La ciutat i la mar

«La idea que la platja és l’estora de sorra on prendre el sol entre la mar i el passeig marítim no deu tindre gaire precedents més enllà del segle xix»

En quin moment vam començar a dir «anem a la platja»? Tradicionalment, els valencians anàvem «a la mar», que era una expressió aspra i primitiva, gens domesticada. Consulte l’Alcover i veig que en les cròniques medievals la paraula platja ja apareix, de manera que el terme és antiquíssim. I, tanmateix, em fa l’efecte que el mot ha adquirit un sentit diferent no fa massa temps, lligat a la transformació del litoral i a la institució de noves formes d’oci i de gestió de l’espai públic (banderes blaves, fontetes per a rentar-se els peus, passarel·les de fusta, etc.). Platja devia tindre un significat utilitari, referit a l’espai d’arena on desembarcar i deixar els ormeigs (encara avui dia el primer lloc on es descarrega la mercaderia en un magatzem s’anomena «platja»). La idea que la platja és l’estora de sorra on prendre el sol entre la mar i el passeig marítim no deu tindre gaire precedents més enllà del segle xix.

Què pensaria la meua iaia paterna, que es va criar a vora mar, prop del sanatori de la Malva-rosa? Als anys vint i trenta, quan ella era una xiqueta oberta a la vida, aquell tros de món estava dominat per bous i pescadors, barques i calafats, corders i peixateres, oficis que prompte desapareixerien, però que feien de la mar un lloc de treball. L’oci el gaudien les famílies burgeses, que s’intuïen més enllà, per la piscina de les Arenes, prop dels merenderos, amb les seues casetes de fusta on canviar-se i els seus para-sols infinits. Però les filles de les famílies menestrals, com ma iaia, no anaven a la platja, sinó que s’arremullaven a la mar.

Diem platja per a civilitzar-la, per a dominar-la, per a reduir-la a un ideal burgés que, a la llarga, s’ha fet popular entre les classes treballadores (i, per això, la burgesia ha abandonat les platges de la capital i s’ha traslladat a Xàbia, a Benicàssim o al Mareny Blau, amb un afany històric de distància i diferenciació que no cessa mai). En el fons, la platja ens allunya de la mar i contribueix a subratllar la frontera violenta que separa la ciutat de València del seu litoral. No em referisc a la consciència diferenciada dels «poblats marítims», gràcies a la qual han pogut resistir barris com el Cabanyal, sinó a la desconnexió interna d’una ciutat que s’ha fet gran sense adonar-se’n, d’una ciutat que ha crescut a força de traus i cicatrius mal tancades. Tampoc vull ser ingenu: potser és impossible que les coses passen d’una altra manera, potser el creixement és indestriable de la ferida. L’Ajuntament actual, per exemple, ha pensat més en termes de «mar» que de «platja» i, tanmateix, no podrà justificar grans mèrits en la relació de la ciutat amb el seu litoral urbà. Tot és complicat i demana temps, precisament allò que la societat actual nega als seus governants i al conjunt de la ciutadania. Mentrestant, «segueix la mar, l’afer misteriós», amb una indiferència que ens supera i ens adverteix de la modèstia de les nostres pretensions. Que tingueu un bon estiu i vos arremulleu bona cosa.