Tens 0 productes a la teua cistella
19/11/2019
Malgrat la seua imatge de projecte supraestatal, la realitat és que la Unió Europea continua sent un club d’estats. El nacionalisme d’estat i les maniobres partidistes per fer-se amb el control de les institucions europees han bloquejat el projecte de construcció europea i amenacen la seua continuïtat.
Oblideu Trump. Oblideu Salvini. Oblideu el Brèxit. Oblideu totes les cortines de fum i els molins de vent que l’Europa oficial projecta per tapar les seves febleses. Avui, l’Europa de Brussel·les té en marxa una guerra de propaganda dirigida als seus propis ciutadans. L’objectiu és generar enemics ideològics que li permetin fer la viu-viu mentre no afronta cap dels seus problemes de fons.
Entre la falta de pensament crític i l’europeisme de caixer automàtic. És així per dos motius. El primer, l’hem de trobar en els propis euròcrates i polítics europeus que han pres una línia d’autocrítica zero. Protegits per uns sous fora del comú, i sovint amb contractes de per vida, ha esdevingut més senzill per a molts prendre un punt de vista de superioritat moral cosmopolita i posthistòrica que no pas afrontar els problemes.
El menyspreu cert cap als propis ciutadans europeus, amb tints de despotisme il·lustrat, impedeix a molts entendre que per molt que Brussel·les sigui un paradís plurilingüe i multicultural que iguala per dalt les elits de tot el continent, la vida concreta dels europeus no es pot deslligar de la seva història, les seves tradicions institucionals, llengües i condicions materials. Sorprèn comprovar la incomprensió que genera dins la bombolla de Brussel·les veure que hi ha gent que no vol que el poder polític s’allunyi del tot, encara més quan les institucions europees conserven uns mecanismes de control democràtic més aviat deficients o molt deficients. Davant el fracàs, representat pel Brèxit, la reacció oficial ha estat convertir la Unió Europea en una Unió per l’Statu Quo. Sigui el que sigui.
El segon motiu és la colonització institucional i partidista a què els estats i els seus partits de govern han sotmès la UE. Si no pots derrotar el teu enemic, uneix-te a ell, indica la saviesa popular, i això és el que han fet alguns estats de la UE.
Tot proclamant el seu europeisme, molts estats només es refereixen a la Unió Europea quan en poden treure algun tipus de benefici o quan poden colar com a objectiu europeu alguna de les seves prioritats nacionals. En va ser un exemple paradigmàtic la Cimera de Ventotene de fa uns anys amb Merkel, Hollande i Renzi, proclamant un nou horitzó federal mentre cadascú intentava que els seus interessos nacionals poguessin passar per europeus. Merkel reclamava un control major dels dèficits públics, per evitar que Alemanya en pagui la factura quan hi ha rescats; Hollande cridava a una política antiterrorista i de defensa conjunta, un terreny en què França destaca, té una indústria potent i pot recuperar lideratge polític; Renzi demanava que hi hagués una política d’immigració comuna i que els refugiats es repartissin per tot Europa, per motius força obvis.
Tot això es veu d’una hora lluny. Igual com la mania de molts líders polítics de nacionalitzar els èxits i europeïtzar els fracassos. Molt sovint no es recorda gaire a la Unió Europea quan s’inaugura una carretera pagada amb fons europeus, ni quan els exportadors d’un país marquen un nou rècord gràcies a l’estabilitat monetària de l’euro. En canvi, quan hi ha un problema gros, en lloc d’intentar posar-hi remei a escala local o assumir costos per arribar a solucions europees, tot el pes de la culpa es posa sobre Europa i, si pot ser, sobre el nord d’Europa.
No hauria de sorprendre gaire que els petits estats del nord cada cop siguin menys europeistes. Després de 30 anys, països com Espanya encara són receptors nets de fons, necessiten rescats multimilionaris i incompleixen sistemàticament tantes directives europees com poden. L’europeisme de caixer automàtic està a l’ordre del dia. Un invent retòric per a poder incomplir més tranquil·lament tota disposició europea que posi en risc els interessos dels oligopolis de Madrid i els seus vincles amb el centralisme d’estat. I poso l’exemple d’Espanya no per casualitat, sinó perquè és l’estat que més directives i reglaments europeus (91) incompleix segons dades de 2018. Les conseqüències són nefastes per a les pime, que veuen com no poden competir en igualtat condicions i, per exemple, tenen el preu de l’energia més car d’Europa. Això, òbviament, afecta molt més els territoris més exportadors i dinàmics de l’Estat, i molt especialment Catalunya i el País Valencià.
Colonització institucional i dobles estàndards: com el partidisme està matant la UE. Per altra banda, la ciutadania europea és poc conscient de fins a quin punt el partidisme està colonitzant les institucions europees.
De forma silent, els partits polítics més poderosos d’Europa han anat corrompent les institucions europees des de dintre. El sistema d’oposicions necessari per esdevenir funcionari estava generant uns quadres que, si bé puc ser crític amb ells, eren força neutrals. Tenien la voluntat d’aplicar la llei europea i conduir les institucions europees amb la mínima interferència nacional i política possible. Amb interès europeu.
Malauradament, des de fa uns anys (i desconec quants), els partits polítics europeus van empescar-se una forma diferent per controlar les institucions des de dintre, o almenys el Parlament Europeu: un examen de passarel·la que permet cada any a una quinzena de quadres dels grups parlamentaris populars, socialistes i liberals passar a ser funcionaris de per vida. Un cop dins l’administració, aquests nous funcionaris són convenientment promocionats fins assolir el govern intern del propi Parlament Europeu, de facto permetent la seva total politització.
Així és com s’ha d’entendre que el màxim funcionari del Parlament Europeu, Klaus Welle, sigui militant de la CDU i treballador del grup parlamentari Popular durant una quinzena d’anys. Que el seu segon sigui un antic cap de gabinet de Martin Schulz i membre de l’SPD alemany. O que Drexler, el cap de serveis jurídics que fa uns mesos va fer un informe contra la candidatura de Carles Puigdemont en què obviava els precedents jurídics del propi Parlament Europeu, arribés al càrrec gràcies als seus contactes dins el Partit Popular Europeu.
A la Comissió Europea, el cas Selmayr –en què l’antic cap de gabinet de Juncker va utilitzar la seva posició per ser nomenat com el màxim funcionari de la institució– només és la punta de l’iceberg. Un altre cas és el de Margaritis Schinas, el portaveu grec de la Comissió Europea i molt proper al Partit Popular Europeu, que durant la crisi grega va utilitzar la seva posició pública per debilitar la posició de Tsipras. Curiosament, amb el canvi de govern a Grècia i el retorn de la dreta grega (que fa uns anys havia portat el país al desastre), han nomenat Schinas com a nou comissari europeu en representació de Grècia. Tot té un preu i probablement les bones relacions amb el PP espanyol, a qui va ajudar durant l’octubre del 2017 amb la seva crueltat a les rodes de premsa de la Comissió Europea, també han tingut un pes.
Així és com els dobles estàndards s’han convertit en la pràctica normal a Europa. Si ets del meu color polític, callo. Si ets dels altres, alço la veu. Així és com s’arriba a una situació de confrontació total amb Polònia per les seves reformes partidistes del sistema judicial, mentre es calla amb una Espanya que mai ha trencat amb el franquisme, té un sistema judicial controlat pels partits (com ha estat admès recentment per un senador del PP) i que empresona líders socials i polítics catalans contra l’opinió de l’ONU o Amnistia Internacional, i malgrat les victòries judicials de l’independentisme a Bèlgica i Alemanya. Amb tot, aquests dobles estàndards tenen un preu: la sensació que alguns estats (especialment si són de l’oest) tenen barra lliure.
El centralisme d’estat contra la UE. Potser per tot plegat es fa més fàcil entendre per què la Unió Europea, malgrat els simulacres de l’Europa de les Regions, ha marginat institucionalment les regions europees amb poders legislatius i fiscals. No escoltareu gaire gent a Brussel·les explicar que el centralisme de Londres és el que ha arruïnat les pròpies regions angleses, però el fet és que, absorbint tots els recursos polítics, fiscals, financers i humans del país, el Londres pro-europeu ha deixat sense oportunitats grans franges de població i ha despoblat econòmicament el seu hinterland. És més còmode dir que el problema van ser les mentides dels brexiters, la influència russa o que Cameron convoqués un referèndum.
Tanmateix, aquest és un fenomen, el de l’empobriment i la despoblació provocada pel centralisme, que no és únic a Anglaterra i que hauria de preocupar molt la UE si vol continuar en el futur. Succeeix el mateix a França, com podem veure amb els Gillet Jaunes. I a Espanya, com sabem els valencians i catalans que patim l’espoli fiscal, però també com pateixen les Castelles, Extremadura i Andalusia, regions reconvertides en un mer apèndix del gran Madrid amb la única missió d’exportar-hi mà d’obra qualificada. L’España vaciada és, doncs, víctima del nacionalisme i el centralisme d’estat, amb la diferència que si les elits de Londres han redirigit durant anys el ressentiment cap a Europa, les elits de Madrid asseguren la pax hispanica generant odi contra Catalunya i tots aquells que no compleixen amb l’estereotip castellano-español.
Mentre el govern centralista espanyol augmenta la despesa militar (més de 12.000 milions no pressupostats en aquest primer any de Pedro Sánchez), exigeix retallades a les autonomies en sanitat i educació, i no cerca cap solució política per a Catalunya, assegurant que així els abusos del centralisme queden tapats per l’oligopoli mediàtic de Madrid.
Malauradament, la Unió Europea no hi fa res. Capturada pels estats, ha decidit que els subcontracta la gestió interna i que, per tant, no pensa moure ni un dit per aturar els abusos fiscals dels governs centrals, que, mentre protegeixen les indústries que els són més properes, obliguen els governs locals i regionals a retallar en unes despeses i inversions que sovint són vitals per al futur de molts territoris.
Una UE buida de sentit. Centralisme, partidisme, colonització institucional, tolerància zero amb l’autocrítica, dobles estàndards en l’aplicació dels propis principis; aquests són alguns dels mals que assolen la Unió Europea. Si no els resol, la UE s’acabarà convertint en una closca buida sense poder real. O pitjor, en un instrument dels estats per legitimar el seu autoritarisme i centralisme. Que el Parlament Europeu de moment hagi permès excloure els eurodiputats electes Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín n’és l’última i lamentable mostra. Hi som a temps i el projecte europeu continua valent la pena, però els fets no poden convidar a l’optimisme.
