La colla de Diàleg als seixanta

 

Si algú es plantegés crear una revista, doncs, pensaria en un local amb taules per escriure, ordinadors, telèfons, pantalles, i tot un conjunt d’instruments. Tanmateix, diria que caldria una estructura i una distribució de tasques i seccions o espais per matèries, i òbviament una màquina d’impressió.

Resulta, però, que, el febrer de 1961 es va repartir a les diferents facultats o centres una revista feta per estudiants, situats al marge del “Sindicato Español Universitàrio (SEU), tal publicació eixia com a portaveu de la “Cambra Sindical de la Facultat de Dret”, tenia com nota cridanera que estava quasi totalment redactada en valencià, un fet insòlit que trencava amb la “normalitat existent”, que era l’imposada per la dictadura.

Doncs, quina gent havia fet possible allò? On hi era la redacció? Com explicar que els noms dels autors dels articles aparegueren, tot i que els continguts evidenciaven una postura crítica amb el Règim existent? Diàleg, un nom que amb dificultats alguns professors no sabien pronunciar, va estar l’elegit per la publicació. On hi era la redacció? Si he d’esmentar un lloc físic, el situaria al banc de pedra que existeix a l’edifici històric del carrer La Nau, just al claustre fent cantó just on ara hi és un accés a la Biblioteca Històrica, un espai on a l’hivern dona el sol i aleshores resultava agradable. En aquest espai, la colla que donava vida a Diàleg es trobava i parlava, no existien convocatòries, com que estudiàvem la carrera, coincidíem i ens ajuntaven. En altres ocasions ho féiem a Riviera, una cafeteria que existia al carrer Pintor Sorolla, també aquedava com recurs anar a casa dels pares de l’Eliseu.

Existia un grup reduït que era allò que podríem considerar la redacció, però, la colla era més ampla, tothom opinava i donava idees. Vivíem amb emoció aquella experiència, que aviat hauria de fer front als enemics, o l’apatia d’altres.

Amb quins mitjans comptàvem? El paper ens el regalava l’impressor Francesc Soriano Bessó, la maquina multicopista va anar canviant, el primer número l’imprimiren a una cambra de Lo Rat Penat, a la plaça de Manises de València, plena de coses en desús, on mig amagada hi havia una màquina. La férem funcionar en unes nits de desembre del 1960 i gener del 1961, amb molt de fred i embrutant-nos les mans i la roba amb tinta. Altres números posteriors, en funció de les circumstàncies, es feren al local sindical que hi havia La Nau, on era està hui la llibreria, al Centre Escolar i Mercantil, gràcies al jesuïta Pare Sárrias, i al Seminari d’Arqueologia que ens cedí el Catedràtic Miquel Tarradell.

I quin era l’equip de redacció? Doncs, vaig estar el director, Eliseu Climent, com sempre, s’encarregava de les complicitats i les relacions, Enric Sola, corregia els papers, Lluís Aracil, ens donava lliçons, Josep Vicent Marqués, escrivia i maquetava, Pablo Varela (el “cubanito”), aportava la seua visió cristiana, José Antonio Noguera, i Ignacio de Pradra completaven el nucli, després existien moltes ajudes, tant de dret com de Filosofia i Lletres, facultat que ocupava el pis de dalt de La Nau.

Traguérem sis números. El SEU amb un grup d’estudiants de dretes aconseguiren desplaçar-nos en una assemblea. Llavors crearien altra revista: Concret, juntament, amb estudiants de la Facultat de Filosofia i Lletres, la qual va continuar durant un temps la mateixa tònica que havia tingut Diàleg. Concret mantingué un funcionament atípic, incorporant una temàtica més ampla, amb més col·laboracions del professorat, tot amb una reacció ampliada amb gent com Josep Lluís Blasco, Alfons Cucó, i amb algunes dones, com eren Fina Alberola, Isabel Clara Simó, i Celia Amorós.

Aquest és en relat de la curta vida de Diàleg i Concret, les primeres publicacions lliures a la Universitat de València als anys foscos de franquisme.