espanya per no tindre instal·lacions adequades.

En química, els científics més rellevants van ser: Gregorio Rocasolano, que va treballar en química de col·loides i en el moviment brownià, i Enric Moles que fou cap de l’Institut Nacional de Física i Química i va participar en una comissió internacional per a l’establiment de masses atòmiques. En medicina, tot seguint la tradició histològica de Cajal, destaquen Nicolás Achúcarro i Pío del Río-Hortega. En ciències naturals destaquen Odón de Buen, primer director de l’Institut Espanyol d’Oceanografia; Josep Royo, director de la secció de paleontologia del Museu de Ciències Naturals de Madrid, i Ignacio Bolívar, catedràtic d’entomologia.

Després de la guerra incivil, el franquisme va ser especialment dur amb el professorat en fer cert allò de «Muera la inteligencia!», dita pronunciada per un dels seus dirigents: de 60.000 mestres, 6.000 van ser expulsats o executats, 6.000 desplaçats i 3.000 sancionats amb suspensió d’ocupació i sou (un 25 %); de 1.281 professors de secundària, hi hagué 205 expulsats i 483 sancionats (un 50 %). En ambdós casos, sense tindre en compte les execucions. A la Universitat, de 581 catedràtics, 20 foren assassinats, 150 expulsats i 195 exiliats (un 60 %). Les nombroses vacants es van cobrir per oposicions patriòtiques, atenent més a les afinitats amb el règim franquista dels candidats que no als seus mèrits, i s’instaurà un ensenyament al servei de la ideologia nacional-catòlica del règim.

La major part dels científics s’exiliaren a Llatinoamèrica. Així, Cabrera es va exiliar a París i després a Mèxic, on va morir. Moles va anar a París i, fugint dels nazis, va tornar a Espanya el 1941, on va ser condemnat a mort; commutada la sentència, fou empresonat per 30 anys. Alliberat per fer 60 anys el 1945, mai recuperà la càtedra i hagué de treballar en laboratoris privats. Duperier es va exiliar a Londres el 1939, on va treballar en l’Imperial College. La seua tornada a Madrid va tindre lloc el 1953, però la burocràcia franquista va retindre els seus materials i no pogué continuar investigant. Royo hagué d’exiliar-se a Colòmbia, on va fundar el Museu Geològic de Bogotà. Els que s’hi quedaren foren postergats, com Catalán, que no va recuperar la seua càtedra fins a l’any 1946.

Es dissolgué la prestigiosa JAE i es creà el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), per a «la restauració de la clàssica i cristiana unitat de les ciències destruïda el segle XVIII», com s’afirmava en la llei fundacional. L’equip dirigent van ser José Ibáñez Martín –de l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes, ministre d’Educació de 1939 a 1951 i president del CSIC de 1939 a 1967– i José María Albareda, membre de l’Opus i secretari del CSIC de 1939 a fins a la seua mort el 1966. Malgrat els condicionaments ideològics del CSIC, va afavorir més la investigació científica i tècnica que la Universitat. Alguns exemples de «ciència nacional-catòlica» són les investigacions que Vallejo Nájera, un dels pares de la psicologia espanyola, va fer amb presoners republicans a imitació dels metges nazis per intentar detectar el «gen roig». O l’antievolucionisme, ja que l’ensenyament de la teoria de Darwin va estar prohibit fins al punt que programes de TV de Félix Rodríguez de la Fuente van patir censura per aquest tema en els anys 70.

Hi hagué recerca militar: el 1942 es va crear l’Institut Nacional de Tècnica Aeronàutica (INTA), dependent del Ministeri de l’Aire, del qual va ser president Terradas, i van investigar sobre materials i combustió. El 1951 es va crear la Junta d’Energia Nuclear (JEN), que existia ja de forma secreta des de 1948. El 1963 s’hi va encetar el Projecte Islero (nom del bou que va matar Manolete) per a produir una bomba atòmica, tema que per ell mateix demanaria un altre article. El 1970 es van contaminar el Manzanares, Jarama i Tajo amb residus radioactius de la JEN, accident que la dictadura va mantindre en secret i que no fou destapat fins al 1994. El 2018 s’han descobert encara 8 soterraments d’aquests residus a la vora del Jarama.

La ciència i la tecnologia haurien de ressentir-se durant decennis d’aquestes pèrdues, així com de la reducció en el finançament de la investigació i de l’hostilitat del nacional-catolicisme triomfant cap a la ciència moderna.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top