La revista degana en valencià

La ciència torna a ser ignorada en l’ensenyament reglat?

«La manca de promoció de la ciència en el sistema educatiu té com a conseqüència dramàtica quina mena de futur estem oferint als nostres joves»

La situació del sistema educatiu reglat és motiu de debat en aquest país i de canvis legislatius continus. L’enèsim, la LOMQUE, no ha tingut tampoc el necessari consens polític per a ser assumit. Afortunadament s’han aturat algunes de les seues propostes com les revàlides fins que s’assolisca l’anhelat acord en la comunitat educativa, eufemisme per a referir-se normalment al conjunt d’«usuaris-patidors» del sistema educatiu, a qui mai se’ls escolta ni se’ls té en compte.

Els nombrosos canvis legislatius de les darreres dècades han significat, entre altres coses, el constant i creixent oblit de les matèries científiques. Sembla que els legisladors han imaginat un pla de formació per als nostres xiquets i joves en què el més important és reforçar l’horari de matèries instrumentals, com les llengües o matemàtiques, oblidant que en les matèries de continguts també s’aprén sobre la llengua vehicular en què es treballa i, en les àrees científiques, es posa en pràctica el coneixement matemàtic de l’alumnat. I això s’ha fet a costa de reduir matèries de continguts més específics i multiplicar les assignatures optatives.

Per altra banda, molt sovint se sent parlar sobre la marginació dels continguts anomenats humanistes, que potser és cert, però la queixa es dirigeix cap a l’excés de ciències, argument absolutament insostenible, perquè d’una banda les ciències també es poden considerar matèries humanistes, però d’altra, no es lleven hores de matèries humanistes per donar-les a científiques, sinó que es lleven hores de ciències o es transformen en matèries optatives que només arriben a una part cada vegada menor de la població escolar. El fet és que també les ciències estan cada colp més marginades i a ningú sembla importar-li gaire (¿serà que tornem al vell «que inventen ellos» com a renovada consigna de la Marca España?).

Detalls com separar les ciències bàsiques (Biologia, Geologia, Física i Química) ja en els nivells de 1r i 2n d’ESO, i tanmateix reduir les hores dedicades a desenvolupar el currículum (2 hores de Física i Química en 2n, i 2 en 3r d’ESO, és a dir, 2 maries), la seua optativitat en 4t d’ESO quan l’alumnat encara no ha madurat, mostren el poc interés en què aquest aprenga aspectes bàsics de la ciència i les seues relacions amb la societat i fan que aquest sols es limite a memoritzar conceptes i lleis.

L’única matèria de caràcter científic obligatòria per a tot l’alumnat de batxillerat fou l’anomenada Ciències per al Món Contemporani, que seguint el model d’altres països europeus buscava despertar l’interés per la ciència actual. Aquesta matèria desaparegué en la darrera contrareforma principalment per motius polítics (l’havia implantada un altre partit, contenia continguts com l’evolucionisme o la sostenibilitat que podien ser conflictius, etc.). Ara aquesta assignatura s’ha transformat en Cultura Científica, una optativa light per omplir buits d’horari que competeix amb Anatomia Aplicada i Religió (sic) i on es torna a l’academicisme que avorreix els alumnes.

La disminució de l’alumnat (i en especial de les xiques) en la modalitat científica tecnològica del batxillerat i, en conseqüència, dels estudis universitaris d’enginyeria, de físiques, matemàtiques, etc. ens porta ja fa un temps a reflexionar sobre el paper de l’educació científica, la metodologia didàctica, els currículums enciclopèdics, l’escassa divulgació científica en els mitjans de comunicació i la manca d’interés per la ciència i el seu ensenyament dels nostres polítics i empresaris, i fa que tot el pes d’atraure més alumnat cap a les ciències acabe recaient en el professorat.

La manca de promoció de la ciència en el sistema educatiu té com a conseqüència dramàtica quina mena de futur estem oferint als nostres joves. Mentre una societat moderna i desenvolupada (del coneixement, en diuen) necessita cada volta més gent experta en matèries vinculades a la ciència i la tecnologia, el nostre sistema educatiu sembla que s’encabote a frustrar les possibles vocacions científiques de l’alumnat. Això seria coherent amb la importància que està tenint en els darrers anys el percentatge de la I+D en el nostre PIB, tema que per si sol mereix un altre article. Per fer-ne un tast, Espanya hi dedicà un 1,19 % en 2016, per davall de la mitjana de la UE (2,05 %) i molt per davall de països com Finlàndia (2,75 %), Alemanya (2,94 %), Àustria (3,09 %) o Suècia (3,27 %).

Però sembla que a la nostra societat no li interessa que la riquesa generada al nostre país estiga vinculada als avanços tecnològics i científics o que els nostres joves es formen en professions tècniques que solen tenir moltes més eixides professionals. Potser preferim continuar sent el balneari d’Europa i que vinguen ací tots els turistes i jubilats perquè tota la inversió feta en educació acabe emprant-se en la formació de cambrers, treballadors d’hotels i agències de viatges, etc., feines respectables i necessàries però que no poden ser la principal sortida dels nostres joves.

La cosa va més aviat de quina societat volem i de si estem disposats a ser els amos del nostre futur o volem continuar depenent dels països que són més conscients del paper de la ciència i la tecnologia en el progrés humà i confien més en ells mateixos per a resoldre els problemes de la societat amb la participació també d’una ciutadania més formada i compromesa, objectiu al qual totes les matèries del currículum haurien de contribuir.