La revista degana en valencià

La consciència lingüística dels valencians

24/05/2022

Analitzar la consciència lingüística actual dels valencians exigiria un treball de camp previ de professionals de la sociologia i de la psicologia social experts en la matèria que ens ocupa. No és aquest el meu cas. Per tant, des la meua especialització en història de la llengua, només puc oferir un brevíssim panorama de les manifestacions de la consciència lingüística dels valencians al llarg de la història per a acabar amb algunes reflexions com a mer observador de la realitat actual. No cal dir que, si entenem la consciència social com la síntesi de les percepcions que els sectors socials almenys mínimament formats d’un país tenen sobre el passat i el present de la llengua pròpia, només en podré oferir ací unes pinzellades. En tot cas, aquesta mirada al passat ens pot ajudar a entendre millor la situació present.

A l’època de formació i consolidació del regne de València (1232-1516), jo destacaria dues manifestacions de la nostra consciència lingüística: la primera correspon a Francesc Eiximenis, quan proclamà al Regiment de la cosa pública (1383) que «ha volgut Nostre Senyor Déu que poble valencià sia poble especial […], car, com sia vengut e eixit, per la major partida de Catalunya, i li sia al costat, emperò no es nomena poble català, ans […] poble valencià» i que el seu «llenguatge […] ha deixat els més durs i els més malsonants vocables dels altres [de l’entorn] i ha pres els millors», és a dir, ha conformat un bell model lingüístic; la segona manifestació correspon a Joanot Martorell, quan afirmà al Tirant lo Blanc (1464) que l’havia escrit en «llengua valenciana, per ço que la nació d’on jo soc natural se’n puga alegrar». Són manifestacions d’orgull lingüístic i expressió d’un sentiment identitari lligat al gentilici privatiu, que no estava renyit amb el reconeixement, en l’àmbit internacional, del nom alternatiu de llengua catalana.

A l’època moderna foral (1516-1707), en què el regne de València és un dels estats sobirans que formen part de la Monarquia hispànica i en què el castellà s’ha convertit en la llengua del rei i de gran part de la noblesa autòctona, també destacaria dues manifestacions d’una consciència lingüística dividida entre els que adopten una concepció diglòssica favorable al castellà prestigiós enfront d’un valencià subaltern i els que es resisteixen a acceptar aquesta supeditació. Així, Pere Anton Beuter justifica la versió castellana de la seua Crònica (1551) perquè el «tiempo requiere que sea en todos [los reinos de España] una común lengua», sense causar «a la lengua valenciana perjuicio en ello»; en canvi, Josep Rostojo protestava contra la subtil pressió institucional en favor del castellà quan, en uns versos dedicats a sant Ignasi de Loiola (1610), protestava: «Si algun resabut dirà / per què en castellà no escric / dic jo que, d’aquella llengua, / sols me’n valc per a mentir». La nova situació politicoadministrativa consolidà entre els valencians el nom de «llengua valenciana» i la consciència particularista, però els sectors lletraferits mantingueren la consciència de la unitat de l’idioma aplicant a la llengua culta el nom de «llemosí» –nom d’un dels parlars occitans–, en difondre la idea que el valencià provenia de terres occitanes, on havia nascut Jaume I, el fundador del regne. Fou un criteri lingüísticament erroni, acceptat en tot l’àmbit lingüístic, que serà corregit al segle XIX gràcies a la Renaixença.

A l’època tardomoderna (1707-1906), la supressió de la sobirania del regne de València per la via militar (1707) comportà la persecució i estigmatització del valencià. Ja el 1734, Tomàs Güell denunciava que, emparats per unes «leyes de Castilla» que «intentan y procuran de propósito abolir nuestra lengua valenciana», els nobles i les autoritats proborbòniques, imposades o autòctones, «hablan castellano a todas horas, con muestras que desprecian la lengua nativa»; en canvi, les classes populars mantenien l’ús del valencià. Ara bé, la imposició del castellà i els discursos supremacistes de les autoritats castellanes afectaren negativament les percepcions dels valencians sobre la seua llengua: d’una banda, si l’escrivien, ho feien amb grafies castellanes; d’altra, s’hi estengué un complex d’inferioritat que es traduí en menyspreu per la llengua pròpia. Hi hagué, però, sectors populars, com ara els promotors d’El Mòle, que es valgueren del valencià per a expressar el seu rebuig de la cultura dominant castellanitzada. Foren, aquests, uns usos bàsicament instrumentals.

Des de mitjan segle XIX, els sectors valencians culturalment castellanitzats tendiren a la substitució lingüística, ja que consideraven el valencià com una llengua sense futur, inservible per a la cultura, i com un obstacle per a l’ascens social. Tanmateix, un sector molt minoritari –els poetes de la Renaixença– en recuperà l’ús literari i reforçà el sentiment de germanor lingüística amb catalans i baleàrics. Però la majoria de la burgesia urbana, reforçada per l’actitud de Vicente Blasco Ibáñez i del blasquisme, apostà pel castellà i influí decisivament per consolidar els sentiments de desafecció al valencià.

Amb València Nova (1906) s’inicià el valencianisme cultural, amb una decidida voluntat d’incidir en la consciència lingüística dels valencians i de recuperar per al valencià la condició de llengua moderna de cultura. Ben prompte, el valencianisme cultural tindrà diverses expressions polítiques, sobretot durant els breus anys de la II República espanyola. Calia superar l’anarquia gràfica i gramatical provocada per les successives prohibicions dels usos formals del valencià. Això ho aconseguí el pacte cívic que foren les Normes de Castelló (1932). Entre les iniciatives per a promoure la conscienciació lingüística dels valencians destaca la que liderà Adolf Pizcueta amb els Quaderns d’Orientació Valencianista, amb títols com La llengua dels valencians, de Manuel Sanchis Guarner, i El País Valencià, de Felip Mateu i Llopis. Així mateix, calia aconseguir el reconeixement de l’oficialitat del valencià. Encara que l’aprovà el Consell Provincial de València (1937), l’alçament militar dels anys 1936-1939 estroncà els intents per a aconseguir-la en el marc d’un estatut d’autonomia.

La llarga dictadura del general Franco (1939-1975) perseguí l’ús formal de la nostra llengua i la presentà, en sentit despectiu, com un «dialecto» indefinit. No sols es practicà la desinformació sobre el valencià, sinó que se l’assimilà als valors de ruralitat, relíquia del passat i obstacle per a una bona educació i per a la progressió social. S’accentuà així la interrupció de la transmissió familiar del valencià en les grans ciutats. A partir dels anys seixanta, la pressió política exterior permeté que el règim autoritzara la publicació d’una versió ampliada de La llengua dels valencians, de Sanchis, i Nosaltres, el valencians (1962), de Joan Fuster: en el primer llibre es convidava a la fidelitat lingüística, en el segon s’insistia, a més, a enfortir la consciència que valencians, catalans i baleàrics compartim una mateixa llengua, que s’hauria de denominar «catalana».

Els moviments de resistència antifranquista acceptaren les posicions de Sanchis i de Fuster. Tanmateix, la denominació de català, convenientment manipulada pels poders fàctics estatals i autòctons, xocava amb la consciència idiomàtica dels valencians. En el moment de la Transició, el conflicte d’interessos polítics i econòmics, disfressat de conflicte identitari, es reflectí en l’estatut d’autonomia (1982, reformat el 2006) de la «Comunitat Valenciana» –una «imbecilidad» onomàstica, segons el seu inventor, Emilio Attard–: s’hi preservà el nom de valencià per a la llengua, però en termes ambigus. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ratificà en el seu Dictamen sobre la denominació i l’entitat del valencià (2005) el nom estatutari de valencià, establí la compatibilitat d’aquesta denominació amb el principi que valencians, catalans i baleàrics compartim una mateixa llengua i reconegué la modalitat lingüística pròpia dels valencians. És una concepció superadora, per una banda, de la identificació del nom de «llengua valenciana» amb una pretesa independència lingüística i, per altra, d’una visió uniformista del nom i del model formal de la llengua aliena als sentiments identitaris dels valencians.

Tot i amb això, una tal concepció integradora no ha reeixit encara a ser predominant entre els valencians de hui. Hi pesen molt la desinformació, els prejudicis multiseculars i, sobretot, la instrumentalització i conflictivització política de la llengua pròpia. Altrament, la castellanització de sectors urbans importants, l’absència de compromís i d’exemplaritat d’un bona part de representants públics i les dificultats de fer els nombrosos col·lectius immigrats copartícips de la nostra llengua dificulten la nostra normalitat cultural i política i, doncs, les percepcions positives sobre la llengua. No hi ajuda tampoc l’assignaturització del valencià, amb uns continguts i una didàctica que no prioritzen el coneixement oral de la llengua i de la cultura viva del país i, per tant, a suscitar-ne l’estima. Ni hi ajuden tampoc l’esquifida presència del valencià en el panorama audiovisual públic i privat i les dificultats de penetració en les noves tecnologies. Així les coses, no sempre es percep el valencià com un vehicle de comunicació suficientment útil i com un patrimoni col·lectiu a assumir. Per contra, brillen per la seua admirable dedicació nombrosos col·lectius d’ensenyants i no pocs joves escriptors i músics que es desviuen per vincular la llengua a dinàmiques innovadores en tots els sentits: ells i elles ens fan sentir orgullosos de ser fidels a la llengua del país.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top