La consolidació de la condició precària de la joventut al País Valencià

26/06/2020

Les noves precarietats conformen un model de joventut precària

En els últims trenta anys, la precarietat ha anat acumulant capes successives i ha estés el seu camp d’acció. En l’actualitat, ha desbordat les fronteres laborals i no resulta suficient parlar sols de precarietat laboral. La precarietat impacta ja de manera integral sobre les diverses dimensions de la vida dels joves. Però, no estem únicament davant d’un mercat de treball desregulat, els efectes nocius del qual afectarien especialment certs grups (joventut, dones, etc.). Ens endinsem en un model de precarietat que es desplega extensament sobre el conjunt de la vida. Es generalitza amb rapidesa i amb una velocitat que multiplica els riscos i genera situacions d’incertesa per a les quals no hi ha respostes previstes. La precarietat sembla que va sempre per davant dels experts que l’estudien. Quan s’investiguen i es valoren els seus efectes en termes de desintegració social entre els grups més vulnerables, és ja massa tard.

La precarietat ha anat creixent, canviant de forma, ha mostrat una gran capacitat de mutació, es presenta hui com un tema inesgotable, en el qual a les velles precarietats de l’atur, els contractes temporals o els baixos salaris, s’hi sumen altres noves dimensions de precarietat que inunden el curs vital de les persones (habitatge, salut, capacitat de cuidar i rebre atencions, etc.) i redefineixen les seues concepcions del treball i la vida.

Per tant, la idea de distingir entre velles i noves precarietats es comparteix cada vegada més entre les i els especialistes, que emfasitzen el fet que la precarietat no és sols un problema de males condicions del mercat de treball, sinó que s’incrusta en les biografies. Actualment, és la vida la que està marcada per la precarietat, no estem només davant un problema del mercat de treball, sinó que és, més aviat, el mecanisme central del cicle disciplinari postfordista actual, que s’infiltra en la vida quotidiana de les persones i marca les seues trajectòries. En aquest sentit, ens trobaríem davant una precarietat biopolítica, que es va constituint com a element central de la vida a mesura que guanya terreny el capitalisme de tall neoliberal en aquestes tres últimes dècades. En la tradició de Michel Foucault, la biopolítica és compresa en el marc de les pràctiques de govern sobre els individus, a través de la qual sincronitzem les nostres maneres de pensar-nos com a subjectes amb els interessos dels qui governen.

És d’aquesta manera com la precarietat s’infiltra en les nostres vides i implanta el risc i la incertesa com a reguladors cognitius de les nostres conductes socials. En general, en les poblacions dels països centrals, especialment entre les i els més joves, es percep clarament aquest paper disciplinari de la incertesa, del risc –del deute, afegiria Lazzarato– a l’hora de construir la nostra subjectivitat. Així, si intentem seguir el rastre del deute i comprovar com opera, podem fixar-nos, per exemple, en les vides de les persones més joves, les quals desborden d’una incertesa de la qual només sembla possible eixir a través d’inversions. En concret, inversions educatives –acumulant formació– o inversions cognitives –comportant-se com un actor econòmic. Aquestes inversions augmenten les seues possibilitats de maximitzar les opcions de ser contractats o contractades, però a costa de no deixar que mai no es detinga l’impuls de la inversió, que alimenta contínuament aqueix flux que et converteix en deutor, que t’obliga a seguir. Així, el deute no és una figura comptable, econòmica, sinó una relació política de subjecció que construeix subjectes polítics responsables, que acaten aquest vincle entre un sistema creditor –que reclama inversions/compromisos–, i un subjecte deutor, que es responsabilitza i, per a respectar aquests compromisos, es veu espentat a convertir-se en empresari de si mateix. El deute no és, per tant, una relació econòmica, sinó moral i psicològica, que implanta una relació jeràrquica entre el deutor i el creditor. En l’anàlisi de les noves precarietats, aquests arguments tenen una clara aplicació en el concepte de capital humà, perquè ser empresari de si mateix és ser gestor del propi capital humà. Aquest concepte s’ha estés veloçment a les pràctiques concretes i és hui hegemònic en les concepcions sobre el treball amb les quals cada vegada més persones enfoquen la seua manera de pensar-se com a actors d’un mercat laboral creixentment difús.

Aquesta transformació en les maneres de pensar-nos –el que en sociologia diem processos de subjectivació– és clau per a entendre la mutació de les formes de precarietat. El que fa anys podia ser viscut i pensat externament, com a part de les relacions laborals, ara mateix forma part de tot un entramat de maneres d’enquadrar la vida pròpia. Aquests processos de subjectivació activats i impulsats pel neoliberalisme multipliquen els efectes dramàtics de la creixent desigualtat i despossessió que pateixen cada vegada més sectors de la població. En conjunt, formes de subjectivació neoliberal i empitjorament de les condicions materials, configuren un escenari en el qual cada vegada ens trobem més davant vides que pateixen les voraces dentades de la precarietat.

Apunts sobre les conseqüències per a l’ocupació

Considerant els arguments exposats, no és difícil recompondre i dibuixar contorns a algunes de les tendències actuals que caracteritzen les ocupacions que s’ofereixen de forma cada vegada més generalitzada. Es tracta de tendències que estableixen un panorama obert a les precarietats. Es tracta, primer, d’ocupacions en les quals la frontera entre allò laboral i allò personal s’estreny, les dependències entre totes dues fronteres es fan complexes. No sols la vida es veu envaïda pel treball, sinó que el que es decideix en el recorregut vital repercuteix en la posició laboral. A més, en segon lloc, es tracta de treballs marcats per les capacitats cognitives, creatives, emotives, difícils d’estandarditzar, que aprofiten les qualitats personals, la qual cosa obri tot un escenari de noves formes d’explotació –cognitiva i afectiva– per part del capital, que afecten la qualitat i la valoració d’aquests treballs. Una tercera característica és la demanda d’implicació, vocació, dedicació en aquests treballs, que apel·len al contracte psicològic, a la identificació amb l’empresa. De fet, les i els juristes parlen de l’extensió dels «contractes de treball incomplets», en els quals molts aspectes del treball no es recullen, queden sense garanties. Una treballadora o treballador guiat per la vocació sempre estarà disposat a posar més de si, a autoexplotar-se. En quart lloc, les ocupacions s’identifiquen creixentment com a espai per al reconeixement. A través d’aquest s’acredita que la teua prestació, la teua activitat és singular, pròpia, diferent i tota la variada gamma d’adjectius lligats al treball smart: creatiu, estimulant, etc. El reconeixement s’interpreta com a part de la remuneració. Això permet que els salaris siguen tendencialment cada vegada més baixos, ja que s’assumeix que una part de la remuneració passa per la possibilitat de gaudir d’intangibles –els quals, al seu torn, s’ofereixen com a actius que poden revalorar el propi capital humà. En paral·lel a l’anterior, un cinqué tret de l’arquetip laboral és la glorificació de l’autonomia com a competència i com a situació laboral. Encara que el nombre de treballadors i treballadores per compte propi, autònoms, no haja crescut molt en les estadístiques, per contra aquest tipus de treball independent és exaltat en els discursos empresarials a través de les figures de l’emprenedor, del xicotet empresari i es recela del treball dependent –molt més de les formes cooperatives o comunitàries de producció–, que limita la iniciativa i frena el potencial personal. Un sisé i últim aspecte d’aquestes tendències en l’ocupació és la baixa capacitat de negociació sobre els salaris i les condicions de treball, fet que multiplica les situacions de precarietat.

En aquest ràpid i breu recorregut per les noves precarietats i incerteses, res seria més desitjable sinó posar una conclusió final, esperançadora i ben travada, per a actuar contra la precarietat. No obstant això, no és aquesta la percepció que es desprén d’aquest text. Molt al contrari, ens trobem en un moment d’especial incidència de la incertesa. A les tradicionals precarietats laborals, s’han sumat altres noves que afecten profundament la subjectivitat i la identitat. Aquestes noves precarietats estan en estreta relació amb l’auge del paradigma del capital humà, al qual se sumen les noves formes d’organització de l’ocupació, el protagonisme dels mercats financers en l’economia i l’imparable ascens d’un tecnoliberalisme que idolatra l’empresa, la desregulació i l’esperit emprenedor. Aquests processos conformen un escenari que està propiciant dinàmiques precaritzadores de l’ocupació i la vida, ja que els poderosos actors econòmics i institucionals que els guien conceben la incertesa i el risc com una virtut generadora d’innovació i rendibilitat. Per això, aquesta nova doctrina, presidida pel capital humà, contribuirà sens dubte a escriure les pàgines més ombrívoles del llibre negre de la precarietat que veurà la llum en el futur.