La conquesta de l’espai?

Molt sovint es parla amb excessiva facilitat de la conquesta de l’espai, però es tracta d’una comesa força complexa, no exempta de perills i dificultats de tota mena. Com en tantes altres ocasions, la primera motivació va ser la militar. L’avanç en la investigació sobre coets es produeix amb finalitats bèl·liques, en la II Guerra Mundial, quan a les instal·lacions de Peenemünde, Werner Von Braun desenvolupa el coet V-2 (bomba volant) entre 1937 i 1942, que es va utilitzar massivament contra el sud d’Anglaterra el 1944. Encara que va militar en les SS i que va utilitzar mà d’obra dels camps de concentració, no fou jutjat i se l’emportaren als EUA, amb els seus col·laboradors. Quan l’URSS posà en òrbita el satèl·lit Sputnik el 1957, als EUA s’adonaren que podia ficar una bomba d’hidrogen al seu territori i s’encetà l’anomenada carrera espacial. Els soviètics n’anaren al davant, i el 1961 van posar Iuri Gagarin durant gairebé dues hores en òrbita al voltant de la Terra. El primer passeig espacial d’Aleksei Leonov es va realitzar el 1965. Sols al final, quan el president Kennedy aprovà el programa Apollo, en què va participar Von Braun, es van avançar i van portar Armstrong i Aldrin a la Lluna el 1969. El primer vol d’un transbordador espacial es va produir el 1981.

Moltes activitats humanes es veuen avui facilitades pels satèl·lits artificials. En primer lloc, la part de la informació que circula pel planeta en temps real que no viatja per fibra òptica, de tanta importància pels països i continents (Àfrica) no connectats amb aquesta. El control de les condicions meteorològiques (Meteosat), la detecció de bancs de pesca, del seguiment de l’evolució dels ecosistemes amenaçats (incendis, afebliment de la capa d’ozó, desertització…), telescopis capaços d’observar el firmament sense la limitació de l’atmosfera terrestre (Hubble) o les anomenades sondes com les Pioneer i les Voyager. Sense oblidar les aplicacions bèl·liques (espionatge). Un pas més enllà fou l’anomenada «Guerra de les Galàxies», amb la qual el govern dels EUA tractà de dotar-se d’un «escut inexpugnable» capaç de destruir qualsevol míssil enemic, que va impulsar la cursa armamentista que podia haver-se frenat al final de la Guerra Freda. Vist que això era impossible, es va aturar quan Reagan deixà la presidència. Ara Trump torna a les malifetes amb la força espacial, amb gran content de la indústria d’armaments.

La vida d’un satèl·lit està limitada a uns quants anys, ja que, per a mantenir-ne l’òrbita, necessita utilitzar els seus coets propulsors de gas de tant en tant i esgotar-ne el combustible. Tot això implica l’abandonament en l’espai de nombrosos objectes denominats ferralla espacial, fet denunciat per la Comissió Mundial del Medi Ambient i del Desenvolupament (CMMAD) en el seu estudi sobre els problemes als quals ha de fer front la humanitat. En «El nostre món comú» (1988) va alertar que els residus en òrbita constitueixen una amenaça creixent per a les activitats humanes realitzades a l’espai. L’Agència Espacial Europea també afirma que si no es redueixen les deixalles en òrbita, d’ací a alguns anys no es podrà col·locar res en l’espai. El satèl·lit francés CERISE, que va costar milers de milions, va ser destruït per un d’aquests enderrocs. A més, hi ha una òrbita preferida per als satèl·lits de comunicacions, la geostacionària, on els artefactes giren a la mateixa velocitat angular que la Terra i queden aparentment fixos en el cel respecte de la superfície del planeta. El nombre de satèl·lits col·locats allà s’acosta a la saturació, i les possibilitats de col·lisions en aquesta zona són enormes.

Una de les fonts més importants d’aquesta ferralla, segons la CMMAD, ha estat l’activitat militar, amb la col·locació d’armes i de detectors d’armes en els satèl·lits, així com assajos de destrucció de míssils en l’espai. I això es veuria greument incrementat si es tiren endavant plans de «Guerra de les Galàxies» o «forces espacials». Per això, la mesura més important per a reduir els residus espacials consisteix a evitar que continuen els assajos i el desplegament d’armes espacials. Es tracta de mesures necessàries per a no deixar en òrbita aquesta herència a les pròximes generacions, cosa que resulta, segons la Subcomissió d’Afers Científics i Tècnics de l’ONU, una negligència tan greu com acumular residus radioactius, amb una activitat que pot durar centenars o milers d’anys, enverinar els oceans, salinitzar les aigües subterrànies o destruir els boscos del planeta.

Però, a més, els viatges espacials tripulats plantegen nous problemes. En primer lloc, els greus accidents soferts pels vehicles espacials amb morts: els Apollo 1 (3 astronautes) i 13 («Houston, tenim un problema»), Soiuz 1 (1 cosmonauta) i 11 (3), i els transbordadors Challenger (amb 7 morts, una de les quals civil, del programa Mestres a l’Espai) i Columbia (també 7). El premi Nobel de física Richard Feynman va fer un informe molt crític de l’accident del Challenger, segons el qual els gestors de la NASA no van fer cas dels enginyers que aconsellaven un ajornament del llançament. Això va provocar el tancament en 2011 del programa dels transbordadors i que ara els EUA depenguen de Rússia i de l’empresa privada.

En segon lloc, en els vols tripulats cal garantir el retorn, cosa que augmenta els costos. Però, a més, tenim el greu problema de la radiació còsmica de fons (protons, neutrons, nuclis) i el dany que pot produir en les cèl·lules, tant a curt termini (en el sistema nerviós central o mutacions en les reproductives) com a llarg (càncer). En la superfície de la Terra o en òrbites baixes (l’estació espacial), l’atmosfera i el camp magnètic terrestre ens protegeixen de les radiacions. En viatges a la Lluna (tres dies d’anada) pot no considerar-se el problema de les radiacions, però en viatges a Mart (nou mesos d’anada) ja cal blindar la nau, cosa que encareix considerablement l’enlairament. A més, a Mart no hi ha protecció: manca de camp magnètic i gairebé no té atmosfera. D’altra banda, s’ha comprovat a l’estació espacial que en condicions de baixa gravetat el cor pateix estrés, es produeix atròfia muscular, descalcificació, depressió del sistema immunitari, diarrea endèmica i pertorbació dels cicles del son. Però les missions tripulades comporten simbolisme i propaganda, encara que les no tripulades aconsegueixen millors resultats científics a menor cost; en conseqüència, els polítics prefereixen viatges tripulats, i els científics de no tripulats.

Tot i que aquest passeig pel Sistema Solar ha estat anomenat, ampul·losament, «conquesta de l’espai», ens ha permés obtenir imatges de la Terra que, juntament amb les enormes dificultats dels viatges tripulats, ens han portat a la idea de la nau espacial Terra, que posa de manifest l’origen comú i la destinació solidària de la humanitat, que podria desaparéixer a causa de la destrucció dels suports vitals de la nau en la qual viatja. També ací es pot veure la necessitat d’una formació ciutadana sobre els problemes als quals la humanitat ha de fer front.