Tens 0 productes a la teua cistella
Arriba un nou disc del músic, cantant i productor de Manises Xavier Morant. Raonem amb ell sobre tot plegat. Els amants de l’indie tenen parada obligada per escoltar Astremón, sis cançons de bona factura rítmica i poètica.
–Astremón és fruit de la continuïtat o has volgut trencar amb els anteriors discos Revolutum i Posidònia?
–Trobe que en els altres discos apareixen algunes cançons que podrien encaixar ací. Posidònia recollia un grapat de cançons que havien format part del repertori de Cuixa, amb una sonoritat que estava investigant amb loops, i arranjaments suaus, en general. Era el meu primer disc en solitari i tornava a cantar després de molts anys; en guarde un bon record.
Revolutum, amb Abraham Rivas (un músic excepcional que també va fer grans aportacions en Posidònia) va ser un intent de veure fins a on podíem arribar amb uns arranjaments que trobe que estaven realment bé. Amb moltes col·laboracions i uns temes d’estils i sonoritats diverses, era com un calaix on havien anat entrant gran part de les nostres influències musicals. El nom Revolutum volia reflectir el rebolic que hi presentàvem. Inicialment, el meu concepte del disc era més elèctric i, de fet, les primeres versions d’algunes de les cançons eren així, però va anar transformant-se. Vaig animar Abraham perquè compartira també les seues cançons i les cantés. Va ser una experiència llarga i gratificant. Nominat com a finalista al millor disc de pop en els Premis Ovidi 2011, per a alguns era un disc dispers i poc compacte, excessivament eclèctic.
En Astremón volia fer un disc, en primer lloc, més senzill per a dur-lo al directe, i també definitivament elèctric. La inclusió del violí de Pepe Bosch li podia donar un so característic per intentar que els arranjaments no derivaren en una sonoritat repetitiva.
–Però, què és Astremón?
–Astremón és una paraula inventada (vaig estar mirant si existia, i no). Tot ve de la idea inicial que era fer un disc conceptual al voltant de l’astronomia i l’univers com a paral·lelisme amb les relacions humanes. Els forats negres evoquen moltes coses, són paraules i conceptes poderosos. El xoc de galàxies tindria un reflex amb el xoc de civilitzacions o els sistemes solars com a reflex de les relacions familiars, amb cudols errants, estrelles, llunes, planetes, astres i fins i tot alguns planetes senzillament gasosos. Una idea ambiciosa i difícil. A la fi quedaren dues cançons del plantejament inicial: «Galàxica» i «La cosmonauta trista». Com en els meus treballs anteriors, el títol del disc havia de ser una paraula que tinguera la capacitat de conjurar una idea, una emoció o un sentiment. Montgó, Posidònia, Revolutum, Astremón… crec que totes mantenen eixes característiques.
–T’has rodejat de músics solvents una altra vegada. Com sorgeixen aquestes col·laboracions? Idees el concepte de cada cançó i després parles amb els músics, o és tot més natural?
–En aquesta ocasió hem treballat tres músics i, per primera vegada, la responsabilitat total del producte és meua. Els arranjaments han estat creats intentant que mantingueren el concepte inicial de la cançó. En els discos anteriors, de vegades, els arranjaments feien derivar les cançons a resultats que, encara que bons, s’allunyaven del concepte inicial. Ens deixàvem dur. En aquest cas, no. Amb el guitarrista Jesús Correcher porte treballant uns anys, i de Pepe Bosch sabia que tocava el violí i la bateria, però al final decidírem apostar pel violí. Quasi sempre he portat la cançó pràcticament acabada i després l’hem posada en comú. En aquest cas no ha estat un disc de composició col·lectiva.
–Per què sis cançons?
–Si em dedicara professionalment a la música, potser tindria més temps i el cap millor situat per a ser més prolífic, però no és el cas. Vaig escriure molts textos després de Revolutum i em vaig quedar amb poquets; no volia fer un disc amb moltes cançons si no tenia clar que pogueren convertir-se en un conjunt compacte.
Crec que hauríem de tornar al single, a l’EP, no tens per què fer un disc amb deu o dotze cançons sempre. En el meu cas, el procés creatiu, per les circumstàncies personals, és prou lent… Podia haver-hi inclòs alguna cançó més, com per exemple una versió, com he fet en els altres discos, però he preferit deixar-lo en sis.
–Al llarg de la teua trajectòria has format part de Cuixa –grup pioner de folk rock en valencià als anys setanta–, de bandes de rock com Ceremonia, La Morgue o Armas Blancas. També has fet de productor (Munlogs, Pinka…). De tot aquest bagatge, amb què et quedes i cap a on creus que vas?
–Sempre he dit que una de les millors coses del món de la música és la part humana, la quantitat de persones que coneixes i els llaços que es van creant. He vist de prop el talent de moltes persones, professionals i amateurs, i després també la seua qualitat humana, i amb això em quede del passat. Sempre he estat una persona inquieta musicalment, m’agrada la música i seria incapaç de quedar-me atrapat en un estil, o en un so, i això et porta de vegades a grans contradiccions, però aquestes formen part de la meua vida. M’he adonat que en molts aspectes sóc i segurament seré contradictori. On vaig? Continuaré fent cançons, que és el que m’agrada, i actuant en directe quan puga en aquests temps difícils que vivim, almenys si –com en el meu cas– eres un tant outsider i no estàs en cap companyia discogràfica, ni oficina… Vaig pensar també que quan tornava a cantar, realment ho feia com el que era: un principiant.
–Quins grups escoltes darrerament?
–La veritat és que darrerament no escolte massa música, encara que gràcies a les xarxes socials vaig descobrint novetats o retrobant cançons i grups oblidats. Algunes coses que he escoltat seguint de vegades noms que apareixen en les crítiques o en la ràdio serien: Demien Jurado, Kelley Stoltz, The Autumn Defense. Oren Lavie (la meua filla em va fer escoltar-lo), Arcade Fire o Wilco i Richard Hawley, Edwyn Collins, Josh Rouse, que m’agraden de fa temps, però també podria estar Chet Baker o Jay Jay Johanson.
Ací, de casa, sempre em crida l’atenció Clara Andrés, i ara Gener, però n’hi ha molts. Ara és un gran moment per a la música en valencià i intente escoltar les novetats que des de les revistes van apareixent, encara que no és una escolta detinguda la majoria de les vegades.
–Formes part del grup d’artistes de la música en valencià que ha fet el salt a la política i en Compromís (Pau Alabajos, Josep Nadal, Rafa Xambó…). Com avalues la teua experiència a Manises?
–Estem vivint temps d’emergència als àmbits polític, social i econòmic. Són moments de fer un pas endavant i practicar el que deia Stéphane Hessel («Després de la indignació, cal el compromís»), i m’ho vaig prendre al peu de la lletra! (rialla).
El col·lectiu de Manises es diu APM-Compromís (l’Agrupament Progressista de Manises era una formació local que ha entrat a formar part de la coalició Compromís). Hem de retornar la dignitat a les institucions, el PP ha desfet l’autonomia, segurament perquè no creu en ella i ha fet que el País Valencià siga la marca de la corrupció. Una vergonya, i jo no vull sentir-me així. A Manises es fa necessari un canvi per regenerar la vida pública i retornar les institucions als ciutadans. Va haver-hi un temps que Manises tenia una vida cultural intensa i ara és un desert. Han enderrocat l’antic barri dels Artesans Obradors, amb més de 700 anys d’història, i ací tots dormien sota el fum d’un urbanisme depredador. Podem quedar-nos a casa i parlar amb els amics, criticar i dir això de «s’hauria de fer…», o fer un pas endavant i intentar fer el possible per capgirar l’actual situació de pobresa i misèria moral. Temps durs i difícils, però il·lusionadors.
Les cançons per Xavi Morant
Al llarg de la vida t’adones que tot és inútil i absurd si no comparteixes la vida amb gent que t’estima i estimes. La tornada ens recorda que la vida és una roda que, amb o sense nosaltres, seguirà rodant.
Seria com una de les cares de la idea d’Astremón. Algú que mira el cel i és capaç de viatjar amb la imaginació travessant un univers fictici. Cal reivindicar la imaginació com a arma poderosa. També hem de ser conscients com som de menuts al costat de l’univers real o imaginari.
La vaig escriure –excepte modificacions posteriors i el canvi de llengua de castellà al valencià– a finals dels anys 80. La idea va nàixer a partir del títol d’un poema de Walt Whitman, encara que no té res a veure amb el poema de l’escriptor. Vaig imaginar que tots nosaltres, de vegades, tenim els ulls oberts i l’ànima adormida. No hem de perdre mai la sensibilitat davant els sofriments dels altres.
«A la carena secreta del teu llavi»
Sempre m’ha agradat musicar poesia. Vaig començar amb Salvat-Papasseit i Ventura-Gassol al disc Cuixa. M’hagués agradat fer un disc de novíssima poesia valenciana, d’autors joves, però no tenia el material, encara que no ho descarte per a un futur.
Recordava a Salvador Jàfer de quan va guanyar fa anys el V. Andrés Estellés de poesia, i vaig començar a llegir els seus poemes. Aquest poema tan breu em semblava poderós i musical.
Seria com l’altra cara de la idea Astremón: una altra persona que mira les estrelles, però aquesta vegada amb malenconia. Una dona que ha vist la immensitat de l’espai exterior, i ara resta ací, envoltada d’un món mesquí, quan ella creu que allà fora tot és més pur i indestructible.
Sempre estem en deute amb algú. És curiós perquè és una cançó que per al directe resulta molt intensa. Volia donar una sensació carregosa i crec que musicalment té moltes referències estilístiques de la música amb què vaig créixer.
Vicent Xavier Contrí. Periodista i crític musical
